L'heroi.

És molt fàcil per mi sentir el que m’envolta però és extremadament complicat aconseguir que els Monstres Gegants ho sentin.

Els Monstres Gegants són uns dels més desconcertants, tot i que fa relativament poc, vaig conèixer un monstre molt més gegant que tenia la capacitat de tocar el cel i fer un soroll molt desagradable per les meves orelles. Era un monstre llargarut i fred.

Sé que era fred perquè el cel sempre és molt fred.

Jo tinc la gran missió de fer entendre aquets detalls a tots els monstres que em trobo, però desgraciadament he descobert la seva missió, la dels monstres vull dir, de cara a mi. Aquesta és la de fer-me entendre una altre classe de detalls que no tenen ni el més mínim sentit. Uns detalls completament freturosos de curiositat. 

Per els Monstres Gegants, què és del tipus de monstres que et parlaré pare, escriure uns gravats sobre una superfície negre és molt important, així com aprendre a desxifrar-los, reproduir-los i memoritzar-los. Però el que jo els intento fer veure és l’olor del guix quan es desgasta a la pissarra negre, l’energia de les mans quan recorren l’escriptura, la bellesa del parpelleig inconscient de l’Alexandra quan mira per la finestra el cotxe aparcat del seu avi què, un cop més, ha vingut a buscar-la massa d’hora per poder estar més temps amb ella. La seva néta i filla a l’hora.

Els Monstres Gegants no hi veuen, els Monstres Gegants diuen que hi veuen però són completament cecs. En canvi, els Monstres Gegants què tenen un problema a la retina i no poden adquirir imatges visuals sí que aconsegueixen entendre moltes de les coses que els explic. Tu també ho aconsegueixes pare. De tant en tant.

Jo sóc un Ocell de Foc. Tinc aquesta virtut i n’estic orgullós. No sóc gran, sóc més aviat d’una mida reduïda. Tampoc puc tocar el cel. El calent i el fred s’han d’estimar de lluny per no intercanviar les característiques pròpies de cada u. El calent, sí està molt a prop del fred es refreda. El mateix passa a l’inversa.

Jo sóc un Ocell de Foc. De Foc perquè és l’únic que em permet espantar els Monstres Gegants. S’espanten molt, es pensen que un dia d’aquets tindré tant de foc que em tornaré carbó. No sabem que les espurnes de carbó tenen respiracions de renaixença, tampoc saben que les espurnes del carbó son nadons espantats i que només volen estar amb la mare Flama.

Els Monstres Gegants sempre separen la mare dels nadons i els nadons ploren tant fort què quan això passa, jo, com Ocell de Foc què sóc, he de tapar-me les orelles per no sentir tant dolor.

Els Monstres Gegants estan cansats d’advertir-me què el foc no fa soroll i que l’únic que he de fer és mantenir la distància. Alguns Monstres Gegants es posen tant furiosos quan veuen que em tapo les orelles que comencen a cridar molt i molt fort coses incomprensibles per mi.

Llavors no ho aguanto, el soroll dels crits dels monstres més el soroll dels plors desconsolats dels nadons de carbó és massa enemic per un Ocell de Foc, i les meves ales no són suficients per tapar-me les orelles. Començo a tremolar i acabo per apartar-me d’uns i altres i seguir tapant-me les orelles a un lloc on no hi hagi ningú fins que el tremolor i el soroll disminueixen.

Realment, els Ocells de Foc sempre estem percebin sorolls de tota classe, però n’hi ha alguns que tenen uns colors vius molt bonics, d’altres no tenen color i també hi ha els sorolls que van canviant de color cada cert temps.

Jo tinc la petita esperança de salvar els colors dels sorolls. Són els més divertits perquè són uns grans ballarins. Saben ballar des de una cerimònia salvatge fins un ball romàntic cos a cos. Els colors dels objectes, en canvi, no saben ballar però si que els agrada molt cantar-me cançons per fer-me adormir.

Els Monstres Gegants no saben que són els colors però es passen el dia intentant explicar-me’ls.

Quan començaran a veure’ls i a deixar-me fer? És una llei no escrita, tots els Ocells de Foc tenim molt clar què són els colors!

La vida d’un heroi com jo implica molta feina i concerneix una major responsabilitat. Hi ha monstres per tot arreu que intenten qui sap què però amb una insistència tant malaltissa què al final dedueixes què d’ells no es pot aprendre res de bo. Tot i així els herois ens em d’esforçar per entendre’ls. És l’única manera fructífera de que els Monstres Gegants ens deixin tranquils.

Les meves ales tenen tanta energia què no paren de moure’s amunt i avall. Tinc la certesa de que ho fan per protegir-me dels coneixements malèfics dels Monstres Gegants però, la veritat és, què tenen una repercussió al nivell neuronal dels monstres molt dolenta. Es posen tant nerviosos que no paren de acomodar-me les ales al costat del cos. Les ales dels herois tenen una funció crucial i si es veuen amenaçades augmenten la seva funció per protegir-me. Els Monstres Gegants encara no ho han entès mai a això. Les meves ales són ben clares però ells estan massa ocupats en acomodar-les al voltant del meu cos i ni es paren a escoltar-les.

Al final les ales dels herois es rendeixen i també acaben plorant. Quan això passa només esper de no trobar-me al costat dels nadons de carbó i els crits dels Monstres Gegants. Aquets segons sempre hi son presents així que acabo per esperar, almenys, no estar a poca distància dels nadons de carbó. Tant soroll em distorsiona els sentits i m’incapacita veure els colors. Mai ningú hauria de ser incapacitat per veure els colors! Els colors dels que jo et parlo pare, no els colors de que la mare em parla.

Els Ocells de Foc, com herois què som, ens hem de passar tota la nostra vida dintre del camp de batalla. No és una batalla bèl·lica, com la dels Monstres Gegants què sempre estan duent a terme entre, i això és el més curiós i el que mai ni intentaré entendre, ells mateixos.

La batalla dels herois està dins lo quotidià. M’atreviria a afirmar què per això és molt més dura que la batalla dels Monstres Gegants. Ells, ben en el fons, ho saben què és així, per això em criden  tant i em volen fer entendre tantes coses, segons ells, importants. Perquè els Monstres Gegants són uns monstres molt envejosos i no suporten admetre que ells no són herois, tot i què molt sovint presumeixen de ser-ho.

Pare, tu ets un Monstre Gegant diferent, no et preocupis. Però intenta fer-li-ho entendre a la mare.

Sort què els herois som Ocells de Foc i no Monstres Gegants, així, per molt que s’entestin, no poden aconseguir posar-nos les seves grans explicacions de manera interna.

Les males energies és millor deixar-les a l’exterior.

La clau està als detalls minúsculs perquè els detalls minúsculs no els pot veure tothom i són de la mateixa importància que les altres classes (mides) de detalls.

Hi ha detalls minúsculs a llocs encara més minúsculs i aquets són els que m’agrada dibuixar per intentar proporcionar una mica de llum als Monstres Gegants.

Els Monstres Gegants, com ja he dit, són tan cecs que, del dibuix, es queden amb les imatges grans i no aconsegueixen veure els detalls minúsculs.

He realitzat milions i milions de dibuixos amb tota mena de detalls i amb la major claredat possible. Al final, els herois ens em d’acabar adaptant una mica a les limitacions inacabables dels Monstres Gegants. Però així i tot no ho he aconseguit.

Els Monstres Gegants no poden entendre que el més interessant del dibuix de la Catedral de Palma és el colom que hi ha a la dreta alimentant el colomet petit mentre un ocellot negre els vigila des de l’alçada d’un arbre enorme que està situat a la casa vermella despintada del costat. Casa, que per cert, té un toc d’olors a romaní i herba bona.

Els Monstres Gegants no poden entendre que el soroll dels cabells arrissats de la mare quan dorm tenen una harmonia molt semblant a la 5a simfonia de Beethoven, però amb la diferència de què la 5a simfonia de Beethoven no posseeix l’electricitat amb perfum de roses de la pell de la mare.

Els Monstres Gegants, no poden entendre, i això ho he intentat fins a perdre el sentit de l’ insistència, què l’aigua de l’aixeta del menjador té un tacte gelatinós amb regust a pessigolles, mentre que l’aigua de mar és aspre i no es cansa de fer petites mossegades amb soroll de cigales dintre del timpà de l’orella esquerre. I què l’aigua de la pluja és la suor dels núvols quan no poden parar de riure.

Els perills en que un heroi es veu sotmès són incalculables, inabastables i inacabables. És per això mateix que un heroi no pot despistar-se ni el més petit instant. Els Monstres Gegants aprofiten qualsevol moment per atacar.

Els nombres i les lletres, així com les figures geomètriques, són representacions de la bellesa, no per els resultats finals i les coses que d’ells s’obtenen però si per la seva forma en sí. Els Monstres Gegants sempre presumeixen del que se’n pot obtenir d’aquets tres pilars. El més graciós és que es pensen que jo no ho puc gaudir i em fan la mirada de pena que tan odio al mateix temps que intenten un i altre cop de fer-m’ho veure.

Si els nombres, les lletres i les figures geomètriques els poguessin parlar el seu llenguatge segurament els dirien quatre coses ben dites. Entre tu i jo pare, els nombres no suporten els Monstres Gegants perquè estan cansats de ser utilitzats com a possessió de bens quan ells mateixos m’han confessat, més d’un cop, què sempre han estat lluny de servir als esclaus de la cobdícia. Les lletres son un poema sense la necessitat d’ordenar-se per ser un poema en el llenguatge dels Monstres Gegants i, les figures geomètriques estan completament obsessionades en reivindicar què no són ni seran mai una invenció dels Monstres Gegants.

El riure m’espanta. Les cares dels Monstres Gegants tenen una forma molt estranya amb el riure. A més, el riure es contagia entre ells com si fos una malaltia vírica sense límit d’expansió ni llenguatge de fronteres.

Això de què els herois no poden espantar-se de res és un mite. El riure sempre espanta, així com el plor, els crits, els moviments, les classes magistrals d’ensenyament dels mateixos Monstres Gegants i milions de coses més.

La missió dels Ocells de Foc és així de complicada. És així de complicada perquè ha d’aprendre a conviure amb les pors sense deixar que aquestes es quedin massa temps fent la seva funció macabrosa. Però la veritat és que més d’un cop les pors tarden molt de temps a marxar i els Ocells de Foc perden la intensitat de la seva flama.

Per moltes pors que jo hagi tingut la meva flama mai s’ha apagat del tot. Els herois tenim una missió massa important com per rendir-nos a la primera de canvi. Salvar el món dels Monstres Gegants és una feina que cal dur-la a terme sense descans. De totes maneres, els Monstres Gegants són tan insistents que no ens deixen ni fer dos sospirs de relaxació.

Els Ocells de Foc tenim l’avantatge de ser de milers de colors. No tenim preferència per un o per altre color i això ens ajuda a no ser cecs.

Els Ocells de Foc podem olorar olors inolors sense problemes perquè els olors de l’amor, la saviesa, el vent, la pluja, la covardia, la llum, el riure, l’acaricia...són olors que tenen la gran peculiaritat de no fer-se plausibles per els sentits comuns de les foses nasals, però sí són plausibles per els sentits no comuns que es troben situats al nòdul sinusal del final de la trajectòria d’alguna vàlvula coronària.

Els Ocells de Foc entenem el món que ens envolta i ens passem tota la nostra vida intentant explicar-ho als Monstres Gegants. Els Monstres Gegants es passen la seva vida empernant-se a no escoltar cap tipus d’explicació desconcertant.

Els Ocells de Foc també sentim tristesa, felicitat, curiositat, eufòria, temor, desconfiança...però ho sentim per les coses que realment provoquen aquets sentiments. Com ara els crits dels nadons del carbó, o el miratge de la llum representat amb un raig solar a través d’una escletxa específica i crucial de la més corroïda reixa metàl·lica...

Els Ocells de Foc som els grans herois oblidats, l’última peça de l’abecedari, el llibre esgarrapat de l’Època Antiga, la saviesa perduda, l’Estrella Polar, l’enigma egipci mai trobat, la utopia de la llibertat, la immensitat immensa d’un oceà, l’amor amb la seva forma més pura, l’agonia de l’esclavitud, la gran sorpresa de la humanitat.

Els Ocells de Foc som la flama protectora d’una cosmologia perduda i d’uns habitants mai trobats.

Els Ocells de Foc som el missatger del perquè de la vida i el sentit de viure-la.

Però, i això és fins i tot trist, sobretot,

els Ocells de foc som l’última esperança de salvar una espècie que es defineix per la seva gran insistència a impedir la seva pròpia salvació, per intentar amb tots els mitjans possibles i, d’una manera que els deriva inevitablement al gran fracàs, fer-nos veure a nosaltres, els Ocells de Foc, una classe de foc que, a més de no proporcionar calor, tampoc ens proporciona ni el més mínim interès.

Repeteixo, els Ocells de Foc som els herois pare. Els vostres herois.

Dilluns, 15 d’Abril de 2013

Estimat diari personal,

Avui em trobo especialment cansada. L’Oriol segueix sense fer grans progressos.

Els metges diuen que els progressos que pugui fer són efímers. Ell no ens pot comprendre perquè el seu món i el nostre món es troben a una distancia tan infinita què no cal perdre-hi temps en intentar apropar ambdós mons. Els metges diuen que és impossible què dos imans de pols iguals s’atreguin.

Els metges es pensen que ho saben tot. L’Oriol em fa veure més d’un cop que sí menten però què el que li explico no li interessa.

A vegades tinc la sensació de que em vol dir alguna cosa però a mi també em costa entendre el seu llenguatge. Es queda enamorat de la llum del sol, es passa hores mirant el carbó quan el foc s’ha acabat i la professora m’explica que no pare de mirar per la finestra la Catedral de Palma. El meu marit, el pare de l’Oriol, sempre em diu què és commovedor veure així com em mira el nen quan jo dormo.

Sé que ell sap que l’estimem, sé què els crits l’espanten perquè es posa a tremolar, però és què és tan cansat tenir cura d’un nen així.

L’Oriol havia de ser la nineta dels nostres ulls, ho és. Suposo que per el meu marit ho és més que per mi. A mi em va venir una mica gran tot plegat, no estava preparada per una situació així. El meu marit és més apte per aquestes coses. De fet es passa el dia fent coses per l’Oriol i intentant desxifrar els seus dibuixos. Té la gran convicció què en els dibuixos del nen hi ha el missatge que aquest ens vol dir.

Estic segura que els dibuixos només son dibuixos i prou. Repeticions d’una imatge que l’Oriol degué interioritzar algun dia i no es cansa de representar-la un i altre cop. Sempre fa el mateix, dibuixa tot el que veu amb tot tipus de detalls què vet a saber tu el que volen dir. Gravats de nen vaja!

Si fos per mi els quadres dels ocellots de colors anirien tots directes a les escombraries, però el meu marit els col·lecciona. M’explica que és en els quadres de l’ocell on l’Oriol es comunica amb nosaltres.

Bajanades!

Els metges s’equivoquen però el meu marit també. L’Oriol és un nen amb atencions especials i això és ja una evidència. No és un tonto, però no és un nen normal (paraula que el meu marit m’ha prohibit del vocabulari. Suposo que el diari personal no entrava en el tracte).

Hi ha tants dies que em pregunto que passaria si l’Oriol fos com els demés, si no em fes sentir tan cansada per intentar fer-li entendre lo important d’aquesta vida, per demostrar-li que sí és interessant el que tinc que explicar-li. Per demostrar-li-ho també al meu marit.

Hi ha tants dies que em pregunto que passaria si l’Autisme no hagués posat el peu dret a aquesta casa, que passaria si el meu petit Oriol es pogués alliberar de la presó d’aquest monstre de malaltia que el té pres.

El meu petit nen, la meva vida, el meu estimat Oriol...

Demà l’Oriol tornarà a tremolar perquè em d’anar a l’Aeroport a buscar l’Àvia. Els avions i el seu soroll és una altre cosa que espanten el nen. Una de les moltes coses que espanten el nen.

Estic tan cansada de l’Autisme.

En el fons tinc enveja del meu marit, perquè el meu marit aconsegueix que els imans de pols iguals s’abracin. L’Oriol està completament enamorat del seu pare. Avui li ha dibuixat un ocell de colors. Un altre. Però aquest era realment una gran obra d’art.

Aurora.