Anònim

Em trobava recolzada al balcó perquè necessitava respirar, necessitava sentir el tacte de l’aire contra la meva cara, volia sentir-me viva, tornar-me a sentir jo.

L’estomac em feia mal perquè el menjar no alimentava el meu cor.

Feia uns dies que em sentia sola, sola de veritat, fins i tot quan estava enmig de molta gent, grans aglomeracions de gent, em sentia sola, com si tothom anés a una direcció i jo no tingués direcció on anar.

Feia molt temps que estava “estable”, sense que tornés aquell dolor del buit, però des de feia dos dies que el dolor estava colpejant amb tota la seva fúria dintre del meu cos perquè el deixés sortir. No podia, no podia deixar-lo sortir, no volia tornar a sentir-lo, i sabia que deixar-lo enrabiat dintre meu significava que l’explotació seria aterradora, però no estava preparada, havia lluitat i m’havia afrontat a tantes coses, per què? a canvi de què? D’aquesta merda de soledat?

Sóc una persona solitària, m’agrada el calor de la gent, ho necessito, però vaig molt a la meva bolla, sense donar explicacions i sense tenir-les. Sóc com el vent, un dia sóc suau i agradable, altres sóc tot energia i, en més d’una ocasió, sóc turmenta per desprès tornar a ser suau. Però, que sigui una persona solitària no vol dir que em vulgui sentir sola, perquè  és realment un dels pitjors sentiments que conec. El de la soledat. T’atrapa, t’abraça i et fa l’amor fins enamorar-te. Et segresta de tu mateixa i no et deixa tornar mai més. Si, mai més, sols et dona vacances de tan en tan, però sempre torna per estimar-te més profundament.

Des de el balcó vaig veure dos ocells bevent aigua de la piscina. Eren petits, fràgils i preciosos. I ells no es sentien sols, es tenien un amb l’altre per ajudar-se a volar. Eren lliures, tan un com l’altre, però havien triat ser lliures plegats, rompre els esquemes, fugir d’aquesta soledat que no et deixa volar i enlairar-se fins més allà del cel, la terra, els planetes. Enlairar-se fins on la mort es transforma en vida i la vida no deixa de ser mort.

Vaig tancar els ulls per intentar (un cop més) desaparèixer amb els dos ocells. No ho vaig fer, era evident. Però en obrir-los els ocells si que havien desaparegut. Els dos, deixant-me allà, encara més sola però amb la certesa de que ells tenien el que ningú més podria tenir, amor autèntic.

Uns dies abans, amb un intent desesperat per respirar, havia anat a la platja. Allà sempre em sento bé i no va ser una excepció.

M’agrada la platja perquè l’aigua de mar sembla eterna, sembla que mai s’acaba i que tu pots formar part d’aquesta eternitat, però un cop t’allunyes de la platja tot torna a ser el mateix, la soledat de la multitud et torna a segrestar. La platja és resacossa, des de el meu punt de vista, perquè et fa l’afecte de l’alcohol, t’allibera unes hores i desprès t’estampa de ple contra la realitat. Amb la diferència de que la platja és una droga que no et fa mal de cap (sincerament, és un gran punt a favor d’ella).

En fi, el problema era la por. Em tornava a venir, el context no ajudava, ho sé, però això no lleva que cada vegada em faltés més i més aire, i m’asfixiés tot el cos, i no pugues fer-hi res per canviar-ho. ..

Doncs bé sabeu que va passar? Va passar que la Por va desaparèixer, em va deixar respirar de nou, em va obrir els ulls i em va dir: mira’t !

Davant meu hi havia una pantalla transparent gegant, una pantalla que va començar a dibuixar unes lletres, i les lletres es van fer paraules  i les paraules es van fer això:

“T’allibero perquè ja no em necessites, jo com a Por que sóc ja no hi tinc cap feina dins la teva vida, t’allibero perquè ara toca que coneguis qui realment sóc.”

Llavors, la por va fugir, però el que no sabia és qui havia arribat fins que vaig estampar-hi tot el crani. Endavant vaig dir-li amb llàgrimes als ulls.

La Realitat, va obeir-me i va plantar-se al meu davant, torturant-me d’una manera molt més dura que la seva antecedent i el pitjor fou que, tot i tenir les més fortes ganes de plorar, no vaig poder seguir plorant, les llàgrimes primeres havien desaparegut i no sabien sortir de nou. En aquell moment ho vaig saber tot. Les havia acabat, havia acabat les llàgrimes per sempre més.

Anònim.

“Quan les paraules deixen d’existir en totes les seves formes i el cor deixi de bategar, llavors serà quan  tancaràs els ulls i tu, o el que quedi del teu tu real, morirà.”