El dia, i amb ell, la vida, es
despert tots els matins quan, perduts, els nostres ulls viatgen a través dels
cristalls d’una finestra. Una verdor paisatgística i primaveral, típicament
mallorquina, comença a realitzar els seus primers badalls somnífers i, inclòs
dins un món completament informatitzat i en constant mobilització
científico-tecnològica, és possible segrestar un espai atemporal on la pau
individual, la naturalesa i el cant dels ocells hi tinguin una existència real,
tan lluny ja d’aquella bogeria acústica de la nova polis on ment i pensament hi estan presoners.
Dins aquest humil, però
agradable, context és on es troba una servidora, a l’espai exacte entre la
línea filosòfica d’Ortega i Gasset i el punt i seguit d’una medicació
endovenosa per via central, dit amb altres paraules, al Llimbs cristià.
La posició exacte, o inexacte,
de la meva ubicació, un tant metafísica si se’m permet la metàfora fàcil, és,
segurament, poc important i, sens dubte, del tot irrellevant per el que vulguin
ser aquestes paraules o aquest text.
És cert, no tinc una gran
experiència de la vida com per afirmar grans tesis doctorals, tampoc tinc el
coeficient intel·lectual d’un Einstein, ni tant sols el d’un poeta de carrer.
Tot i això, hi ha pensaments, encara que difusos, que no necessiten de molt de
pa i vi per sortir a la llum. Són aquets els que, en el meu parèixer,
requereixen una major atenció i anàlisi, perquè molt possiblement, la gran
majoria, siguin comuns entre tu, lector, jo, narradora i qualsevol Ser racional,
almenys en ment, d’aquest a divinis.
Un d’aquets pensaments quotidià
que apareix i desapareix com un llum intermitent d’un seat sis-cents gris blavós dels anys seixanta, és el gran i pertorbador
tòpic de la soledat. Entenent soledat, no amb sentit negatiu al qual la
història ha aconseguit degradar el terme, sinó en un sentit molt més ampli i generalitzat,
molt més simple.
A la Grècia antiga ja es feien
afirmacions com ara que l’Esser humà és un esser social, que necessita de la
polis, ciutat, per a viure «feliçment». Una frase tan senzilla deriva, de fet
encara no hem aconseguit trobar-hi una resposta eficaç, immediatament a una llarga cadena de
complicades reflexions. Reflexions que,
sens escapen de les mans i que, tampoc, no són la finalitat d’aquest text.
De la vida, així com de la mort
em podem fer escasses afirmacions però si d’una no en podem fer cap, en el
sentit absolutista de la paraula, és de la mort, concepte que ha divagat com a
esclau a certes èpoques històriques, a altres ha estat sinònim de heroïcitat i
que a la gran majoria de temporalitats
humanes, ha passat silenciosament com a una noció tabú i que calia, i
cal, evitar per sobre de qualsevol altre «problema filosòfic».
La pregunta és, per què? La mort
no és més que una etapa més de la vida,
i per tant, del pensament humà, d’aquí la seva importància i la nostra
preocupació que es perfectament traduïble, en sentit de la psicologia moderna,
en un eficaç sistema d’evasió racional.
De fet és notòria la importància
existent entre una bona mort o una mort «digne» a una que es defineixi amb
termes contraris. Des de el meu punt de vista és, o hauria de ser, essencial
abastar aquesta realitat des de, ja no una, sinó des de totes les perspectives,
precisament per poder afrontar-la, desprès d’haver extret el màxim suc a la
vida, que no significa evadint la por, ja que, aquesta por, dins un Umbral més
o menys controlat, és el que defineix aquesta etapa i el que la fa, en certa
manera, bonica. Però això ens torna al
punt inicial d’aquest relat, la soledat.
És comú per els temps que corren
la gran diversitat de relacions socials que presumim tenir, de fet, estan
perfectament gravades a les memòries virtuals de qualsevol computadora,
ordinador, per els més moderns. El facebook,
twiter, what’sup, són les actuals portes del paradís europeu, i nosaltres
som fidels a aquesta nova religió del s. XXI, perquè, entre d’altres coses, és
d’una evidència científica més que palpable, la gran diversitat d’avantatges
que presenta aquesta suculent varietat informàtica. Podem parlar amb amics i
amigues que estan a quilòmetres de distància, i podem accedir a qualsevol tipus
d’informació amb només unes dècimes de segon, entre d’altres moltes coses.
Però, no és aquest mateix factor, paradoxalment, el que, al mateix temps,
incrementa aquest concepte de soledat?
Sí, és cert, el facebook ens confirma que tenim cents d’amics,
fins i tot mils, però on són aquets quan tenim un problema de veritat?On som
nosaltres quan el problema ho tenen ells? Amb un e-mail tenim la gran cara dura, perquè no se m’ocorre una expressió
més exacte per aquest fet, de fer tautologies tals com «t’estims» a tort i a dret, però on és la demostració i l’esforç que
formen els pilars indispensables d’afirmacions d’aquest tipus? Per tant sí, els
avanços tecnològics ens faciliten molt la vida però, sense un control, ens
impossibiliten l’aprenentatge a estar sols, que no vol dir sentir-nos sols,
sinó saber gaudir d’un espai-temps individual que serà imprescindible per
encarar processos tant complexos, com ara el de la mort.
Un conegut em va dir l’altre dia
que no hi ha res més trist que morir-se sol, no volia dir-me amb això que
morir-nos a una habitació d’hospital sense que la família i amics hagin tingut
temps d’arribar o justament no hi siguin a aquell moment, sigui cosa
catastròfica. De fet, un bon servei hospitalari és suficient perquè una persona
tingui un «bon»[1] procés
de fi (tot i que això és una afirmació massa problemàtica) de la vida. Tampoc
em volia dir que aquesta etapa hauria de tenir lloc a l’hospital i no a la casa
o a la casa i no a l’hospital, el lloc ideal és el que desitja la persona dins les
possibilitats acceptables, crec que amb això hi estem d’acord la gran majoria. El que volia fer-me entendre era que lo trist
no és morir-nos sense ningú al costat sinó no tenir ningú per estar al nostre
costat.
És curiós com, moltes vegades, menys és més, perquè la sintaxi de la
frase del meu conegut era més aviat senzilla, però implicava complexitat.
Significant per sobre del significat, un cop més.
Podríem debatre hores i hores
sobre el procés de mort, els desitjos que cada u aspira a tenir, el concepte de
«mort ideal», però el que no podem posar en dubte és que la vida i té un paper
principal a tot això. De ella dependrà molt que la soledat ens abraoni i ens
imposi o que, per el contrari, ens doni l’oportunitat de convidar-la a conèixer i a acceptar-la.
La història i amb ella la
humanitat, ens ensenya, una altre vegada, que les persones som un tot, i que
dins aquest tot no només hi ha cabuda per les mateixes persones sinó que també per
el món que les envolta. Necessitem als iguals per evolucionar i aprendre
criteris tals com l’amistat, l’amor, l’odi (no tot el que aprenem és agradable,
ni ètic o moral), etc., però també necessitem una muntanya, un camí, una pluja
o veure créixer un esclata-sang d’una manera individual, personal i, fins i
tot, espiritual, per poder fer un Tot integral d’aquest concepte que anomenem
vida que, indiscutiblement, també ens deriva a afirmar que és part de la mort.
Ja per acabar, no fa falta ser
un gran intel·lectual per reflexionar sobre aquests conceptes, però sí fa falta
tenir consciència d’un mateix, fins i tot por, per decidir fer-ho.
Si em preguntéssiu, cosa que sé que
no fareu perquè, en el fons, aquestes paraules no són gaire efectives (no tinc l’habilitat
d’Homer, per captivar les ments, que hi farem), què en penso jo, us respondria
que no ho sé, i que m’espanta, d’aquí el text, reflexionar-hi. Però que si m’hagués
de quedar amb una síntesi, utòpica diran alguns, sobre tot plegat, diria que
tots hauríem de sentir el cant d’una cigala, l’herba sota el peu, el cafè amb
una amiga (les de veritat i les que poques vegades t’escriuen al facebook perquè et truquen el timbre de
casa) i l’abraçada a una mare o a un pare. Tots hauríem de saber acceptar les
nostres limitacions i els nostres errors, no rectificar-los, com tants diuen,
sinó aprendre a no tornar-los a fer i a valorar cada petit moment, inclòs la
pujada i baixada d’un tòrax familiar (conegut) quan respira, perquè mai sabem
amb una certesa científica, encara que estiguem dins un món científic, quan
serà l’últim cop que podrem tornar-lo a veure. Tots hauríem de dir més «t’estims»
cara a cara i mirant als ulls de l’interlocutor i escriure menys e-mails plens
de paraules i buits de sentiments. I, per descomptat, tots hauríem de gaudir,
almenys en petites dosis si sens fa molt incòmode, de la soledat. La real.
Deixar de tenir por a la mort, a parlar-ne i començar a tenir por de la
vida, de no extreure’n del tot el suc, de perdre’ns coses d’aquesta, de, en
definitiva, no viure.
Margalida Garí Font
