La vida d'una Rodamóns.

El meu nom és Perla. No sé molt bé perquè els meus pares em van posar precisament aquest nom, de fet, no sé si me’l posaren ells. Fos com fos devia tenir un significat especial, o potser fos per atzar, no ho sé. És el nom que hi havia escrit a la placa del collaret que portava al coll. Com si amb una paraula es pogués definir una persona.

Em varen trobar l’Hivern del 1991 enmig d’un parc enorme en plena ciutat de Rússia.

Em va trobar un sense sostre o com a mi m’agrada dir-ho, un rodamóns que en aquell moment buscava un lloc per passar la nit. Jo plorava perquè era un nadó que tenia gana i em sentia enyoradissa del calor humà. D’on vinc i perquè em van abandonar mai ho sabré, l’important és que tinc una família referent, un rodamóns anomenat Alexander que va dedicar la seva vida a cuidar-me fins que va morir.

La meva vida no ha estat fàcil però per mi allò era el pa de cada dia perquè no havia conegut res més, és per això que tampoc puc dir que fos del tot difícil.

El dia a dia era una aventura i aquesta era la millor part. Viure el present, apreciar cada regal que et trobaves i aprendre del que et mostraven els teus ulls. L’Alexander m’ho va ensenyar: cada passa, cada nova sensació, cada intercanvi subtil de paraules, cada nen que ens mirava, cada record, cada contenidor misteriós, cada entrepà pràcticament intacte, cada abraçada de l’Alexander...tot era nou el segon cop que ho vivies i tot et deixava un sabor deliciós de saviesa.

L’Alexander estava al carrer perquè tenia SIDA. Tots el van rebutjar quan ho van saber i es va quedar sol, sense feina, sense amics a qui acudir, sense diners i amb una família a l’estranger de la qual (segons ell) era millor no saber-ne res, que es pensessin que s’havia fet ric i s’havia oblidat d’ells abans de que sabessin que es trobava al carrer de viatge a la mort.

Mai he entès el per què va decidir adoptar-me i donar-me tot el que em va donar. Un cop, pocs dies abans que morís em va dir que fou la placa del collaret i la paraula “Perla”, què li va transmetre aquella paraula mai m’ho va dir, però jo sempre he sospitat que és alguna cosa molt relacionat amb una paraula anomenada amor.

Quan l’Alexander va morir jo tenia 16 anys, havia de complir els 17 a principis del següent any però la meva maduresa era d’una edat molt més avançada gràcies a les vivències viscudes.

Estar sola no va ser el mateix que tenir algú al teu costat. Foren temps difícils. Em vaig enamorar de més d’una droga que m’ajudava a escapar de l’horrible soledat.

Em fotia ratlles gairebé cada dia i aconseguia els diners robant als petit comerços que era més fàcil. Molts cops la qualitat de la droga era pura merda, però ho acceptava tot per addicció absoluta.

No estic orgullosa d’aquella època però sense ella no tindria la fortalesa que tinc avui.

Una nit que feia un fred espantós, jo em trobava al parc que m’havia acabat de tirar un noi cinc anys major a mi. No estava enamorada d’ell però el sexe ja m’anava bé i ell estava boig per mi (jo, en canvi, estava boja pels diners que sempre em deixava).

La qüestió és que quan vam haver acabat el vaig deixar penjat per poder anar a pillar alguna cosa més plaent que simple sexe.

Imagineu-ho, en plena nit, una noia jove, amb un texans plens de forats, unes botes negres fetes caldo i una jaqueta beix enorme. Era un caramelet per a qualsevol pervertit.  

No recordo molt bé com va passar, anava massa drogada i tot estava massa de colors, però em vaig despertar enmig d’un carreró sense sortida amb tota la roba esgarrada i el cos ple de ferides. Aquí ho vaig saber, aquesta bogeria de les drogues s’havia d’acabar costés el que costés.

No vaig anar al metge, no hi havia anat mai i no sabia com fer-ho, tampoc vaig anar a veure els “amics” de sempre perquè distaven molt de ser amics, així que no vaig fer res del que una persona amb dos dits de seny hagués fet, simplement em vaig aixecar del terra tremolant, em vaig mig col·locar la roba i vaig començar a caminar.

Les posteriors dues setmanes són les pitjors setmanes que he passat a la meva vida. L’abstinència em va fer tremolors, vòmits, unes enrampades musculars que no desitjo ni al meu pitjor enemic i un mal de cap que realment em va fer plantejar si el cervell tenia la capacitat d’explotar.

Quan en Manel em va trobar enrotllada amb el meu cos a una cantonada les meves pintes eren absolutament impresentables, estava feta un esquelet vivent, unes bosses als ulls que m’arribaven als peus, uns llavis plens de talls i un cos tremolós pel fred.

Qui sap perquè em va posar la seva jaqueta sobre, o perquè em va donar el seu entrepà (ho vaig devorar amb un temps rècord), i qui sap perquè em va instaurar a casa seva i em va dutxar (jo no em podia moure), em va donar un plat de sopa calenta i em va ficar a dormir dintre del seu llit. Qui sap el perquè de tot però la veritat és que en Manel ho va fer i que si no ho hagués fet segurament ara no estaria escrivint això.

Vaig dormir durant quinze hores, crec que mai havia dormit tant. El meu cos seguia estant dèbil però es trobava molt millor que unes hores abans.

Davant meu els ulls d’en Manel em miraven amb satisfacció i els seus llavis em van dibuixar un somriure sincer per dir-me que l’esmorzar estava sobre la taula. Vaig ser incapaç de contestar res.

A partir de llavors tot fou més fàcil. En Manel em va aconseguir feina a una guarderia que no em pagaven malament (segons ell perquè jo no en tenia ni idea). Gràcies a la guarderia vaig poder recuperar la infància que mai havia tingut. Vaig observar, aprendre, interioritzar i tornar a ser una nena.

Durant la meva vida cap cop havia experimentat l’amor. L’amor a les drogues no és amor, és obsessió, addicció, anul·lació, mort, però no és amor. Amor fou el que vaig començar a sentir sense adonar-me per en Manel.

Al principi no entenia res, no en tenia que el necessités tant, que el trobés a faltar quan no el veia, que desitges que les seves mans acariciessin el meu cos (no li ho vaig dir mai per vergonya i mira que jo la vergonya no la coneixia), no entenia que volgués sentir els seus llavis, que el volgués sentir a ell, que volgués estimar-lo.

Ell va tenir l’iniciativa perquè a mi encara m’hauria d’estar esperant.

Un dia desprès de la feina vaig arribar eufòrica a casa perquè era el dia que el Manel m’ensenyava a cuinar postres (havia descobert que era una llépola), però en entrar ell estava molt seriós, em va mirar, em va inspeccionar de dalt a baix em va atreure cap el seu cos i em va plantar el petó més llarg, més autèntic i amb més amor que ningú mai m’havia fet. Havien passat 5 anys des de que em va rescatar i cinc anys eren més que acceptats si havien fet possible un petó com aquell.

Fins aquell moment jo no creia amb l’amor, creia amb el plaer, amb l’amor pel sexe i punt. Els preàmbuls eren pura ficció infantil que mai m’havien causat cap tipus d’interès. Els preàmbuls eren per aconseguir l’objectiu sexual final.

Però aquell petó va canviar-ho tot, em va rompre els esquemes i em va fer vibrar de veritat, el cor hagués escapat del meu pit si hagués pogut. És una sensació inexplicable. I saps que ho sents precisament perquè no pots explicar el que sents. Jo ho vaig sentir.

Els dos ens vam enamorar bojament, potser sempre havíem estat enamorats bojament i no ho havíem vist. El sexe amb amor sí que és millor que la droga més pura del planeta terra i l’univers sencer.

Vam construir el nostre propi nosaltres dintre d’un món molt dur. Ens vam adaptar i modelar un amb l’altre i vam posar-li el nostre nom al vertader amor. També vam patir i tinguérem mals moments, però gràcies això ens fam fer més forts i ens va donar la capacitat d’estimar-nos encara més.

Ara tinc 29 anys i estic escrivint això amb els últims fulls que em queden (he hagut de fer molts esborranys abans). Em trobo al carrer, sola, amb uns texans molt semblants als que portava amb setze anys i l’única jaqueta calenta que em queda, la beix.

El meu futur ja està escrit, estic sentenciada a vagar pels carrers fins el dia que em mori. Ningú contractarà algú tan major i molt menys amb aquestes pintes, no tinc diners per vestimentes de gala més adequades.

El Manel va morir ara farà un any. Els metges em van dir que fou ràpid i indolor. Accident de trànsit em van anunciar, un borratxo que no havia fet un stop. Aquestes coses passen, no es preocupi tot anirà bé, nosaltres ens ocuparem del cos. Té aquesta capseta la portava amb la mà quan el vam dur a l’hospital.

Avui, un any desprès, he tingut el coratge d’obrir la capsa. Hi he trobat un collaret de plata o això sembla, amb un escrit gravat: “Les perles brillen fins i tot quan hi ha obscuritat”. I un tancador que és una perla de veritat.

Porto el collaret al coll, sé que si el vengués sobreviuria millor però moriré abans de fer-ho, és el que em fa seguir, l’únic que em fa seguir.

No vull confondre a ningú, no em queixo, estic on sempre he pertangut, al carrer, entre a la gent (o enmig del desert, que aquí i per persones com jo és el mateix).

Agraeixo eternament haver conegut l’amor i que aquest em salvés de mi mateixa i em mostrés la vida. Em passaria la resta de dies sent una rodamóns just per haver pogut sentir el que en Manel em va fer sentir fins l’últim moment el que vaig sentir el dia que em va fer un simple petó.

La vida és dura, egoista i injusta, però jo estic aquí gràcies a superar tot això. Només he plorat dos cops a la meva vida, un fou quan vaig nàixer i em moria de fred al parc i l’altre és ara morint-me d’amor al parc.

No demano res, no vull res, només pau, viure el que em queda i seguir esperant el sol del dia refugiant-me dins la foscor de la nit.

No necessito compassió, no l’he tingut mai. L’únic que necessito és el record, les estrelles per caminar i l’enigmàtica sorpresa que em guarda el demà, uns texans foradats i una jaqueta enorme beix. El demés ho deixo per vosaltres.

I dir-te a tu, que has trobat el meu escrit sobre el banc d’aquest parc, que la vida molts cops és una merda, pots no posseir res, no ser acceptat per ningú, etcètera, però si trobes el vertader amor ja no tens res més per trobar perquè ho has trobat tot, molt més que tot.

Cerca’l, guarda’l, cuida’l, conserva’l, estima’l, i no cometis l’error de danyar-lo, fer-lo malbé o perdre’l, perquè hauràs perdut el més important de la teva vida per sempre més...

Perla,

“Si les perles brillen fins i tot quan hi ha obscuritat és perquè han trobat uns ulls per qui brillar”“Estima qui t’estima o seràs incapaç d’estimar”  

L'herotisme d'uns ulls marrons profundament trists.

Els esquemes del que un dia vam pensar que seria la nostra vida queden completament anul·lats quan aquesta vida canvia el seu sentit.

L’ambient era melancòlic, com tots els ambients on hi ha aquella màgia inspiradora que et fa desenvolupar la creació. Això no significa que fos un ambient trist, era perfecta, això és tot.

La foscor de la nit ens ajuda a eliminar el llum d’alguns dies. Mentida, res ho elimina, però els fa menys nítids i més d’un cop s’agraeix. 

Des de la ciutat era impossible veure les estrelles, les estrelles sempre et fan de guia, segueixo pensant que tenen poders que ni la terra ni els seus habitants podrem entendre mai. Però ara no podia veure les estrelles i per tant no tenia ni guia, ni mirall, ni il·lusió. Les estrelles s’havien quedat lluny de mi, em deixaven sola i adaptar-se a rebutjar la seva protecció era més aviat complicat.

Arribats a aquest punt admetré que no escrivia paraules provinents del cor com tantes altres vegades havia escrit. El meu cor estava tan fet pols, era tan minúscul que ni ell es percebia a ell mateix. Si, el cor sens trenca en mil bocins més de cinc-centes vegades i els bocins es tornen a compondre tornant-se com el vidre, fràgil i molt dur. Però de tan en tan el cop és tan fort que ni tan sols queden bocins els quals puguis posar una mica de cola i enganxar-los com qui no ha passat res. Aquest era un d’aquells cops.

Ho juro, hi vaig creure, una vegada rere altre, amb cada caiguda i amb cada entrebancada, amb cada ostia espectacular que havia regalat a la realitat. Sempre vaig tornar a apostar per l’amor, per la seva existència, per la seva força i per la seva llum. Ara ja n’era incapaç.

Amor efímer? Això és el vertader amor?o és només il·lusió?engany? desig?

Notava el tacte de les tecles del teclat als meus dits, notava el missatge però era incapaç de sentir-ne el contingut. Em sentia buida, no podia sentir ni felicitat, ni tristesa, ni tan sols podia sentir dolor. Aquest l’havia sentit fins feia dos dies, però des de llavors ja no podia sentir res, absolutament i tristament res. Una pedra, això és el que hi havia substituint el meu cor.

Això m’espantava, m’espantava no poder sentir, m’espantava no poder tornar estimar, i sobretot, el que més m’espantava era que no volia ni sentir ni estimar. Però així i tot aconseguia somriure i seguir protagonitzant aquesta obra sense sentit com sempre havia fet, amb un somriure, una acaricia i una mirada profundament trista  (amb la pràctica se’m feia fàcil i tot).

Cap sistema d’evasió havia funcionat, de fet ni tan sols havia estat d’evasió, perquè al final havia sentit molt menys que al inici, i desprès menys i menys i menys, i menys i fins que havia deixat de sentir completament alguna espurna de qualsevol cosa.

I ara em trobava aquí, amb una foscor sense estrelles, enmig d’una ciutat plena de sensacions sense gaudir-ne de cap, amb uns llavis tímids i tallats per moltes coses excepte pel fred, amb una pedra dintre meu que no sabia ni bategar i amb uns ulls marró oceà que et miren a tu, siguis qui siguis, per dir-te totes aquestes paraules sense dir-te res, per parlar amb silenci i perquè m’entenguis el que et dic. Per no causar-te ni pena, ni ràbia ni indiferència, però perquè m’ensenyis a sentir de nou. Tu, fes-me tornar a creure amb l’amor, torna’m el que m’has robat, allò amb que sempre havia cregut, torna’m la meva essència, la meva persona i el meu cor. Torna’m el sentit dels sentits perquè vull tornar a poder volar a la mateixa altura que sempre he volat, sense el límit de l’altura, sense l’abisme d’un cel per davant , amb la bogeria per bandera i la incertesa drogoaddicte d’un mar completament blau i infinit sota el meu cos per navegar.

Margalida,

Ho dedico a tots els ulls marrons, verds, negres, blaus, etc profundament trists  acompanyats d’uns somriure profundament fals, que busquen uns altres ulls profundament enamorats i saben que en algun moment es deixaran de mirar...