Hay mares en calma que son tormenta.

Ahora gírate y tírate al vacío. Sí, yo no permitiré que caigas al suelo. Ahora puedo ver esa mirada que haces solamente cuando estas enfadada. Rectifico, cuando estás muy, muy enfadada. Ahora dame la mano, a ella tampoco la soltaré. Tu mano a cambio de la cordura.  Ahora tu ruborizar de mejillas casi imperceptible al principio y tan intenso después. Ahora la escritura, ese escupir de sentimientos pero con el punto de sal que la hace hasta bonita. Ahora el libro de poesía, la cicatriz de todo corazón reside en sus versos. Ahora el madrugar con las pestañas aún refunfuñando un “déjenos soñar”. Ahora tú disfraz de enfermera, que cuida a tantos sin cuidarse a ella. Ahora el correr pero sin prisas, el caminar pero sin pausa. Ahora rescatar el rímel que por no estar no está ni líquido, el cambiar de blusa y el desterrar a esa falda por un vaquero. Has madurado. Sin embargo, como te gustaba esa falda y ¿porque hoy no la quieres? Has madurado. ¿Llevar falda es inmadurez? Pantalón vaquero. Ahora el bajar de ojos tan característico de tú mirar. Ese bajar de ojos a modo de vencimiento, de habérsele vencido el corazón. Ahora la sonrisa, últimamente tan escasa, tan fingida. Ahora el recuerdo de aquel amor, ¿lo era? Sí, lo era. Ahora vienen tus lágrimas, una tras otra y otra tras una, cómo no teniendo un fin, tampoco un comienzo. Gota a gota, lágrima a lágrima.  Muchos mares han sido río antes en tus mejillas. Ahora la aceptación de haber perdido. Ah, ¿hubo batalla? Sí, y a muerte. Derribada, así estás. Ahora tu levantar de ojos (al fin), tu mirada que por profunda no tiene ni finitud ni espacio. Ahora tú esperanza. No volverá, ¿por qué le esperas? Ahora tu rumbo sin norte ni sur, tu vida sin presente, sin ilusión. Perdida la ilusión perdida la existencia. Ahora. Sí, ahora. El estrujar del corazón. Ese apretarle tanto que hasta te ahoga. Tú corazón ha muerto, otra vez. ¿Era tan difícil que le cuidaras siendo enfermera? Ahora la culpa (tuya) y la defensa. Jamás dejes de defenderte si el enemigo sigue armado. Ahora la risa que no es risa sino llanto, que no es llanto sino rendición. Ahora el corazón que aún te ahoga. Cálmate, todo duele hasta que deja de doler. Ahora la caída al suelo. Uh, ese ha sido un buen disparo damas y caballeros, directo al centro de la Tierra. Ahora tú mirada profunda pero vacía en dirección a un cielo infinito. Otra vez has muerto, ¿Cuántas veces más crees que podré devolverte el alma? Dudo que ya la quieras, has perdido a tantas. Ahora tú tocar de suelo: rápido, sordo, quieto. Y ahora, demos paso al silencio que hay que renacer.      

Margalida Garí Font

   

Camins

Què la por de viure sigui l’impulsora per no deixar mai de caminar.

Què el paisatge que avui il·lumina el nostre rostre ens cuidi la pell els dies de pluja.

Què la musica ens curi el cor només amb una cançó.

Què el cor sigui el nostre propi cantautor sigui quina sigui la melodia de fons.

Què el somriure és la fotografia més apreciada d’una ànima morta.

Què no hi ha anima que mori si no és per desamor.

Què el desamor y la tristesa tenen enemics letals a les trinxeres de l’esperança.

Què l’esperança és la cura i la cuina de tota batalla mil·lenària entre el cor i el deure.

Què el deure no  se n’entén de fracassos i acaba per impregnar a les espines de la soledat.

Què la soledat és la pitjor de les companyies en temps de rebel·lió intensa.

Què la intensitat dels teus ulls siguin un mirall de la profunditat dels meus.

Què de les profunditats n’agafa’m l’experiència.

Què de l’experiència en fem una poció màgica per els qui venen darrera.

Què els qui venen puguin fer la seva pròpia poció. Què dels errors en surt el millor suc de taronja.

Què el suc de taronja no tingui canvis d’estació.

I què cada estació ens acosti una mica més a la preciosa Primavera.

Però...

Què quan la Primavera acabi apreciem les turmentes d’hivern i les posteriors renaixences florals. Què sense una no té sentit l’existència de l’altre de la mateixa manera que no té sentit què jo t’estimi i tu no.

Què una barca a bon port és un bonic quadre per un pintor principiant.

Què un pintor principiant pinta un quadre a bon port perquè encara és incapaç de representar la seva deriva.

Què la deriva d’una barca és directament proporcional a la pèrdua de l’esperança.

Què l’esperança és la tinta d’or d’un cor trencat.

I què no hi ha cor trencat que no mereixi el bandatge de les seves ferides.

Què les ferides cicatritzen a força de temps i pluges hivernals.

Què tot gran diluvi va precedit d’un Arc de Sant Martí.

Què no hi ha paraules per representar la bellesa incerta d’una nit estrellada.

Què les estrelles brillen perquè veiem els seus missatges.

Què un missatge d’una estrella conté l’eternitat i el llenguatge universal que molts savis van buscar i, fins i tot, hi van vendre la vida i l’espasa sense tenir cap èxit.      

Què l’èxit és un traïdor per excel·lència.

Què ni tu ni jo recordem l’últim cop que ens fonguérem per acabar en un bes.

Què hi ha besades que val més guardar-se per un mateix.

Què les caixes secretes de dins la pell estan plenes de besades guardades què esperen el moment idoni per escapar-se.

Què hi ha besades enclavades per sempre dins l’ànima, plorant de desconsol per demanar una llibertat que mai més serà del seu abast.   

I, la por de viure és l’única certesa que ens queda per tornar-nos a estimar.

Perquè estimar és la curiositat inerta que portem a dins per no deixar mai de caminar.

Què el camí ve guiat per un exèrcit d’estrelles.

Què les estrelles són el camí.

I que ni tu ni jo retornarem a la llibertat d’aquella darrera besada.

Perquè...

Hi ha besades que, per salvatges, es queden fora del camí.