Àmbar. Part III

                     Només entrar la Zoila va demanar a la cambrera dos whisky coles i se’n va anar ben enmig de la pista de ball a moure l’esquelet d’una forma precisa i coordinada, gairebé semblava la nota clau de la peça musical que s’escoltava a la sala. La Zoila sempre havia estat molt bona ballarina, va pensar l’Àmbar que, per altre banda, semblava esser el piló base de subjecció de la barra. A ella li agradava més escoltar la música que ballar-la però al Madison la música era comercial i va optar per demanar uns taps de suro a la cambrera que no aconseguiren alleugerar-li del tot la metralla sonora del seu cap.

- Ets nova a la ciutat veritat?- Va preguntar-li un jove d’uns 25 anys que anava massa arreglat per el gust de l’Àmbar- No..ho dic perquè em crida l’atenció que t’hagin deixat entrar aquí amb aquets texans tan foradats, a una noia de la ciutat ni se l’hi hagués passat pel cap provar-ho.

- Els porters estaven ocupats amb la meva amiga, s’hi han quedat embadalits i hem aprofitat l’oportunitat. Sigui com sigui, no hagués anat a vestir-me d’una altre manera. Veus que vulgui semblar un empresari de merda com tu? – va dir l’Àmbar.- 

- La veritat és que els teus texans m’agraden- va continuar el jove- però et falta simpatia maca. Em dic Xavier, un plaer. 

- Àmbar. Adéu. 

L’Àmbar va agafar la Zo pel braç, de nou, i li va dir que haurien d’anar pensant on dormirien aquell vespre. La Zo ja anava grogui i en prou feines s’aguantava dreta. En quin moment l’havia aconseguit a la porqueria que s’havia fotut? L’Àmbar no l’havia perdut de vista ni un minut però ella sempre acabava tinent el que volia, de petita també l’hi ho feia. 

La Zoila estava prima perquè en prou feines es posava res a la boca que no fos tòxic però era alta i l’Àmbar era més aviat petitona. El pes de la seva amiga la feia zigzaguejar els carrers valencians i no aconseguia avançar més de dues cantonades cada 30 minuts.  

- Àmbar- va dir una veu coneguda des de el seu darrera- Em sembla que així no arribareu mai al lloc on estigueu d’hostes, va que t’ajudo. Tinc la moto aparcada rere aquest cotxe. 

- Serà possible, quina part de l’Adéu no t’ha quedat clar abans, Xavier?- contestà l’Àmbar just al moment en que la Zoila queia a terra completament dormida.-

- Em penso que tens poques opcions millors però com vulguis. Jo ja marxo així que passa-ho bé fent de “Hulk”.- Va dir-li el Xavierja girant-se cap a la moto. 

L’Àmbar es va quedar com pensativa, realment estava limitada, i a aquest paio no el coneixia de res però si d’alguna cosa tenia pinta no era ni de violador ni de macarra, sinó més aviat d’un pardalet.

- Espera’t!- va cridar l’Àmbar- et deixo fer una obra social per el teu currículum  i acompanyar-nos. 

- Quins collons!- digué el Xavier- definitivament no ets Valenciana noia, i dubto que siguis de cap lloc amb aquesta amargor que et xucla. Va, posa la teva amiga entre els dos i així no fotrà de cap a terra. On anem estimada i amable passatgera?- va preguntar a l’Àmbar amb ironia. 

- Doncs on vulgui, senyor taxista de carrer, no tenim ni lloc ni destí per dormir, només aquestes dues bosses de metre i mig  que ens faran perfectament de coixí- respongué l’Àmbar-. 

- Perfecte, us presentaré la Mica, la meva gossa.- va dir el Xavier donant gas a la moto i deixant els taps de suro que l’Àmbar encara portava a les orelles a rere., 

L’Àmbar no havia pogut ni respondre quan va veure que l’agulla de velocitat marcava els 90km/h enmig de la llumejaria artificial de la ciutat valenciana.  

Al final el Xavier no seria tan pardalet com li havia semblat... 

Àmbar. Part II

                Feia molt de temps que no tenia noticies de la seva ex millor amiga, la Zoila. N’havia escoltat els rumors, havia ingressat a varis centres de desintoxicació per alliberar-se de la seva addicció a la cocaïna (sense èxit), havia estat a diferents judicis per robatori, s’havia quedat prenyada (això sí que no ho podia entendre de la Zoila, ella sempre havia dit lo molt que odiava els nens!) i, finalment, per acabar-ho d’adobar, també es deia que es prostituïa quatre cops per setmana al local del Joaquim, el vell local del Carrer París. Amb altres paraules, la Zoila havia venut tota la seva vida i tots els que l’envoltaven per una dosi de merda en pols que en el millor dels casos encara conservava el seu color blanc fi. Això l’Àmbar mai li havia pogut perdonar i per aquest motiu se’n havia allunyat cada vegada més.

-          Què passa Zo?La coca valenciana és més barata?O potser i tens un altre nen per allà?

-          Ei nena!Talla el rollo! La meva mare ha mort i vaig al seu enterrament.

-          Ho sento, però no ets una filla prodigi com per no matar-la d’un disgust.

-          Àmbar, t’estàs passant tres pobles. Ho sento val?Sento haver-te deixat plantada la nit de Sant Joan per ficar-me al llit amb aquell camell. I sento no trucar-te l’any passat per l’accident del teu germà gran, sento les paraules del meu aniversari, era un gram pur Àmbar! I, sento molt, tirar-me el teu xicot. Però és aquesta merda nena, de veritat. Em menja el cervell i em fa fer coses, coses que no vull fer. Em posseeix. I mira el que tinc, la Bòfia al darrera durant 24h, una filla que ni conec i se’n en cuida el seu pare que és camell, una mare que ha mort odiant-me i el gran nombre d’igual a zero d’amistats. No creus que ja ho pago a la meva manera?

-          Està bé. Vols un cigarro? No és la teva pols però ajuda a passar els disgusts.

-          Gràcies, vols venir a l’enterrament de la mare amb mi? La poli hem dona permís per estar-me fora nou dies, ja saps, tenen en compte el meu estat anímic (que no és depressiu com ells diuen) i la gran quantitat de papers que hauré d’arreglar amb la família (que, per cert, no m’hi parlo i ho arreglaran tot ells solets). El que vull dir és que tu tampoc penses tornar en nou dies a casa teva perquè la maleta que portes no és la d’un viatge turístic i necessitem tornar a ser amigues Àmbar, que et trobo a faltar. Podríem fugir juntes després de la cerimònia de la mare. Podríem anar a Mèxic, o a Bolívia, allà no necessitem parlar anglès. Què em dius?   

-          D’acord, però si em tornes a vendre per una merda en pols, cada una farà el seu camí i, aquest cop, definitiu. I per l’anglès no et preocupis Zo, al carrer tots parlem el mateix idioma.  

-          Ja veuràs el pare quan ens vegi juntes, em prohibirà veure a la mare (ex mare).

Es van posar a riure les dues a l’hora.

Pel camí la Zoila es va quedar adormida i l’Àmbar va continuar l’escriptura. Estava segura d’una cosa, si es quedava amb la Zoila tindria problemes a curt i a llarg termini, sempre els tenia, però si no s’hi quedava ella sola també se’ls cercaria i millor tenir una amfitriona per anar pel mig. Qui sap, va pensar, potser al final es feien les dues metgesses i  vivien a Rússia de puta mare. Va esborrar el pensament gairebé a l’instant, hi havia coses que, senzillament, eren estadísticament molt poc probables i col·loquialment impossibles.  

Unes vuit o nou hores després les dues amigues desembarcaven a València.

El pare de la Zoila l’esperava fumant dins el cotxe amb cara de pomes agres i unes ulleres impressionants de no haver dormit bé des de feia dies. Quan va veure la seva filla simplement va alçar el dit índex apuntant a l’Àmbar i va dir molt seriós: “Ella ni que em matin  puja al cotxe Zoila, que ja en tinc prou amb un diable a casa!”. “No et preocupis pare, respongué la Zoila, vindrem caminant a l’enterrament.”

El pare de la Zoila va tancar la porta i va marxar. Havia aguantat massa coses durant aquets últims anys, veient com la seva dona es consumia més cada dia intentant fer redreçar una filla que mai més torneria, deixant tots els diners que havia estalviat perquè aquesta tingués un bon futur dins el despatx de tretze centres de rehabilitació i cinc custòdies, intentant allunyar-la de l’Àmbar i la seva panda de ionquis. Hi havia deixat la butxaca, el seu matrimoni, les llàgrimes, el cor i l’ànima rere la Zoila i ja n’estava fart, cansat i vençut. La Zoila ja no seria més la seva filla. Renunciava a la seva pròpia filla perquè volia poder, almenys, acabar la seva vida amb pau i amb amor. Tot l’amor que la Zoila li havia xuclat del cor.

Quan l’Àmbar i la Zoila van entrar a l’església es va fer un silenci general i després un remoreig de veus exagerat que fins i tot el sacerdot va notar i dissimular amb una pregària addicional. L’àvia de la Zoila va alçar la veu amb els ulls plens de llàgrimes i va dir cridant:

“Vosaltres dues sou satanàs i no hi teniu cabuda dins la casa de Déu!Deixeu-nos en pau d’una vegada!Que no en tens prou Zoila amb la mort de la teva mare?Ens has de matar a tots els altres també?”

L’Àmbar va agafar la Zoila pel braç abans de que aquesta pogués respondre i la va treure de l’església just al moment en que començava a ploure de valent. Sabia que la seva amiga encara estava en estat de xoc i que quan tornés en sí només voldria anar a buscar una cosa, cocaïna. Així que es va estalviar preàmbuls i es va dirigir a la discoteca Madison. Aquesta nit haurien de sortir de festa i desconnectar.  

Àmbar. Part I

PART I

El pitjor pels seus pares no fou quan va decidir mudar de roba i començar a utilitzar aquella d’un únic color, el negre. Tampoc fou quan es va començar a perforar les orelles amb un rang estadístic de quatre per dos, ni els llavis, el nas o la guixa. El pitjor tampoc va ser, tot i que aquí hi va haver un abans i un després profund i silenciosament delictiu, quan es va omplir el braç esquerre de tatuatges i després va continuar amb el pit i la cuixa dreta, els dits d’ambdues mans i, fins i tot, la planta dels peus. El pitjor per els pares de l’Àmbar va ser quan amb quinze anys els va informar que marxava de casa perquè “n’estava fins els ovaris” de la seva poca habilitat conjugal i del pastís de llimona de la mare.

-          Nena, però què parles! No duraràs un dia sola pel carrer!I hi ha molt de boig per enmig. A més, encara no tens divuit anys, com collons penses marxar?

-          Doncs com tu mare, per la porta.

El pare es pensava que era un altre d’aquells brots psicòtics que últimament no deixaven dormir bé a la seva nena petita. El pare encara la tractava com una nena petita però l’Àmbar havia canviat exponencialment en els últims mesos, es saltava les classes ( totes), passejava amb molts nois diferents, vestia gòtic, no menjava gaire, o gens, fumava marihuana i bevia ron del barat.

A l’Àmbar tan se li’n va fotre que els seus pares estiguessin preocupats quan va fugir de casa amb una motxilla rovellada a l’esquena i a sobre d’una escúter vella. Feia massa temps que els seus pares també se’n en fotien d’ella, va pensar quan s’allunyava.

L’Àmbar es sentia incompresa per els que l’envoltaven. A ella no li havia agradat mai estudiar matemàtiques, no en veia la necessitat si no es volia ser empresària ho professora. Ella sempre havia volgut escriure i per això no calien ni diners ni matemàtiques. Tanmateix ningú la llegiria i si algú ho feia seria de passada. Massa escriptors, massa somiatruites que volien canviar el món. El món ja n’estava de canviat, ara era rodó i no pla. D’aquí el problema de l’Àmbar, què el món era rodó i ella era plana.

Encara no tenia molt clar on aniria, sols tenia un bitllet de vaixell per sortir de l’illa. Una illa que, per altra banda, l’engolia i ofegava.

No era una noia d’aigua, ni de muntanya, tampoc de petites ciutats, ni de l’aire silvestre. Potser no és que no ho fos, sinó que l’Àmbar no es trobava bé a cap lloc concret, era solitària però necessitava estar envoltada de gent encara que aquesta fos externa a ella. Necessitava sentir-se estimada i, en canvi, no es permetia estimar a ningú i, necessitava escapar-se de les persones que començaven a sentir apreciació a la seva figura abans que aquestes la poguessin perdonar.

El vaixell anava direcció València així que va decidir pensar en què fer quan arribés allà, es va asseure lluny de tothom però a un lloc estratègic per tenir una bona vista panoràmica del personal i del mar i, va començar a escriure un diari personal dirigit a qui es dirigeixen tots els diaris personals, a ningú i a algú molt concret.

-          Hola Àmbar, te’n recordes de mi?- Va dir una veu femenina.

-          Hola, Zoila.