Del silenci va
brotar-ne l’oblit,
De l’oblit en va
créixer alguna rossa plena d’espines,
De les espines hi
va viure, durant dies, una preciosa papallona,
De la papallona
hi va ressorgir l’esperança. Lluminosa, llunyana, captiva.
De l’esperança hi
degotaren totes les llàgrimes que tantes cicatrius havien ofegat,
De les llàgrimes
hi va néixer el mar en calma però també la tempestat,
Del mar van
cantar-hi les sirenes que encara ara enlluernen els mariners,
De les sirenes
sorgí la música, lloc on tots perdem la temporalitat i la crosta,
De la música
vingué la poesia, enigma dels savis i presó celestial,
De la poesia van
vesar-ne els sentiments, laberint que, ni avui, té porta de sortida,
Dels sentiments
es recobrà el silenci i la lluna plena a les nits d’estiu.
Del silenci ja no
va brotar-ne més oblit i de la lluna es van veure les profunditats.
De les
profunditats és del lloc on va enamorar-se el cor.
El cor va seguir
guardant el silenci i també seguí guardant oblit i espines, papallones i
esperança, llàgrimes i mar, sirenes i música, poesia i, sobretot, els sentiments.
El cor seguia
segrestant-ho tot i deixava el seu tresor ben desordenat al seu fons, a les
seves profunditats.
A les profunditats del cor...
hi havia un
tresor.
Margalida Garí Font
No hay comentarios:
Publicar un comentario