Àmbar. Part II

                Feia molt de temps que no tenia noticies de la seva ex millor amiga, la Zoila. N’havia escoltat els rumors, havia ingressat a varis centres de desintoxicació per alliberar-se de la seva addicció a la cocaïna (sense èxit), havia estat a diferents judicis per robatori, s’havia quedat prenyada (això sí que no ho podia entendre de la Zoila, ella sempre havia dit lo molt que odiava els nens!) i, finalment, per acabar-ho d’adobar, també es deia que es prostituïa quatre cops per setmana al local del Joaquim, el vell local del Carrer París. Amb altres paraules, la Zoila havia venut tota la seva vida i tots els que l’envoltaven per una dosi de merda en pols que en el millor dels casos encara conservava el seu color blanc fi. Això l’Àmbar mai li havia pogut perdonar i per aquest motiu se’n havia allunyat cada vegada més.

-          Què passa Zo?La coca valenciana és més barata?O potser i tens un altre nen per allà?

-          Ei nena!Talla el rollo! La meva mare ha mort i vaig al seu enterrament.

-          Ho sento, però no ets una filla prodigi com per no matar-la d’un disgust.

-          Àmbar, t’estàs passant tres pobles. Ho sento val?Sento haver-te deixat plantada la nit de Sant Joan per ficar-me al llit amb aquell camell. I sento no trucar-te l’any passat per l’accident del teu germà gran, sento les paraules del meu aniversari, era un gram pur Àmbar! I, sento molt, tirar-me el teu xicot. Però és aquesta merda nena, de veritat. Em menja el cervell i em fa fer coses, coses que no vull fer. Em posseeix. I mira el que tinc, la Bòfia al darrera durant 24h, una filla que ni conec i se’n en cuida el seu pare que és camell, una mare que ha mort odiant-me i el gran nombre d’igual a zero d’amistats. No creus que ja ho pago a la meva manera?

-          Està bé. Vols un cigarro? No és la teva pols però ajuda a passar els disgusts.

-          Gràcies, vols venir a l’enterrament de la mare amb mi? La poli hem dona permís per estar-me fora nou dies, ja saps, tenen en compte el meu estat anímic (que no és depressiu com ells diuen) i la gran quantitat de papers que hauré d’arreglar amb la família (que, per cert, no m’hi parlo i ho arreglaran tot ells solets). El que vull dir és que tu tampoc penses tornar en nou dies a casa teva perquè la maleta que portes no és la d’un viatge turístic i necessitem tornar a ser amigues Àmbar, que et trobo a faltar. Podríem fugir juntes després de la cerimònia de la mare. Podríem anar a Mèxic, o a Bolívia, allà no necessitem parlar anglès. Què em dius?   

-          D’acord, però si em tornes a vendre per una merda en pols, cada una farà el seu camí i, aquest cop, definitiu. I per l’anglès no et preocupis Zo, al carrer tots parlem el mateix idioma.  

-          Ja veuràs el pare quan ens vegi juntes, em prohibirà veure a la mare (ex mare).

Es van posar a riure les dues a l’hora.

Pel camí la Zoila es va quedar adormida i l’Àmbar va continuar l’escriptura. Estava segura d’una cosa, si es quedava amb la Zoila tindria problemes a curt i a llarg termini, sempre els tenia, però si no s’hi quedava ella sola també se’ls cercaria i millor tenir una amfitriona per anar pel mig. Qui sap, va pensar, potser al final es feien les dues metgesses i  vivien a Rússia de puta mare. Va esborrar el pensament gairebé a l’instant, hi havia coses que, senzillament, eren estadísticament molt poc probables i col·loquialment impossibles.  

Unes vuit o nou hores després les dues amigues desembarcaven a València.

El pare de la Zoila l’esperava fumant dins el cotxe amb cara de pomes agres i unes ulleres impressionants de no haver dormit bé des de feia dies. Quan va veure la seva filla simplement va alçar el dit índex apuntant a l’Àmbar i va dir molt seriós: “Ella ni que em matin  puja al cotxe Zoila, que ja en tinc prou amb un diable a casa!”. “No et preocupis pare, respongué la Zoila, vindrem caminant a l’enterrament.”

El pare de la Zoila va tancar la porta i va marxar. Havia aguantat massa coses durant aquets últims anys, veient com la seva dona es consumia més cada dia intentant fer redreçar una filla que mai més torneria, deixant tots els diners que havia estalviat perquè aquesta tingués un bon futur dins el despatx de tretze centres de rehabilitació i cinc custòdies, intentant allunyar-la de l’Àmbar i la seva panda de ionquis. Hi havia deixat la butxaca, el seu matrimoni, les llàgrimes, el cor i l’ànima rere la Zoila i ja n’estava fart, cansat i vençut. La Zoila ja no seria més la seva filla. Renunciava a la seva pròpia filla perquè volia poder, almenys, acabar la seva vida amb pau i amb amor. Tot l’amor que la Zoila li havia xuclat del cor.

Quan l’Àmbar i la Zoila van entrar a l’església es va fer un silenci general i després un remoreig de veus exagerat que fins i tot el sacerdot va notar i dissimular amb una pregària addicional. L’àvia de la Zoila va alçar la veu amb els ulls plens de llàgrimes i va dir cridant:

“Vosaltres dues sou satanàs i no hi teniu cabuda dins la casa de Déu!Deixeu-nos en pau d’una vegada!Que no en tens prou Zoila amb la mort de la teva mare?Ens has de matar a tots els altres també?”

L’Àmbar va agafar la Zoila pel braç abans de que aquesta pogués respondre i la va treure de l’església just al moment en que començava a ploure de valent. Sabia que la seva amiga encara estava en estat de xoc i que quan tornés en sí només voldria anar a buscar una cosa, cocaïna. Així que es va estalviar preàmbuls i es va dirigir a la discoteca Madison. Aquesta nit haurien de sortir de festa i desconnectar.