Et parlo...

Et parlo a tu i al que signifiques. Et parlo de la mateixa manera que em parlo a mi molts cops, amb amor, amb esperança, amb el mateix simple to de veu que utilitzen dos enamorats sense adonar-se’n del molt que hi estan d’enamorats. Et parlo des de la incertesa de l’altre banda del mar, des de la desesperació de les cigales quan ens regalen el seu cant. Et parlo com és parla a un nen, amb maduresa però no tractant-te com si fosses incapaç d’entendre el missatge de les meves paraules. Et parlo de molt lluny i espero que sentis la meva veu just al teu costat, ben a prop, a cau d’orella. Et parlo sense embuts, sense mentides i sense maldat. Et parlo com qui sóc, com és parla des de el cor, des de les seves profunditats. Et parlo esperant que algun dia no t’hagi d’escriure les paraules parlades perquè les podré pronunciar. Et parlo i torno a parlar-te sospesant aquets nervis que em comencen a palpar els sentits. Et parlo des de la fragilitat, la poca cordura que envaeix el meu cos cada cop que he de parlar-te. Et parlo dins el món dels somnis i acariciant el món de la realitat, a les palpentes de la bogeria i a la proa de la desesperació. Et parlo des de el silenci dels afligits, de les paraules dels dictadors, i de les orelles sordes dels dictats. Et parlo sobre els viatges dels tremolors, de la suavitat dels teus cabells, de la tendresa de tots els escrits de la inspiració. Et parlo del nostre ahir, del nostre avui i del so que podrem arribar a adquirir per un demà. Et parlo del desconeixement dels per quès, de la llum de les llunes en plena foscor de les nits, de la foscor del sol a molts dies de llum. Et parlo del teu tacte, de la saviesa de aquestes paraules, de la intolerància a la injustícia, de la via làctia i el nostre desconeixement, de la existència del teu tu i del meu jo, de la bellesa atrapada dins un petó etern, de les poques paraules que diuen moltes coses i de les poques coses que diuen moltes paraules. Et parlo del cel i la terra que no corromperen les religions, de les experiències humanes que sempre tornen a esser experimentades per falta de coneixement de l’espècie. Et parlo de rencontres inesperats i de rencontres molt esperats, de l’enigma del tot i la importància del no res. Et parlo amb les paraules que parla tot somiador. Et parlo a cada batec, a cada parpelleig i a cada inhalació dels pulmons. Et parlo de la vida, de la mort i de l’eternitat. Et parlo de nosaltres, d’ells i de vosaltres. Et parlo sabent que no és necessari parlar-te perquè entenguis el per què et parlo sense parlar-te.

Margalida,

Hi ha tantes coses que no podem entendre que intentar entendre-les suposa allunyar-nos encara més del seu coneixement. Experimentem-ho tot, l’enteniment ens vindrà més endavant.