Punts

L’únic lloc d’amor es troba en el punt exacte on els teus ulls i els meus es van deixar de mirar.

L’oratge és un amic fidel. El cel, el meu amant.

I les espurnes que es perden dintre d’uns ulls plens d’estrelles ja no volen cantar les sonates que pansiren tantes nits de passió. Totes elles, ja oblidades.

Els camins més abruptes porten sovint a veure un terra pla.

Les oronelles que venien a despertar-nos a la nostra finestra ara es passen el dia al balcó de l’Oriol i la Lluïsa perquè és allà on avui s’hi serveix un plat farcit d’amor.  

He perdut l’ànima a aquesta guerra i hi tinc sospites greus de que la buidor tan coent que ara sento és només el fruit primer d’aquest roser ple d’espines. Què cada gota de sang que baixa pell avall s’esborra amb un sol parpelleig de la teva indiferència. Una indiferència que s’emporta les darreres cendres del que un dia fou una muntanya vestida de somnis.

El dubte d’haver caminat cap a la direcció correcte em marca la meva penitència i, tot i això, no puc deixar de banda que quan he mirat enrere el trajecte estava ple de terra fèrtil i arbres primaverals així com de la resta de neu d’haver passat el hivern. No obstant, no hi havia ni marques recents de les teves petjades, ni frases d’amor amagades a la meva butxaca, ni els darrers miratges de la teva fragància. El paisatge que em queda a la meva esquena és ple de vida i de tempesta però és buit de tu i del fet de no haver-me fet canviar de direcció.

El temps és avui més que flexible. Les seves agulles m’apunten i em disparen a cada record d’una vella besada. Els meus llavis ja han esborrat la major part dels teus i ara ja sols recerquen dintre del forat negre de l’ahir.

Podria afirmar que he mort i ressuscitat tants cops com bategades profundes ha finalitzat el meu cor. He viscut més del que hauria firmat i encara així em nego a apagar la llum que avui em queda del teu somriure.

Res del que es declara des de les entranyes té la més mínima falta de credibilitat. La complexitat de ser fidels a la nostra pròpia persona és palpa només d’observar la gent que camina sense pausa cap a la seva rutina diària.

Avui és lluna plena i la pell queda nua d’escuts i d’hidratació artificial. Potser quan la seva claror arribi, la fosca que es porta per dintre també surti a declarar tots els seus delictes penitenciaris.

 L’únic lloc d’amor es troba en el punt exacte on els teus ulls i els meus es van deixar de mirar.

I, inútilment, d’estimar. 

Margalida Garí Font