Físicament, les respiracions van
anar transformant-se i cada cop semblaven més accelerades. El cos, pobre,
estava en període d’adaptació. Anava tirant, com es sol dir quan alguna cosa no
va del tot bé però tampoc va malament. Els muscles dels membres inferiors seguien
a la perfecció la seva sincronia de flexió-extensió a cada nova trepitjada i
els braços, esclaus com sempre de les cames, perseguien la melodia celestial
sense, ni tan sols, tenir certesa de que aquest tipus d’esforços anaven seguits
de recompenses divines. Amb poques paraules, tot estava en sintonia. Tot just s’havia
començat a moure l’estructura corporal i encara es podia palpar el rovell dels
primers minuts en que tardava l’organisme a adaptar-se però, de moment, aquest semblava
respondre, i cal dir que no sempre era així.
Mentalment, encara estava fresc.
Tot un roure! Deien alguns. Inhumà, responia la majoria. Un boig!Li havia dit
la mare. Un cabró, els seus amics. I ell, què en pensava? Doncs ell pensava que
córrer el permetia transportar on un volgués, sempre que volgués. Presumia,
després d’alguna cursa llarga, de que mentre els seus peus trepitjaven la
Tramuntana el seu cap perseguia un àngel que s’amagava a la cima de la primera
muntanya, que era perseguit i havia d’afanyar-se fins a la segona o que, ell
era el perseguidor i el perseguit es trobava a la tercera cima. Mentalment
podia haver estat qualsevol cosa. Ho era, i ell ho sabia.
A vegades a la seva xicota àrab, li hauria agradat
poder compartir aquests moments amb ell, formar-hi part d’alguna manera perquè
sentia, que se li escapaven fragments del seu amor. Però, en el fons, també
entenia que eren assumptes íntims entre ell i la Mare Terra o entre ell i qui
sap què. Ell era bell per fora perquè per dins era transparent, encara que
tractés de ser opac la major part del seu temps. L’àrab veia aquest tipus de
coses. Una hippie que no aterrava del
món del yupi!
L’enciclopèdia mental del noi
era extensa, un passatemps d’aquells d’haver de treure-li tot el suc a la
taronja cerebral. Deien els més propers que abastava des de Constantinoble al
Pol Sud i, que a vegades, se l’havia vist temptar a la superfície lunar. Tot un
personatge! I tot un tros de pa, això si, tossut com un cabrit i de la canalla
perfeccionista siberiana. D’aquells que més d’un cop, optés per fer veure que t’és
indiferent perquè tens ben clar que, diguis el que diguis, ell també actuarà
com voldrà. En definitiva, un altre hippie!
Passat el quilòmetre nou, es
començava a sentir millor, més adaptat. Però no era fins el catorze que no es
sentia completament actiu. El massai mallorquí, havien conclòs un vespre d’estiu.
La suor, juntament amb la sal,
feien una barreja viscosa que li anava des de el front fins a la punta d’ambdós
peus. Tot un panorama! Hauria dit l’àvia d’haver-lo vist amb aquelles pintes.
Al seu temps córrer era estrany, córrer per muntanya un desbarat i córrer més
de 10 quilòmetres un suïcidi. La mataria d’un disgust! Ella li deia, repetidament.
El pitjor, perquè en aquest
tipus d’actuacions, sempre hi ha alguna cosa pitjor que altre, era la part
nutritiva. Un suspens dels grans en matemàtiques: “Si,si, senyora Patricia, el
seu fill serà un esplèndid poeta però un pèssim contable.”- Li havia anunciat
el dia de final de curs el professor Grimalt a la mare del noi. Ell, ingenu i
innocent com era a aquell moment, no n’havia fet cas.
Ara, anys més tard, les
matemàtiques seguien jugant-li males passades. Els valors nutritius d’ingesta i
demanda de la seva màquina corporal sofrien el que en medicina s’anomena un
balanç negatiu. És a dir, insuficient aportament nutritiu per la despesa soferta.
Amb altres paraules, l’esport a alta intensitat l’impedia ingerir aliments. Com
a conseqüència, al quilòmetre seixanta el malestar ja era d’allò més intens i
al quilòmetre setanta-dos el noi anava perseguint el vint-i-cinquè àngel paradisíac
i fugia de tres mil monstres blaus per aconseguir continuar endavant. Un
problema que encara no havia aconseguit superar. Allò dit, tot un poeta!
En quan als utensilis era més
aviat humil. Un pobre per alguns, un “xinoxano” per els altres, i un naturalista
per els més historiadors. Però per dur a terme la seva missió necessitava la
complexa indumentària d’unes esportives, una ampolla d’aigua, aliments (a pesar
de les matemàtiques) i uns pantalons elàstics. Res de grans empreses i alta
tecnologia, múltiples pastilles i pastes o tres models de sabates. I d’aquesta manera es carregava a l’esquena
cent quilòmetres com qui fa un passeig pel barri de Gràcia barceloní. Repeteixo,
un hippie!
Si un es posa a analitzar-ho tot
plegat, arriba a la conlusió de que, més d’un cop, etiquetem a les persones per
el que fan, com actuen o la seva manera de vestir, perquè, simplement, és,
pensa o actua diferent a nosaltres i tenim la certesa, tot i que no gaudim de
demostració científica, de que la nostra visió és la certa i l’altre l’errònia.
Jo, des de, ara si, el meu punt
de vista, no sé molt bé el que és correcte o no, i crec recordar que, els
darrers apunts d’Ètica i Legislació que vaig estudiar tenien controvèrsies
respecte múltiples situacions i comportaments. Perquè som humans, i som
complexes. Però hi ha una cosa que sí sé:
Només quan corres sol per la muntanya saps el que és sentir els batecs del
teu cor amb sintonia amb les fulles dels arbres. Què si et trobes a algú més en
el teu camí, no l’insultés o el crides com, sí es veu, a altres esports, sinó
que el saludes i somrius perquè saps el que sent aquell desconegut i ell sap el
que sents tu. Que les curses no son competicions, son actes socials que, més d’un
cop, fan emocionar i abraçar algú que no havies vist mai però que ha patit cada
gota de suor, igual que tu. Que anar a córrer amb companyia és una molt bona
manera de conèixer algú íntimament i de construir grans amistats. I, sobretot sé, que en algun moment d’aquest
procés, quan ja hi dus un cert rodatge, arribes a fregar l’àngel de la cima i a
trepitjar la superfície lunar.
A en Joan, perquè m’ha ensenyat a volar.
Margalida Garí Font
