Avui em sento petita perquè sóc gran.

Avui em sento petita, em sento petita de veritat. És una sensació estranya, gratificant, si, però estranya.

Tinc molt clar que sóc jove, l’experiència de la vida que pugui tenir una persona de la meva edat dista molt de ser la mateixa experiència d’algú amb més rodada, possiblement per això mateix tinc aquesta sensació de ansiar agafar la mare i posar-la al fons de la meva butxaca. Surrealista, pensareu. Real, us contestaré.

Em considero una persona senzilla, una persona amb uns pilars molt clars, una d’aquella classes de persones que ho dona tot per aconseguir el que la fa feliç. Creieu-me, aquest cop ho he donat més que tot. Les ferides del seu preu encara els fa falta un temps per curar-se, però aquí estic, endavant, de cara al públic i amb el cap ben alt, mirant-vos de ple als ulls, omplint-me els pulmons d’alguna cosa que no només sigui aire.

Plou, les gotes de la pluja captiven el meu cos i el recorren com si fos possible fer-li una capa protectora, protectora de què?Em pregunto. Aquest cop tots sabem la resposta.

Avui em sento tan petita que desitjo amb totes les meves forces transportar-me fins a la casa de la meva àvia uns anys enrere (uns quants anys gegants enrere), agafar els llibres i fer de professora d’una personeta que per aquesta època tenia uns quatre anys, desitjo amb totes les meves forces tornar a ser innocent, perdre’m dins el món de la infància com si no fos possible trobar la porta de sortida. El desig no es compleix, evidentment.

Pau, això és el que sento, una pau que em recorda que començo a tornar a ser jo mateixa, a defensar la llibertat, la dignitat i l’amor per sobre de totes les coses, defensar uns ideals justs a costa de perdre’ls més d’una vegada. Tornar-los a agafar cada cop. Sempre. Perquè si no defens allò amb el que crec, què em queda?Sóc així, molt caparruda amb les injustícies i amb la meva manera de pensar, i ho vull seguir essent, és gràcies a això que ara ús escric paraules que queden lluny de només ser paraules, us obro el meu cor.

Tinc por, tinc tanta por que m’encadenaria amb pany i clau als braços protectors d’aquesta vida actual. No ho faré, hi ha la meva essència que m’obliga a seguir endavant amb el primer somni que em va fer somiar. Volar.

Avui em sento petita perquè el que passi a partir d’aquí és una incògnita, un full d’un blanc enlluernador que em desconcerta. Però un full que em recorda que el primer que s’ha de fer és començar a escriure per deixar de veure el blanc. 

Confesso que avui he començat l’escriptura.

Molt valenta és el que sóc, em diuen un cop i un altre. No ho sóc, simplement em guio pel cor i no pels pensaments. Els pensaments s’han d’escoltar, al cor se l’ha de creure, és la meva filosofia de vida. El meu cor em repeteix que voli amb cada batec, em diu que no deixi de lluitar, que aposti per allò que ni el més boig apostaria (ho he fet), i que quan tot es torni fosc m’il·luminin el paisatge de les pàgines brillants del paper de la meva vida, que continuï escrivint encara que em tallin els dits de la mà, que no deixi de ser jo.

Mai he deixat de ser-ho, no en sé, jo sóc transparent, sempre ho he tingut clar, igual que sempre he tingut clar que ser transparent implica que et penetrin dintre més d’un cop, que et traspassin completament, i que et tornis a deixar a veure tots els teus secrets desprès de cada cura. Que et deixis conèixer tal qual ets, transparent i punt.

Avui em sento petita però em sento bé, nerviosa, tensa i eufòrica.

Em sento petita pensant que aquest cop no hi haurà el llit de la mare o l’abraçada de la germana o la ironia del pare.

Però sobretot, avui em sento petita perquè me n’he adonat que fa molt temps que ho he deixat de ser...

Margalida,

Lluita pel que creus i deixa de fer-ho pel que no creus, però sempre recorda’t de tenir un motiu per lluitar...el per què ja ho aprendràs.