Accepta-ho, amor.

Desprès del Nadal, la tassa de xocolata, els amics, els dinars, la família, els regals, la esquizofrènia materialista del planeta i de tocar de peus a terra com a punt i a part, toca escriure en català. Perquè sempre que una vol parlar clar ho ha de fer amb la seva llengua materna, i avui m’ha pegat la bogeria de ser precisa i exacte, termes pocs usuals a la meva literatura i, tan necessaris, de tant en tant.

El principi és de sentiments, com no podia ser d’altre manera, i després qui sap el que vindrà, potser paraules, o tal vegada el silenci i la prosa, qui sap si apareixerà l’entumiment de Venus, o la serenitat de Dante o el no res, o el tot, o callar.

 Parlar-vos de l’amor és un tòpic, res nou, massa cançons sobre el tema, massa poemes i històries, massa records i idealitzacions, massa espines i rosses, en definitiva, massa amor. Però de l’amor que jo vull parlar no se’n parla tant, perquè no és un amor tan bonic i utòpic, ni travessa fronteres i religions o canvia modes de vida...de l’amor que us vull parlar no en fan gaires cançons ni poemes. És de l’amor real del que tracte el meu escrit.

Amor i real no s’avenen del tot, una cosa és l’amor, sinònim de anar caminant pels núvols i dibuixar un somriure que ens dona un aire ridícul però enganxós a la cara i l’altre és la realitat, allò real, el dia a dia, fotre de morros a terra, per exemple. Però resulta que el concepte que tenim des de ben petits sobre l’amor no hi engloba el terme de real i, curiosament, a mesura que anem avançant dins el propi concepte ens anem adonant de que l’amor és molt real, infinitament real, fastigosament real. I que els contes de fades són bonics i hi tenen amor, però no del real.

Vol dir això que l’amor és fotre de morros a terra?No, clar que no, què també pot ser-ho però no és exactament el què és. Definirem primer amor (real), que seria aquella estimació que es sent cap a un individu (home o dona o tot inclòs) que passa per l’etapa de idealització, avança per l’etapa d’acceptació de “defectes” o presa de realitat i continua amb la construcció d’una casa moblada, buida o la destrucció de la llar. L’amor requereix acceptació, respecte, debat, intimitat i llibertat, situacions novadores i, sobretot, molta creativitat per pal·liar les zones obscures de la relació.

Vol dir això que sí es segueixen minuciosament aquestes instruccions és impossible arribar a la destrucció de la llar o desamor? No, s’hi pot arribar igualment perquè hi ha flames que no s’acaben d’encendre mai, o que no són suficientment fortes o que el vent aconsegueix apagar o que tenen una flama molt més intensa al darrera que tapa la recent.

I, vol dir això què s’ha de seguir apostant per l’amor? Sempre, cada dia, amb força, amb caparrudesa, amb orgull. Hagi passat per sobre una piconadora o la famosa aurora boreal, amb constància, en tot moment, fent-nos pesats, inclòs molt pesats, amb un individu, amb tots els que facin falta, sense descans, amb sang, amb llàgrimes, amb esperança...sobretot amb esperança.

I doncs...per què? Perquè l’amor ens manté vius, actius, amb el cor entretingut, amb motivació i, repeteixo, amb, esperança, sobretot amb esperança. Esperança de que ho aconseguirem encara que haguem de viatjar al Perú, a la Xina o al Senegal. Esperança de que algun dia l’amor ens retornarà i ho veurem tot una mica més clar i, finalment, esperança de que l’amor ens segresti,ens abrasi ben fort i ens digui clarament mirant-nos als ulls:

Aquest cop no et deixaré marxar sense mi. Accepta-ho, amor. 

M.G.F