Estimat cor, asseu-te i anem a parlar-ne seriosament:
Deixem per un cop les nostres diferències a peu de pàgina, aquesta és una d’aquelles
converses on jo et parlo molt racionalment i tu et limites a escoltar d’una
manera emocionalment intensa. Un punt i a part que es podria traduir a “fins
aquí les baixes de la batalla”.
Fins aquí, cor.
Si t’ho mires detalladament tu i jo tampoc estem tan lluny un de l’altre,
de fet, estem massa a prop, no ho creus? Ja no només de manera física i
inevitable (què també), sinó que tenim la gran destresa de no poder viure un
sense l’altre. La vida és cruel cor i a nosaltres ens ha tocat la Primitiva.
Diuen el savis, tot i que avui ja hi ha massa savis, que l’amor
indestructible és aquell que no et deixa respirar. Així em sento jo quan
comences a accelerar les teves pulsacions.
Sí, cor, hem de parlar perquè em deixes sense oxigen, aquest és el
problema, que per no tenir no tinc ni aire! I, en el fons, tampoc és una
situació tan greu i irrefutable. Hi ha tants mals de caps al món (mai millor
dit) que això nostre no és imprescindible perquè el planeta segueixi el seu gir
natural. Però...
Però avui tinc la necessitat de parlar-te perquè des de totes i cada una de
les teves bategades sentis, almenys, la
certesa de què, tot i que jo tingui fama (mala fama, per cert) de racional, també
tinc els meus sentiments. Sí, cor, la raó també en té de sentiments! A veure
quan deixes de ser tan egoista i comences a veurem una mica més, potser, una
mica més endins de mi.
La veritat és que aquesta noticia no és gens nova. Fa anys i panys que els
llibres descriuen una moralitat racional en el fons i/o a la superfície d’una
entitat mental predilecte. Raó i emoció no sempre foren enemics estimat cor. Es
van conèixer en temps més nobles o, si més no, en altres temps.
La finalitat d’aquesta conversa és una mica incerta, tal vegada,
impredictible i no obstant, no havia estat mai tan segura de la necessitat de
dur-la a terme. Més que una qüestió d’espases i ritus honorífics és una
emigració d’idees, un retorn a l’ inici de tot plegat, un pelegrinatge cap a l’amistat.
Perdona’m cor.
Sí, et demano perdó perquè sóc molt conscient de que és inevitable la meva
traïció cap a tu. Suposo que això sí és part de la meva naturalesa. Certament,
no és que tingui l’etiqueta del mal d’altura però es podria dir que més o menys
hi tinc l’entrada de franc i fer-te la contrària és el personatge principal d’aquesta
obra de teatre.
Et demano perdó, no només per trair-te, sinó que també et demano perdó per
no fer-ho. És contradictori, ho sé, però ara per ara trair-te o no fer-ho és
pràcticament el mateix tinent en compte que tard o d’hora atacaré amagada
dintre d’un cavall de fusta a l’estil troià, covard com només jo mateixa puc
arribar a ser.
I, cor, també et demano perdó per totes i cada una d’aquestes cicatrius que
et decoren la pell i foren i són responsabilitat directament racional de la
meva persona. Hi ha cicatrius tan profundes que tinc la certesa de ja no poder
curar. Hi ha cicatrius que, encara tancades, no deixen de coure tant com l’ infern.
Finalment, et demano perdó perquè tot i demanar-te perdó no deixaré d’anar
en contra teu. No, no és per les diferències que puguem tenir, és per les
semblances.
En paraules breus, tu necessites de mi per fer del teu batec, força i jo
necessito de tu per fer de la meva raó, silenci.
Podem parlar-ne les vegades que facin falta i entendré si ara t’aixeques i
comences a bombejar la sang amb més força que mai amb un intent condemnat al
fracàs de guanyar-me a aquesta batalla. Ho portes a la naturalesa això de ser
fogós i temerari. I no et negaré que més d’un cop no n’hagi sentit enveja, però
aquest és un punt i a part i els punts i a part, a diferència dels punts i
seguits, tenen la peculiaritat d’encetar un nou paràgraf finalitzant l’anterior.
Jo, cor, sóc el teu paràgraf anterior i tu ets el meu pròxim paràgraf.
Condemnats eternament a la persecució ortogràfica per tal d’existir. Un no és
sense l’altre i l’altre no és sense l’un i, no obstant, portem, tant tu com jo,
ben arrelat a dintre, la necessitat d’independència.
Una independència que, si arriba, implicarà la mort d’ambdós. I, d’aquesta
independència és de la que hem de parlar.
Jo, la raó, et dono llibertat. Una llibertat que avarca des de la taquicàrdia a la bradicàrdia i, fins i tot,
la més silenciosa asistòlia. Però aquesta llibertat no és absoluta perquè, en
darrera instància, depèn de mi.
Cor, tu i jo, estem condemnats a conviure i és per això que cal parlar-ne.
Tinc, també, la necessitat de dir-te
una darrera qüestió important.
Res seria de la meva existència sense la teva, res seria de tu sense mi. Tu
vius sols per entendre que m’has de complicar el camí, jo visc sols per tornar-te
la jugada. Ni tu ets tan passional ni jo tan racional. Ni bo o dolenta, ni poc
ni molt, ni negre ni blanc.
Aquesta és la nostra Primitiva perquè, en el fons, cor, tu i jo som un, dos
i el mateix. Res tindrà sentit sense aquesta dicotomia i tu, cor, deixaràs de
bategar al mateix temps que jo de pensar. Quan ho hagis comprés, començaràs a
estimar.
La Raó.
M. Garí
