L'herotisme d'uns ulls marrons profundament trists.

Els esquemes del que un dia vam pensar que seria la nostra vida queden completament anul·lats quan aquesta vida canvia el seu sentit.

L’ambient era melancòlic, com tots els ambients on hi ha aquella màgia inspiradora que et fa desenvolupar la creació. Això no significa que fos un ambient trist, era perfecta, això és tot.

La foscor de la nit ens ajuda a eliminar el llum d’alguns dies. Mentida, res ho elimina, però els fa menys nítids i més d’un cop s’agraeix. 

Des de la ciutat era impossible veure les estrelles, les estrelles sempre et fan de guia, segueixo pensant que tenen poders que ni la terra ni els seus habitants podrem entendre mai. Però ara no podia veure les estrelles i per tant no tenia ni guia, ni mirall, ni il·lusió. Les estrelles s’havien quedat lluny de mi, em deixaven sola i adaptar-se a rebutjar la seva protecció era més aviat complicat.

Arribats a aquest punt admetré que no escrivia paraules provinents del cor com tantes altres vegades havia escrit. El meu cor estava tan fet pols, era tan minúscul que ni ell es percebia a ell mateix. Si, el cor sens trenca en mil bocins més de cinc-centes vegades i els bocins es tornen a compondre tornant-se com el vidre, fràgil i molt dur. Però de tan en tan el cop és tan fort que ni tan sols queden bocins els quals puguis posar una mica de cola i enganxar-los com qui no ha passat res. Aquest era un d’aquells cops.

Ho juro, hi vaig creure, una vegada rere altre, amb cada caiguda i amb cada entrebancada, amb cada ostia espectacular que havia regalat a la realitat. Sempre vaig tornar a apostar per l’amor, per la seva existència, per la seva força i per la seva llum. Ara ja n’era incapaç.

Amor efímer? Això és el vertader amor?o és només il·lusió?engany? desig?

Notava el tacte de les tecles del teclat als meus dits, notava el missatge però era incapaç de sentir-ne el contingut. Em sentia buida, no podia sentir ni felicitat, ni tristesa, ni tan sols podia sentir dolor. Aquest l’havia sentit fins feia dos dies, però des de llavors ja no podia sentir res, absolutament i tristament res. Una pedra, això és el que hi havia substituint el meu cor.

Això m’espantava, m’espantava no poder sentir, m’espantava no poder tornar estimar, i sobretot, el que més m’espantava era que no volia ni sentir ni estimar. Però així i tot aconseguia somriure i seguir protagonitzant aquesta obra sense sentit com sempre havia fet, amb un somriure, una acaricia i una mirada profundament trista  (amb la pràctica se’m feia fàcil i tot).

Cap sistema d’evasió havia funcionat, de fet ni tan sols havia estat d’evasió, perquè al final havia sentit molt menys que al inici, i desprès menys i menys i menys, i menys i fins que havia deixat de sentir completament alguna espurna de qualsevol cosa.

I ara em trobava aquí, amb una foscor sense estrelles, enmig d’una ciutat plena de sensacions sense gaudir-ne de cap, amb uns llavis tímids i tallats per moltes coses excepte pel fred, amb una pedra dintre meu que no sabia ni bategar i amb uns ulls marró oceà que et miren a tu, siguis qui siguis, per dir-te totes aquestes paraules sense dir-te res, per parlar amb silenci i perquè m’entenguis el que et dic. Per no causar-te ni pena, ni ràbia ni indiferència, però perquè m’ensenyis a sentir de nou. Tu, fes-me tornar a creure amb l’amor, torna’m el que m’has robat, allò amb que sempre havia cregut, torna’m la meva essència, la meva persona i el meu cor. Torna’m el sentit dels sentits perquè vull tornar a poder volar a la mateixa altura que sempre he volat, sense el límit de l’altura, sense l’abisme d’un cel per davant , amb la bogeria per bandera i la incertesa drogoaddicte d’un mar completament blau i infinit sota el meu cos per navegar.

Margalida,

Ho dedico a tots els ulls marrons, verds, negres, blaus, etc profundament trists  acompanyats d’uns somriure profundament fals, que busquen uns altres ulls profundament enamorats i saben que en algun moment es deixaran de mirar...