Suposem

Suposem un primer pla d’un edifici de ciutat antic. Sis plantes, tres apartaments per planta, una escala cargol recargoladament cargolada i una finestra per planta (sense comptar les finestres internes a cada apartament). Suposem un aire carregat, dens i enganxós. Suposem què tu tens el paper d’observador de la història. Ara suposem una història.

El relat, senzill. El procés creatiu complicat. L’autora incognoscible, l’obra fictícia, l’argument sense sentit, la finalitat...la finalitat?

El Sol acariciant l’edifici, l’edifici fugint del Sol. L’edifici amagant-se dins l’ombra. L’ombra enamorant-se de l’edifici. L’edifici parint una escala cargol. Surrealisme.

La finalitat?

Set d’aigua. Mentida, set de vi. “Si us plau, una copa de vi rosat”. Impossible, només hi ha vi negre o vi blanc. El món bidimensional d’una Grècia antiga. Mentida un altre cop, la Grècia fou moderna, l’antiguitat és actual. “Doncs una copa de vi negre”. Al final s’acaba acceptant el concepte d’eternitat bipartidista. Tercera mentida, el bipartidisme és un mateix, l’eternitat no té partits. L’eternitat, per no tenir, no té ni temps. Però qui té el temps en realitat?

Suposem una música de fons. Jazz, no cal dir-ho. Podria haver estat un blues però suposem què és una ocasió especial. Jazz per ocasions especials, blues per ocasions serioses, la resta per la resta d’ocasions.

Suposem una música de fons dins el segon apartament del sisè pis què pertany a un edifici antic. Suposem una dona jove. No, suposem els dits d’una dona jove. Suposem els seus dits creant la història. Suposem la història.

La finalitat?

“Paris ha mort. Ara es diu Estats Units”. L’anagrama més problemàtic és aquell què no s’ha escrit mai. La lluita del més fort és l’anagrama. Els dèbils són el vi rosat. A la polis no hi ha cabuda per un Dionís bastard. Recordem, “Paris ha mort”.

Paradís. Difícil definició, fàcil les acusacions errònies de la seva ubicació. Juxtaposem, perquè, en el fons,  el paradís també és vi rosat i ja hem dit què a la polis no hi ha cabuda per un Dionís bastard.

Suposem el ritme constant de les mans d’una dona jove què es troba al segon apartament d’un sisè pis de, a qui li importa tot plegat?, un edifici antic. De ciutat?Si, només a la ciutat hi ha un sisè pis. Mentida, però només a la ciutat hi ha una escala cargol. Mentida. Però només a la ciutat hi ha una dona jove creant una història amb música de jazz com a pla de fons. Veritat.

Embòlia pulmonar és el diagnòstic de l’eternitat. L’antiguitat és actual. Finalitat? Malaltia crònica. “Crònica significa què morirà de la mateixa manera què Paris ha mort?” “No. Crònica significa, què ho patirà sempre”. Mentida, cònica significa què ho patirà fins a Estats Units. S’ha de matisar, perquè sí crònica significa què ho patirà fins a Estats Units i Paris mor quan es diu Estats Units, crònica significa què París mor.

Suposem ara, què ja és molt suposar, què tu, has entès la història. Suposem què ho has entès tot (excepte què Dionís és bastard. Però ho és, perquè Dionís és vi rosat). Tot i així, suposem què has entès la imatge, les paraules, els conceptes i, fins i tot, suposem què has entès a Dionís.

Afirmaries llavors, què has entès la finalitat?

Margalida