Mossaic

Escriure. D’això es tractava, d’escriure quelcom interessant, o no tant interessant però bonic, o no bonic però si subtil, o no subtil però que obligués als teus ulls (sí, els teus ulls lector) a no poder parar de llegir una paraula rere l’altre sense, ni tant sols, entendre per què.

Però, a disgust de l’escriptora, les paraules que en sortien no tenien res de tot això així que va deixar els clàssics temes, tant freqüents a la seva escriptura, i els clàssics pensaments, tan abundants a les seves paraules, i va deixar que les mans fessin, per elles soles, tota la resta.

A continuació es suposa que s’exposa el resultat del que avui en dia coneixem com improvisació literària, o el que és el mateix: ceguesa intel·lectual.

I

Quan un és petit i es deixa caure al terra amb la vista al cel per poder seguir amb la mirada el moviment dels núvols, s’imagina que, algun dia serà capaç d’agafar-ne un amb els dits d’una sola mà. S’imagina que els núvols tenen la textura dels cotons de sucre i que gairebé es desfan a les mans. Fins i tot, un pot arribar a degustar la pell blanca dels núvols, arribant a la compartida conclusió per tota la comunitat infantil, de que és un gust a expedicions secretes de grans detectius i a maduixes amb xocolata desfeta d’esmorzar. La degustació més perfecte de la gastronomia humana no es troba fertilitzada als cultius de la terra, es troba en forma de sucre gegant a l’alçada del cel.

Aquest secret gastronòmic és clau per entendre qualsevol aspecte de la vida però només ho saben els nens i aquets s’ocupen plenament de no transmetre els coneixements a la població adulta.

Quan els nens creixen comencen a evolucionar cap a un pensament adult i deixen de mirar cap a l’univers per només focalitzar la vista a l’alçada del seu clatell. Amb el temps els nens tornen adults del tot i s’obliden del sabor dels núvols de sucre.

Els adults fins i tot s’obliden del sabor en general.

Els adults es passen la vida tornant a buscar els sabors perduts de viure. Ho busquen durant tant de temps i amb tanta energia que cada vegada s’obliden més de mirar al cel. Si un no mira al cel no pot veure els núvols!

Els avis són adults que tornen retrobar el cel. Per això els avis sempre comparteixen el sabor a detectiu secret i a maduixa amb xocolata desfeta amb els néts. Sembla mentida que un es passi buscant tota una vida el que ja sabia des de ben petit i que no sigui fins que és ben gran que no ho recordi.

II

L’Anna ho va anomenar l’art del pensament. Segons ella, es suposava que el pensament era un gran magatzem de reciclatge on s’hi pot trobar qualsevol objecte. Des de el més habitual al més sorprenent. Però només hi havia una cosa totalment indesxifrable: L’art. L’art del pensament.

Ho va definir de manera ràpida i contundent. Quan hi penso bé, em torna el dubte de si la definició deixava clar el que era o, si pel contrari, o embolicava el doble.

L’art del pensament, per Anna Trumsky, es definia com: Anagrama, espiral i tres quarts de purpurina platejada.

III

La suor freda que li queia esquena avall confirmava les sospites de l’oncle Partton. Estava nerviós, estava tant nerviós que ja havia canviat de postura massa cops com per dissimular que no estava nerviós.

La tieta Anabel era una dona de molt poques paraules i havia citat a l’oncle al bar on va tenir lloc aquella gran discussió del 25è aniversari de bodes. Ara ja havien passat 30 anys des de llavors i suposadament estava tot més que parlat i perdonat però durant aquest temps no havien retornat ni un sol cop al bar de la discussió. Fins ara.

L’oncle Partton es trobava tens i incòmode a aquell bar. I quan ja estava a punt de marxar a casa amb la tieta per fingir que l’havia esperada al bar tranquil·lament degustant un whisky escocès, la va veure entrar per la porta principal. Per un moment a l’Oncle Partton se li va acabar la respiració i el cor va parar-se juntament amb el temps.

La tieta Anabel havia envaït notablement durant els últims anys però conservava la seva mirada juvenil d’aquell color marró terra tan penetrant que un dia havia fet embogir d’amor a l’oncle Partton. L’oncle sempre deia que els ulls de la tieta no només feien embogir d’amor, que simplement feien embogir i prou.

Els ulls de la tieta Anabel amb la tieta al seu darrera van anunciar a l’oncle que es limités a escoltar durant uns minuts. El cor de l’oncle va petrificar-se del tot. La tieta va començar:

Josseph, he quedat amb tu a aquest bar per construir-hi un record molt més adequat de l’últim que hi tenim.

Ens hem passat tota una vida un al costat de l’altre. Hem tingut dies que ho haguéssim abandonat tot per l’altre, fins i tot a nosaltres mateixos. I també hem tingut dies que ens ha faltat no res per deixar-ho córrer tot i rendir-nos. Però ara ens hem convertit amb dos vells que l’únic que desitgen és acabar plegats un any i començar l’altre amb un mínim de salut i un màxim d’il·lusió.

Fer-nos companyia perquè no sabríem com desfer-nos-en per separat, perquè per separat ja no tindria cap tipus de sentit.

Però tornem majors Josseph i un dels dos morirà tard o d’hora, tan se val, però un dels dos morirà primer que l’altre. He pensat que jo no vull morir-me primer que tu sense haver-te dit el que vull dir-te. I també he pensat que nosaltres dos hem de trencar la regla aquesta de que quan mor un l’altre està condemnat a morir poc temps després d’enyorança.

Josseph, el que es quedi ha de viure tot el màxim possible, no s’ha de perdre el que li quedi d’aprendre! Hi serà a temps a retornar amb l’altre. D’alguna o altre manera tornarem a estar junts, sempre ens acabarem esperant.

Jo només vull que ho tinguis clar, que tinguis clar que has de quedar-te perquè jo t’esperaré. No ho sé si a un paradís o sota un arbust però t’esperaré.

L’oncle va recobrar el ritme musical dels batecs del cor i la freqüència respiratòria, va agafar la tieta Anabel per la cintura i es van posar a ballar un jazz imaginari enmig del bar, sota la indiferència general.

IV

La noche nos impone su tarea
mágica, destejer el universo,
las ramificaciones infinitas
de efectos y de causas que se pierden
en ese vértigo sin fondo, el tiempo.

La noche quiere que esta noche olvides
tu nombre, tus mayores y tu sangre,
cada palabra humana y cada lágrima,
lo que pudo enseñarte la vigilia,
el ilusorio punto de los geómetras,
la línea, el plano, el cubo, la pirámide,
el cilindro, la esfera, el mar, las olas,
tu mejilla en la almohada, la frescura
de la sábana nueva, los jardines,
los imperios, los Césares y Shakespeare
y lo que es más difícil, lo que amas.

Curiosamente, una pastilla puede
borrar el cosmos y erigir el caos.

J.L. Borges

Margalida Garí Font.

Octubre, 2013