Àmbar. Part I

PART I

El pitjor pels seus pares no fou quan va decidir mudar de roba i començar a utilitzar aquella d’un únic color, el negre. Tampoc fou quan es va començar a perforar les orelles amb un rang estadístic de quatre per dos, ni els llavis, el nas o la guixa. El pitjor tampoc va ser, tot i que aquí hi va haver un abans i un després profund i silenciosament delictiu, quan es va omplir el braç esquerre de tatuatges i després va continuar amb el pit i la cuixa dreta, els dits d’ambdues mans i, fins i tot, la planta dels peus. El pitjor per els pares de l’Àmbar va ser quan amb quinze anys els va informar que marxava de casa perquè “n’estava fins els ovaris” de la seva poca habilitat conjugal i del pastís de llimona de la mare.

-          Nena, però què parles! No duraràs un dia sola pel carrer!I hi ha molt de boig per enmig. A més, encara no tens divuit anys, com collons penses marxar?

-          Doncs com tu mare, per la porta.

El pare es pensava que era un altre d’aquells brots psicòtics que últimament no deixaven dormir bé a la seva nena petita. El pare encara la tractava com una nena petita però l’Àmbar havia canviat exponencialment en els últims mesos, es saltava les classes ( totes), passejava amb molts nois diferents, vestia gòtic, no menjava gaire, o gens, fumava marihuana i bevia ron del barat.

A l’Àmbar tan se li’n va fotre que els seus pares estiguessin preocupats quan va fugir de casa amb una motxilla rovellada a l’esquena i a sobre d’una escúter vella. Feia massa temps que els seus pares també se’n en fotien d’ella, va pensar quan s’allunyava.

L’Àmbar es sentia incompresa per els que l’envoltaven. A ella no li havia agradat mai estudiar matemàtiques, no en veia la necessitat si no es volia ser empresària ho professora. Ella sempre havia volgut escriure i per això no calien ni diners ni matemàtiques. Tanmateix ningú la llegiria i si algú ho feia seria de passada. Massa escriptors, massa somiatruites que volien canviar el món. El món ja n’estava de canviat, ara era rodó i no pla. D’aquí el problema de l’Àmbar, què el món era rodó i ella era plana.

Encara no tenia molt clar on aniria, sols tenia un bitllet de vaixell per sortir de l’illa. Una illa que, per altra banda, l’engolia i ofegava.

No era una noia d’aigua, ni de muntanya, tampoc de petites ciutats, ni de l’aire silvestre. Potser no és que no ho fos, sinó que l’Àmbar no es trobava bé a cap lloc concret, era solitària però necessitava estar envoltada de gent encara que aquesta fos externa a ella. Necessitava sentir-se estimada i, en canvi, no es permetia estimar a ningú i, necessitava escapar-se de les persones que començaven a sentir apreciació a la seva figura abans que aquestes la poguessin perdonar.

El vaixell anava direcció València així que va decidir pensar en què fer quan arribés allà, es va asseure lluny de tothom però a un lloc estratègic per tenir una bona vista panoràmica del personal i del mar i, va començar a escriure un diari personal dirigit a qui es dirigeixen tots els diaris personals, a ningú i a algú molt concret.

-          Hola Àmbar, te’n recordes de mi?- Va dir una veu femenina.

-          Hola, Zoila.