Mantente firme

Mantente firme. Esas fueron sus últimas palabras. Hubieran podido haber sido, levántate, sigue, o el típico sé fuerte, pero no, tuvo que utilizar esas dos malditas perfectas palabras apropósito, para darle ese toque melancólico ideal, para convertirlas en el, ya común, estúpido final en el que acaban las historias que fueron más estúpidas aun.

¿Qué coño se le responde a un “Mantente firme”? Nada, evidentemente. No se le puede responder absolutamente nada. Y eso es lo peor. Sentirte con la obligación de mantener esa firmeza que, por supuesto, no sabes de dónde sacar. Pero claro, ¿quién es el valiente que desobedece tales palabras?

Eso debería ser ilegal, de verdad. Debería estar prohibido para toda la eternidad, porque se supone que habrá momentos en dónde esa frase pueda estar presente en cualquier época histórica. Prohibirlo es la mejor alternativa que existe.

Mantente firme, como si eso fuera tan fácil. Ahora tengo el examen más importante de mi vida, voy a mantenerme firme. Ahora tengo que llorar la muerte de mi padre, me mantendré firme. ¿Qué te destrozan el corazón? ¡A mantenerte firme y ni una palabra más! Patético señores, muy pero que muy patético.

Yo jamás he sabido mantener firmeza, ni tan siquiera me mantengo firme a los 21 años con el Rey León.

¿ Sabéis? No puedes pretender soltar una frase de ese calibre y que la otra persona la cumpla sin más. No señores, eso no funciona así, nunca funcionó de ese modo.

A veces es mejor desvanecerse, llorar y llorar durante horas, días, hasta llorar durante años. Sacarlo de adentro y que se quede afuera, que el viento seque tus lágrimas y se lleve toda esa mierda que sacaste porque te oprimía eso que está dentro del tórax, el innombrable.

Si tengo que ser sincera, yo no hago ni una cosa ni la otra. No me mantengo firme porque soy incapaz de permanecer de pie cuando todo mi interior está por el suelo. Y, contrariamente, tampoco saco mis sentimientos al exterior, los guardo para mí, lo bueno y lo malo, todo dentro. Hasta que no cabe nada más y sale todo a presión. Como las ollas esas que todas las madres ansían tener, ¿ entendéis? Eso es lo que soy, una puta olla a presión. Hay que joderse.

Es malo, muy malo, tan malo que ni siquiera sabes que es malo. Aunque siempre hay alguien que te lo recuerda, ese alguien que aparece en el momento crucial en que la olla pasa de ser a presión a expulsar todo su contenido al exterior y dejar su alrededor echo un cromo. Ese alguien que te abraza como si eso fuera lo más normal del mundo y no te deja de abrazar como si eso también fuera normal, como si necesitaras ese abrazo, como si necesitaras vaciar tus adentros, como si le necesitaras. Maldita sea.

Pero créanme, le necesitáis.

Margalida Garí Font,

Déjate llevar a ver las estrellas y pierde el miedo de verlas. 

Les profunditats del cor.

Ella tenia imaginació, sempre n’havia tingut. Quan anava dintre del cotxe no veia, la majoria de vegades, el paisatge de l’exterior. Els seus ulls hi miraven a l’exterior però era una mirada al buit. El que veien divergia molt de la realitat. Podia estar a qualsevol lloc, amb qualsevol persona i a qualsevol moment. 

I ja li anava bé així perquè tenia la capacitat de convertir la seva vida en el que li agradaria que aquesta fos o, simplement, per l’art d’imaginar i prou.

Però en aquell lloc la imaginació li resultava ben poc útil. Angoixadora, fins i tot.

Havia caminat durant hores sense rumb fix a propòsit per perdre’s. S’havia ficat dins tota mena de carrerons i alguns, més d’un cop, l’havien fet tornar a rere perquè no tenien sortida. Havia mirat aquí i allà en busca d’alguna cosa que li cridés l’atenció però no havia trobat res lo suficientment cridaner. Cridaner per ella, vull dir.

La cantonada vint-i-vuit va esser especial des de el primer moment. Més corbada que les altres, més vella, més estreta i més solitària. Lo de solitària va esser el punt clau per confirmar-li que hi havia de girar. Ella sempre s'ho feia per esser una noia solitària. Tard o d’hora ho acabava essent. He d’admetre que mai ho va entendre del tot. Ho sé perquè un dia, en plena borratxera m’ho va confessar. Hem va dir, textualment, “Estic enamorada de l’amor, ho juro, sempre hi estiré, però no sóc el seu tipus, l’amor mai s’ha enamorat de mi. Està bé, la soledat està bé, de tant en tant.”

Mai oblidaré, no les paraules, que també tenien el seu poder, sinó l’entonació d’aquestes, perquè fou amb l’entonació que ella m’explicà, sense explicar, el dolor de la seva soledat. Bé, les paraules i unes línies negres que penetraven tota la seva esquena d’una manera verdaderament sensual. Però això és una altre història que contaré en un altre moment.

Retornant a la cantonada vint-i-vuit.

Hi va girar perquè no hi tenia res a perdre i no havia fet cinc passes que ho va veure. Allà, enmig del no res, s’hi aixecava un edifici antic, possiblement de l’Època de l’Edat Mitjana. Al seu temps devia esser un dels que anomenem col·loquialment “espectaculars”. L’arquitectura, els regruixos, el portal principal, etc la van deixar bocabadada. Si, aquell gran bloc de pedra havia viscut èpoques millors, però encara conservava la seva essència i ella la havia captada des de molt abans de veure’l. Era com si les seves passes l’haguessin conduïda a aquell lloc i ara en podia sentir la seva màgia.

Mig per curiositat, mig per imposició del seu propi cos, va entrar-hi.

S’havia convertit en un bar, sense ser bar, perquè no hi venien begudes ni cap altre tipus de substància. Potser en un altre temps si. Ara era una barra buida i unes parets completament cobertes de fotografies de totes les èpoques. Cares i cares a totes les bandes amb un somriure fotogènic o improvisades. Sigui com sigui eren de gran qualitat, professionals, per dir-ho clar.

Ella es va començar a entetindre inventant la vida de cada personatge, depenent del que feien a la fotografia, la roba que portaven, la expressió facial, etc. Realment li resultava fàcil perquè eren imatges molt il·lustratives.

Es va quedar observant una fotografia d’una noia atentament. No sabia molt bé el per què, però no podia deixar de mirar-la. Estic segura que, en certa manera, a la seva manera, ella hi va veure alguna cosa d’ella mateixa a aquella imatge.

Físicament, la noia de la foto i ella, eren pols oposats. La fotografiada tenia els cabells molt arrissats i molt lliures. Segurament era un dia que devia fer vent perquè li quedaven els cabells una mica davant la cara. Però d’una manera subtil, els trets facials s’apreciaven clarament. També tenia uns ulls marrons i profunds d’allò més expressius. I el seu to de pell era més aviat obscur.

Ella, en canvi, havia estat pel roja tota la seva vida. Era un pel roig molt bonic. A més amb la seva mitja melena llisa i els seus ulls verds marronencs li quedava molt bé.

Però no fou el físic el que li cridà l’atenció, fou la imatge en si. La noia de la foto estava mig de costat mirant fixament a un punt. Estava mirant un tren que estava relativament lluny. I s’hi t’acostaves a la fotografia i, hi posaves atenció podies apreciar-hi un passatger masculí amb un capell petit que hi pujava sense mirar enrere.

El més curiós era la mirada de la noia dels cabells arrissats. Era una mirada buida, com si un temps, no molt enrere, hagués estat plena de tristesa i llàgrimes però ara ja no li quedava res per expressar i, de fet, no expressava res, absència total de sentiments, una fredor que penetrava, una profunditat infinitament profunda.

A ella aquella noia i la seva expressió, li recordaven a la sensació de soledat que a vegades sentia, però en una dimensió notablement superior. Definitivament era una mirada devastadora.

Va decidir titular aquella fotografia com “Les profunditats del cor”. 

Mai m’ha dit del tot el per què real d’aquell títol.

Quan va sortir d’aquell edifici medieval es va fixar que al terra hi havia un cartell ple de pols. L’aixecà, bufà per treure-li la pols i hi pogué llegir:

Els grans moments de la humanitat agafen l’eternitat en tan sols un segon. Un simple moviment del nostre dit i la càmera es dispara per mostrar-nos allò que realment som: Humans.
Carles Fornés,
les meves fotografies reflecteixen humanitat i, per tant, són per la humanitat. Com humà mai em passaria per el cap pretendre obtenir res a canvi. Per vosaltres, des de les meves profunditats més humanes.

Ella no va poder evitar pensar que ideal era aquell cartell per aquell lloc. On, certament, només hi anaven a parar els qui cercaven aquesta humanitat.

Va tornar a penjar el cartell al portal perquè deixar-ho a terra i que es tornés omplir de pols li semblava un crim. Finalment, s’allunyà d’aquell edifici, així com el passatger masculí de la fotografia s’allunyava de la noia dels cabells arrissats: Sense mirar enrere per no veure que el que deixava rere seu era, també, una part de les profunditats del seu cor.

I el cor, un pic més, va tornar una mica més profund.

Margalida Garí Font,

Deixem que algú escavi dins les profunditats del nostre cor perquè així serem capaços d’escavar les profunditats d’altres cors.