El telèfon

Mira Pau, em sento perduda.

De veritat, no ho podria definir d’una altre manera. Si home, si. Ja ho se que ahir vam anar al Mirador. Sí, també me va agradar tornar a veure les estrelles. Però no és aquest el problema. No ho són les estrelles el que em fan sentir perduda. Sí, vaig sentir-me bé. Com si tot plegat, la natura i nosaltres, fossem un únic plat. Però Pau, la nit, la natura, les estrelles o el Mirador no en tenen cap culpa de la meva pèrdua.

És estrany saps, és com quan vas a la botiga de la Mariona i li demanes com està el seu marit i ella et contesta amb la mirada cap a les tecles de la caixa que “bé, que segueix sense obrir els ulls però que potser demà els obrirà”. I tant tu com la Mariona sabeu que demà molt probablement no els obrirà als ulls però que si ho dieu en veu alta és com si fóreu uns traïdors de l’esperança. D’aquest tipus d’estranyesa és de la que et parlo Pau.

No és una sensació de no trobar res o de mareig com a vegades també he tingut. És que no trobo el port d’aquest viatge. Potser és la Primavera que es presenta com qui no vol la cosa i cobreix el sòl ple de flors i colors quan nosaltres encara no hem tingut temps de posar colors i flors a les nostres vides. Hi ha anys que una s’adapta d’una manera gairebé automàtica però n’hi ha d’altres que és necessari un procés d’assimilació. No Pau, no ho és dolent el Hivern ni el fred, ni tampoc el foc i la manta al teu costat.  Però que no m’escoltes?Totes les estacions tenen els seus més i els seus menys, no és aquí on em perdo.

Jo també me l’estimo a la teva mare Pau. No ho emboliquis més que no puc explicar-me. Et deia que em sento perduda perquè em falta estar boja. Sí boja Pau. No, no aquest tipus de bogeria home!Em falta estar boja per tenir el coratge de marxar a qualsevol lloc que tingui un futur imprecís. Em falta estar boja per seguir escrivent aquells poemes que abans em sortien del cor. Em falta estar boja per preguntar-te que vinguis amb mi més lluny que fins al Mirador, que vinguis amb mi fins a les mateixes estrelles que ja ens coneixem tan bé.  Em fa falta estar boja per deixar de tenir por al futur i començar a pensar amb present i amb somnis. Em fa falta estar boja per demanar-te que ens casem allà dalt del Puig Major. Em fa falta estar boja d’amor, Pau. Sí, d’amor.

Ja ho sé que no m’entens, jo tampoc ho faig massa bé. No, no hi estic boja, què no ho has sentit que és el que em fa falta?. No, no hi vull tornar avui vespre al Mirador. Perquè no Pau, perquè no és al mirador on vull tornar. Què les dones no sabem el que volem? I què si no ho sabem?O tu ho tens clar?Almenys jo sé el que no vull. Sí que m’agrada el Mirador collons!No és el Mirador el que no vull. No, no hi estic metafísica. Ja ho sé que necessito trobar una feina però no per el que dius. Pau, no m’escoltes! Sí, m’he pres la merda de Diazepam. No sóc un puto mico de laboratori per calmar-me amb una pastilla eh! Hi he anat a caminar amb l’Anna. Sí, dues hores. Però Pau que és el port. No, no hi és el port. És per això que em sento perduda en alta mar.

Pau, no et vull deixar. Ja ho se que el món no és de color de rossa. Què no ho veus que ara és Primavera?El món és de tot color!Sí que faig broma però és que tu vas a la teva. Sí, ho sé que he de trobar una feina per pagar-me tot el que vulgui. Però és que jo no et parlava dels diners, et parlava dels somnis i els somnis es poden fer de pobres també! No, no hi visc al món de yupi. Sí Pau, estic bé. No home!Que he d’anar a voler suïcidar-me! Pau, no m’escoltes...

Aquesta nit?Al Mirador?Sí, a veure les estrelles. Sí que m’agraden les estrelles. El Mirador també. Sí, el Diazepam m’està fent afecte. Sí, el metge sap com fer que em senti bé. No, no el veig al port encara però ja no és tan important, oi? No, no ho sóc una boja. Gràcies Pau. Sí, em passes a cercar sobre les nou. Sí, portaré el telescopi de la comunió. Jo també t’estimo. A Déu, Pau. 

Margalida Garí Font