El meu jo.

Aquest escrit no tracte d’històries impossibles (o molt possibles depèn del punt de vista), ni de batalles perdudes (tal vegada guanyades), ni d’ell o ella, o aquells quants, ni tampoc va sobre l’existència, l’energia, l’amor o la màgia. Tot i així, també en parla, perquè aquest escrit va sobre mi.

Per la tarda em trobava al treball, sola, cosa molt estranya, enrodillant coberts amb els torca boques blancs i de sobte he començat a veurem a mi, els meus somnis, el perquè de tot això, el context, els paisatges i la força de seguir endavant.

No sóc una tia fàcil, de fet sóc molt complicada, complicada en el sentit de que jo no vull una casa on poder anar-hi cada dia i saber que hi trobaré un plat, un llit i un marit, fins i tot algun que altre fill o filla, tampoc vull una feina que m’obligui a estar fitxa a aquell edifici o una carrera “privilegiada” per garantir-me una estabilitat que m’ofega per dins.

Això molts no ho entenen, no poden imaginar-se una vida tan, sense línia fitxa, per dir-ho d’alguna manera, que seguir. No poden sentir l’adrenalina que em recorre el cos de d’alt a baix cada vegada que pujo a un simple avió, o quan vaig a fer una trista excursió de muntanya. No poden omplir-se de les aportacions d’altres persones totalment diferents a uns mateixos, totalment contraris i totalment iguals. Tampoc poden entendre la impotència que batega dins el meu cor cada vegada que veig una injustícia, la ràbia que et puja pel coll quan no pots aguantar-ho més i la gran felicitat que et compensa quan ajudes a transformar aquesta part del món.

L’asfixia que apareix cada vegada que em sento tancada dins un lloc, dins un mateix lloc durant massa dies, necessito volar jo.

I clar que vull un amor, i qui sap si fills en un futur, però no com la societat vol que tingui tot això, no vull un marit estable, no vull ni marit, vull algú que m’estimi d’una manera impensable, que senti aquestes ànsies de llibertat, de critica social, de justícia, de prendre el vol a cada respiració, de dir-ho al món, de confessar els pecats que molts han fet, de dir la realitat que hi ha, de fotografiar-la, gravar-la i posar-la en forma de lletres. I si no trobo ningú que estigui disposat a deixar-ho tot per tenir-ho tot, llavors batré les ales amb més força i aniré més lluny, més amunt, però hi seguiré anant, cap al no res, cap el tot, cap el buit i cap el ple.

És per això que no tinc una mentalitat fàcil d’entendre, la majoria creu que quan te’n vas d’un lloc és per estar millor a un altre. Mentida, completament mentida. A vegades, quan te’n vas d’un lloc és per guardar-te’l dins tu, aprendre’n i tenir la capacitat de fer al mateix amb el pròxim. Per què només pots donar l’oportunitat a un únic tros de terra? Per què no a la terra completa? És la nostra mare, la gran, la important. Tal vegada hauríem de conèixer-la bé, tal vegada sols podrem conèixer-la millor, però conèixer-la una mica més, al fi i al cap.

I he tingut molts problemes per veure el que veig amb els meus ulls, m’he equivocat, i he encertat, he renunciat a l’amor i també hi he trobat l’amor, he conegut l’amistat i l’he perduda, he perdut l’esperança, i l’he tornada a trobar, m’he desviat del meu camí, he fet un parell de caminois i he tornat al principal, he comès bogeries, i em queden bogeries per cometre, he adquirit il·lusions i n’he deixat anar, he estimat, he enyorat i he parat a tancar els ulls de tant en tant. Els he tornat obrir i he seguit veient el mateix que sempre he vist. He volat.

El que intent explicar amb tot això, és que sóc humana, clar que m’equivoco, clar que perd, i clar que m’espanto, però sempre tinc molt clar el meu camí. Tinc clar que serà molt difícil, que serà perillós, que em farà créixer poc en alçada i molt en profunditat, que serà un camí tortuós i inestable, amb moltes pedres i més d’una muntanya, que no sempre hi haurà petites ferides, ses grans també hi seran, però que a cada passa els meus peus saben que n’han de fer una altre i a cada altre tenen la seguretat de que en vindrà una següent. És el que vull, el meu somni, la meva vida, la mirada, el que estimo, el destí, la màgia del que sempre parlo.

No us puc prometre saber-me aturar de volar, però us puc prometre intentar-ho de fer per un altre horitzó. Qui sap! Tal vegada algun dia escriuré les històries invisibles amb lletres completament visibles, tal vegada vosaltres les veieu, tal vegada també voleu, tal vegada ells comencin a ser reals per tots els ulls, tal vegada ja ho comencen a ser...

Magalida Garí Font,

Per matar-me no necessiteu que deixi de tenir pols, si m’encadeneu em teniu ben morta. Tots tenim dret a la vida, és per això que estem aquí, per viure. Deixeu-me-la viure a mi també, jo us don la completa llibertat de que cada u visqui la seva, si és que jo tinc autoritat per fer-ho.
I l’amor segueix essent el més important.