El vertigen de la bèstia.

Vertigen, un suau vertigen que et converteix en una figura diminuta. Està bé, potser no fou el vertigen el que sentia, potser fou alguna cosa molt més incomprensible, però del sentiment de diminuta en puc assegurar l’essència.

Un dimecres, no un qualsevol, un d’aquells que esperes amb impaciència. Més que res perquè precisament, era gràcies al dimecres que el vertigen formava part de mi.

Vaig pensar en retirar-me del joc tants cops que ja havia perdut la compte. Una mica per tot, pels meus, per mi. Perquè era en aquella maleïda gàbia que tornava a despertar la meva bèstia salvatge interna, era en aquella gàbia que em sentia una bèstia salvatge i era en aquella gàbia que la bèstia salvatge es tornava més salvatge. Però també era dins la gàbia que la bèstia aprenia cada vegada més a domesticar-se i a resistir les cicatrius del domador.

La veritat és que no me’n sortia del tot i les garrapades continues a la reixa ho confirmaven. Estava atrapada, ho hauria d’acceptar però sabia que mai ho aconseguiria tolerar, aguantaria fins un punt clau, res més.

Però els dimecres m’omplien els pulmons, no amb oxigen, sinó amb un ingredient molt semblant al que utilitzava el flautista per hipnotitzar les rates i fer-les fora de la ciutat. L’ingredient de la serenitat, el control, la sobirania i l’obediència. L’ingredients que tants utilitzaven per fer seus tants altres. Però fos com fos, era gràcies a l’ingredient que sentia el vertigen de dimecres en dimecres. Sols esperava tenir la força suficient com per seguir injectant-lo als pulmons.

L’innocència dels jocs d’arena d’un nen petit em tornava a recordar que quan s’és una bèstia s’ho és per sempre, i encara que es pugui hivernar a algunes èpoques de l’any, la bèstia acaba despertant, amb una mica de sort, al costat d’una bèstia tan salvatge com aquesta.

L’eterna pregunta, qui és tan salvatge com per apostar, abraçar i guardar la mateixa salvatgeria?I tot i que hi ha un gran nombre de possibilitats de que la resposta sigui el mateix signe d’interrogació, a la bèstia de la gàbia l’ingredient li vol fer creure que la resposta és l’amor. Qui sap! Potser no ho és l’ingredient i la lucidesa es deixa entreveure entre ambdós episodis de vertigen. Tal vegada les bèsties salvatges no són més que la llibertat sense miratges. Que l’autèntica llibertat, que la llibertat perduda. La meva llibertat, la que sempre em definirà i per la que lluitaré. Fins i tot dintre de mil gàbies.

Margalida.

“Potser no compartiré la teva opinió, però lluitaré, per molt que impliqui la meva mort, el teu dret a expressar-la.”

Transparències: Pell, pau, energia.

La pell és la primera que ens delata, d’això no en tinc cap dubte. Ens trobem allà, desconnectant d’un exterior que ens absorbeix, mirant a l’infinit del mar que està al nostre davant, respirant d’aquest infinit. I la pell es comença a encongir, a tornar-se mig petita i mig gegant, es comença a fer-se sentir. Exacte, aquesta és la paraula clau, sentir.

Desprès ve la pau, una pau que ens recorda que la lluita té recompenses, que ho fem per alguna cosa molt més gran del que som capaços de percebre, i que tal vegada demà en tindrem la plena certesa de la seva dimensió.

Deixant la pau al darrera i visualitzant l’energia, una energia suau al principi i molt pronunciada al final, una energia inexplicable però real. I aquesta és la sensació final, la recarrega d’energia. Espectacular.

Et trobes allà, de peu, davant un paisatge místic, amb unes persones al teu voltant que sense dir-te res, sense coneix-se’t, t’ho donen tot, absolutament tot, tot el que vols, tot el que necessites i tot el que tenen. Llavors t’envaeix el gran pensament, les preguntes, les sense respostes, les imatges entrecreuades, la incertesa, el dubte, tu.

Per què essent feliç amb una cosa tan simple has d’amargar-te amb tantes altres tan complexes? Per què la hipocresia,  la impotència, la tristesa, el materialisme, la superioritat, la injustícia, les cadenes? Per què l’enveja, la maldat, la humiliació o la intolerància? Per què aquests preu inflats fins els extrems?

Doncs perquè si no passessis per tot això series totalment incapaç de valorar l’altre cara de la moneda, ho tindries tant per mà que ni ho reconeixeries. I si, és veritat, és dur, dies és massa dur, i voldràs tirar la tovalla més d’un i dos cops, rendir-te, i et cauran les llàgrimes, i sentiràs cada vegada amb més intensitat  tots i cada un dels perquè abans mencionats. Però quan tot això acabi, quan la teva força hagi vençut tots els obstacles, recordaràs la autèntica resposta. Recordaràs qui ets i que hi fas aquí, on has estat i on vols estar. Recordaràs l’estructura, el material i el contingut. I sobretot recordaràs que has de girar la cara  a la moneda per guanyar alguna cosa amb sabor, potser només necessitava una mica de sucre, potser era sal, potser eres tu que havies de deixar de menjar xiclet per sentir-ne bé el gust, i potser havies oblidat com es girava.

Sigui com sigui és ara, amb el místic paisatge, amb la gent tan mística com el paisatge i amb la brisa que et toca l’esquena que de tan en tan la teva moneda es transparenta per deixar-te veure un miratge de la part invisible. I és ara quan sents l’energia, la pau i la pell. Però sobretot és ara quan sents que un dia, no molt llunyà, ho deixaràs de sentir, i ho començaràs a palpar. Suposo que només per la curiositat que et fa el seu tacte val la pena quedar-te un temps més veient transparències, suposo que les transparències també són importants, ja que, al fi i al cap, és gràcies a elles que veiem les essències de mons molt interiors, suposo que dels més interiors dels mons.  

Margalida,

Perquè hi hagi vida, no hem d’oblidar que hi ha mort.

El meu jo.

Aquest escrit no tracte d’històries impossibles (o molt possibles depèn del punt de vista), ni de batalles perdudes (tal vegada guanyades), ni d’ell o ella, o aquells quants, ni tampoc va sobre l’existència, l’energia, l’amor o la màgia. Tot i així, també en parla, perquè aquest escrit va sobre mi.

Per la tarda em trobava al treball, sola, cosa molt estranya, enrodillant coberts amb els torca boques blancs i de sobte he començat a veurem a mi, els meus somnis, el perquè de tot això, el context, els paisatges i la força de seguir endavant.

No sóc una tia fàcil, de fet sóc molt complicada, complicada en el sentit de que jo no vull una casa on poder anar-hi cada dia i saber que hi trobaré un plat, un llit i un marit, fins i tot algun que altre fill o filla, tampoc vull una feina que m’obligui a estar fitxa a aquell edifici o una carrera “privilegiada” per garantir-me una estabilitat que m’ofega per dins.

Això molts no ho entenen, no poden imaginar-se una vida tan, sense línia fitxa, per dir-ho d’alguna manera, que seguir. No poden sentir l’adrenalina que em recorre el cos de d’alt a baix cada vegada que pujo a un simple avió, o quan vaig a fer una trista excursió de muntanya. No poden omplir-se de les aportacions d’altres persones totalment diferents a uns mateixos, totalment contraris i totalment iguals. Tampoc poden entendre la impotència que batega dins el meu cor cada vegada que veig una injustícia, la ràbia que et puja pel coll quan no pots aguantar-ho més i la gran felicitat que et compensa quan ajudes a transformar aquesta part del món.

L’asfixia que apareix cada vegada que em sento tancada dins un lloc, dins un mateix lloc durant massa dies, necessito volar jo.

I clar que vull un amor, i qui sap si fills en un futur, però no com la societat vol que tingui tot això, no vull un marit estable, no vull ni marit, vull algú que m’estimi d’una manera impensable, que senti aquestes ànsies de llibertat, de critica social, de justícia, de prendre el vol a cada respiració, de dir-ho al món, de confessar els pecats que molts han fet, de dir la realitat que hi ha, de fotografiar-la, gravar-la i posar-la en forma de lletres. I si no trobo ningú que estigui disposat a deixar-ho tot per tenir-ho tot, llavors batré les ales amb més força i aniré més lluny, més amunt, però hi seguiré anant, cap al no res, cap el tot, cap el buit i cap el ple.

És per això que no tinc una mentalitat fàcil d’entendre, la majoria creu que quan te’n vas d’un lloc és per estar millor a un altre. Mentida, completament mentida. A vegades, quan te’n vas d’un lloc és per guardar-te’l dins tu, aprendre’n i tenir la capacitat de fer al mateix amb el pròxim. Per què només pots donar l’oportunitat a un únic tros de terra? Per què no a la terra completa? És la nostra mare, la gran, la important. Tal vegada hauríem de conèixer-la bé, tal vegada sols podrem conèixer-la millor, però conèixer-la una mica més, al fi i al cap.

I he tingut molts problemes per veure el que veig amb els meus ulls, m’he equivocat, i he encertat, he renunciat a l’amor i també hi he trobat l’amor, he conegut l’amistat i l’he perduda, he perdut l’esperança, i l’he tornada a trobar, m’he desviat del meu camí, he fet un parell de caminois i he tornat al principal, he comès bogeries, i em queden bogeries per cometre, he adquirit il·lusions i n’he deixat anar, he estimat, he enyorat i he parat a tancar els ulls de tant en tant. Els he tornat obrir i he seguit veient el mateix que sempre he vist. He volat.

El que intent explicar amb tot això, és que sóc humana, clar que m’equivoco, clar que perd, i clar que m’espanto, però sempre tinc molt clar el meu camí. Tinc clar que serà molt difícil, que serà perillós, que em farà créixer poc en alçada i molt en profunditat, que serà un camí tortuós i inestable, amb moltes pedres i més d’una muntanya, que no sempre hi haurà petites ferides, ses grans també hi seran, però que a cada passa els meus peus saben que n’han de fer una altre i a cada altre tenen la seguretat de que en vindrà una següent. És el que vull, el meu somni, la meva vida, la mirada, el que estimo, el destí, la màgia del que sempre parlo.

No us puc prometre saber-me aturar de volar, però us puc prometre intentar-ho de fer per un altre horitzó. Qui sap! Tal vegada algun dia escriuré les històries invisibles amb lletres completament visibles, tal vegada vosaltres les veieu, tal vegada també voleu, tal vegada ells comencin a ser reals per tots els ulls, tal vegada ja ho comencen a ser...

Magalida Garí Font,

Per matar-me no necessiteu que deixi de tenir pols, si m’encadeneu em teniu ben morta. Tots tenim dret a la vida, és per això que estem aquí, per viure. Deixeu-me-la viure a mi també, jo us don la completa llibertat de que cada u visqui la seva, si és que jo tinc autoritat per fer-ho.
I l’amor segueix essent el més important.