E a r t h

Jo, sóc la foscor.

Sóc la llum.

Sóc tots els panys sense claus que hi ha dintre del teu pit.

Sóc cada una de les portes tancades que et fan mal però t’alliberen.

Jo, sóc la immensitat, l’infinit sense horitzó.

Sóc tota la teva soledat,

la certesa de la teva insignificança.

El pacte clar de que tu ets prescindible.

Sense mi no hi ha un vosaltres i,

 aquesta,

 és una veritat que t’ofega.

Jo sóc les teves pors (totes elles),

els teus dubtes.

Sóc la incertesa prenent-se foc.

Jo també sóc la bellesa de les quatre estacions encara que no sempre les mostri a totes.

Sóc la gosadia, l’enveja, l’auba i la mort.

Però jo...

Sóc l’infinit, la renaixença i la vida.

Sóc totes les energies fent-se l’amor.

Sóc l’aigua, l’aliment, l’escalfor i la calma.

Jo sóc tots els teus pecats en llibertat no condicional,

El catorze de febrer dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.

Jo sóc...

 tota la poesia que ningú mai va poder escriure

però que tothom, 
sempre, 
ha sentit.   

La Terra