Mira Pau, em sento perduda.
De veritat, no ho podria definir d’una altre manera. Si home, si. Ja ho se
que ahir vam anar al Mirador. Sí, també me va agradar tornar a veure les
estrelles. Però no és aquest el problema. No ho són les estrelles el que em fan
sentir perduda. Sí, vaig sentir-me bé. Com si tot plegat, la natura i
nosaltres, fossem un únic plat. Però Pau, la nit, la natura, les estrelles o el
Mirador no en tenen cap culpa de la meva pèrdua.
És estrany saps, és com quan vas a la botiga de la Mariona i li demanes com
està el seu marit i ella et contesta amb la mirada cap a les tecles de la caixa
que “bé, que segueix sense obrir els ulls però que potser demà els obrirà”. I
tant tu com la Mariona sabeu que demà molt probablement no els obrirà als ulls
però que si ho dieu en veu alta és com si fóreu uns traïdors de l’esperança. D’aquest
tipus d’estranyesa és de la que et parlo Pau.
No és una sensació de no trobar res o de mareig com a vegades també he
tingut. És que no trobo el port d’aquest viatge. Potser és la Primavera que es
presenta com qui no vol la cosa i cobreix el sòl ple de flors i colors quan
nosaltres encara no hem tingut temps de posar colors i flors a les nostres
vides. Hi ha anys que una s’adapta d’una manera gairebé automàtica però n’hi ha
d’altres que és necessari un procés d’assimilació. No Pau, no ho és dolent el Hivern
ni el fred, ni tampoc el foc i la manta al teu costat. Però que no m’escoltes?Totes les estacions
tenen els seus més i els seus menys, no és aquí on em perdo.
Jo també me l’estimo a la teva mare Pau. No ho emboliquis més que no puc
explicar-me. Et deia que em sento perduda perquè em falta estar boja. Sí boja
Pau. No, no aquest tipus de bogeria home!Em falta estar boja per tenir el
coratge de marxar a qualsevol lloc que tingui un futur imprecís. Em falta estar
boja per seguir escrivent aquells poemes que abans em sortien del cor. Em falta
estar boja per preguntar-te que vinguis amb mi més lluny que fins al Mirador, que
vinguis amb mi fins a les mateixes estrelles que ja ens coneixem tan bé. Em fa falta estar boja per deixar de tenir por
al futur i començar a pensar amb present i amb somnis. Em fa falta estar boja
per demanar-te que ens casem allà dalt del Puig Major. Em fa falta estar boja d’amor,
Pau. Sí, d’amor.
Ja ho sé que no m’entens, jo tampoc ho faig massa bé. No, no hi estic boja,
què no ho has sentit que és el que em fa falta?. No, no hi vull tornar avui
vespre al Mirador. Perquè no Pau, perquè no és al mirador on vull tornar. Què
les dones no sabem el que volem? I què si no ho sabem?O tu ho tens clar?Almenys
jo sé el que no vull. Sí que m’agrada el Mirador collons!No és el Mirador el
que no vull. No, no hi estic metafísica. Ja ho sé que necessito trobar una
feina però no per el que dius. Pau, no m’escoltes! Sí, m’he pres la merda de
Diazepam. No sóc un puto mico de laboratori per calmar-me amb una pastilla eh!
Hi he anat a caminar amb l’Anna. Sí, dues hores. Però Pau que és el port. No,
no hi és el port. És per això que em sento perduda en alta mar.
Pau, no et vull deixar. Ja ho se que el món no és de color de rossa. Què no
ho veus que ara és Primavera?El món és de tot color!Sí que faig broma però és
que tu vas a la teva. Sí, ho sé que he de trobar una feina per pagar-me tot el
que vulgui. Però és que jo no et parlava dels diners, et parlava dels somnis i
els somnis es poden fer de pobres també! No, no hi visc al món de yupi. Sí Pau, estic bé. No home!Que he d’anar
a voler suïcidar-me! Pau, no m’escoltes...
Aquesta nit?Al Mirador?Sí, a veure les estrelles. Sí que m’agraden les
estrelles. El Mirador també. Sí, el Diazepam m’està fent afecte. Sí, el metge
sap com fer que em senti bé. No, no el veig al port encara però ja no és tan
important, oi? No, no ho sóc una boja. Gràcies Pau. Sí, em passes a cercar
sobre les nou. Sí, portaré el telescopi de la comunió. Jo també t’estimo. A Déu,
Pau.
Margalida Garí Font
