La vida d'una Rodamóns.

El meu nom és Perla. No sé molt bé perquè els meus pares em van posar precisament aquest nom, de fet, no sé si me’l posaren ells. Fos com fos devia tenir un significat especial, o potser fos per atzar, no ho sé. És el nom que hi havia escrit a la placa del collaret que portava al coll. Com si amb una paraula es pogués definir una persona.

Em varen trobar l’Hivern del 1991 enmig d’un parc enorme en plena ciutat de Rússia.

Em va trobar un sense sostre o com a mi m’agrada dir-ho, un rodamóns que en aquell moment buscava un lloc per passar la nit. Jo plorava perquè era un nadó que tenia gana i em sentia enyoradissa del calor humà. D’on vinc i perquè em van abandonar mai ho sabré, l’important és que tinc una família referent, un rodamóns anomenat Alexander que va dedicar la seva vida a cuidar-me fins que va morir.

La meva vida no ha estat fàcil però per mi allò era el pa de cada dia perquè no havia conegut res més, és per això que tampoc puc dir que fos del tot difícil.

El dia a dia era una aventura i aquesta era la millor part. Viure el present, apreciar cada regal que et trobaves i aprendre del que et mostraven els teus ulls. L’Alexander m’ho va ensenyar: cada passa, cada nova sensació, cada intercanvi subtil de paraules, cada nen que ens mirava, cada record, cada contenidor misteriós, cada entrepà pràcticament intacte, cada abraçada de l’Alexander...tot era nou el segon cop que ho vivies i tot et deixava un sabor deliciós de saviesa.

L’Alexander estava al carrer perquè tenia SIDA. Tots el van rebutjar quan ho van saber i es va quedar sol, sense feina, sense amics a qui acudir, sense diners i amb una família a l’estranger de la qual (segons ell) era millor no saber-ne res, que es pensessin que s’havia fet ric i s’havia oblidat d’ells abans de que sabessin que es trobava al carrer de viatge a la mort.

Mai he entès el per què va decidir adoptar-me i donar-me tot el que em va donar. Un cop, pocs dies abans que morís em va dir que fou la placa del collaret i la paraula “Perla”, què li va transmetre aquella paraula mai m’ho va dir, però jo sempre he sospitat que és alguna cosa molt relacionat amb una paraula anomenada amor.

Quan l’Alexander va morir jo tenia 16 anys, havia de complir els 17 a principis del següent any però la meva maduresa era d’una edat molt més avançada gràcies a les vivències viscudes.

Estar sola no va ser el mateix que tenir algú al teu costat. Foren temps difícils. Em vaig enamorar de més d’una droga que m’ajudava a escapar de l’horrible soledat.

Em fotia ratlles gairebé cada dia i aconseguia els diners robant als petit comerços que era més fàcil. Molts cops la qualitat de la droga era pura merda, però ho acceptava tot per addicció absoluta.

No estic orgullosa d’aquella època però sense ella no tindria la fortalesa que tinc avui.

Una nit que feia un fred espantós, jo em trobava al parc que m’havia acabat de tirar un noi cinc anys major a mi. No estava enamorada d’ell però el sexe ja m’anava bé i ell estava boig per mi (jo, en canvi, estava boja pels diners que sempre em deixava).

La qüestió és que quan vam haver acabat el vaig deixar penjat per poder anar a pillar alguna cosa més plaent que simple sexe.

Imagineu-ho, en plena nit, una noia jove, amb un texans plens de forats, unes botes negres fetes caldo i una jaqueta beix enorme. Era un caramelet per a qualsevol pervertit.  

No recordo molt bé com va passar, anava massa drogada i tot estava massa de colors, però em vaig despertar enmig d’un carreró sense sortida amb tota la roba esgarrada i el cos ple de ferides. Aquí ho vaig saber, aquesta bogeria de les drogues s’havia d’acabar costés el que costés.

No vaig anar al metge, no hi havia anat mai i no sabia com fer-ho, tampoc vaig anar a veure els “amics” de sempre perquè distaven molt de ser amics, així que no vaig fer res del que una persona amb dos dits de seny hagués fet, simplement em vaig aixecar del terra tremolant, em vaig mig col·locar la roba i vaig començar a caminar.

Les posteriors dues setmanes són les pitjors setmanes que he passat a la meva vida. L’abstinència em va fer tremolors, vòmits, unes enrampades musculars que no desitjo ni al meu pitjor enemic i un mal de cap que realment em va fer plantejar si el cervell tenia la capacitat d’explotar.

Quan en Manel em va trobar enrotllada amb el meu cos a una cantonada les meves pintes eren absolutament impresentables, estava feta un esquelet vivent, unes bosses als ulls que m’arribaven als peus, uns llavis plens de talls i un cos tremolós pel fred.

Qui sap perquè em va posar la seva jaqueta sobre, o perquè em va donar el seu entrepà (ho vaig devorar amb un temps rècord), i qui sap perquè em va instaurar a casa seva i em va dutxar (jo no em podia moure), em va donar un plat de sopa calenta i em va ficar a dormir dintre del seu llit. Qui sap el perquè de tot però la veritat és que en Manel ho va fer i que si no ho hagués fet segurament ara no estaria escrivint això.

Vaig dormir durant quinze hores, crec que mai havia dormit tant. El meu cos seguia estant dèbil però es trobava molt millor que unes hores abans.

Davant meu els ulls d’en Manel em miraven amb satisfacció i els seus llavis em van dibuixar un somriure sincer per dir-me que l’esmorzar estava sobre la taula. Vaig ser incapaç de contestar res.

A partir de llavors tot fou més fàcil. En Manel em va aconseguir feina a una guarderia que no em pagaven malament (segons ell perquè jo no en tenia ni idea). Gràcies a la guarderia vaig poder recuperar la infància que mai havia tingut. Vaig observar, aprendre, interioritzar i tornar a ser una nena.

Durant la meva vida cap cop havia experimentat l’amor. L’amor a les drogues no és amor, és obsessió, addicció, anul·lació, mort, però no és amor. Amor fou el que vaig començar a sentir sense adonar-me per en Manel.

Al principi no entenia res, no en tenia que el necessités tant, que el trobés a faltar quan no el veia, que desitges que les seves mans acariciessin el meu cos (no li ho vaig dir mai per vergonya i mira que jo la vergonya no la coneixia), no entenia que volgués sentir els seus llavis, que el volgués sentir a ell, que volgués estimar-lo.

Ell va tenir l’iniciativa perquè a mi encara m’hauria d’estar esperant.

Un dia desprès de la feina vaig arribar eufòrica a casa perquè era el dia que el Manel m’ensenyava a cuinar postres (havia descobert que era una llépola), però en entrar ell estava molt seriós, em va mirar, em va inspeccionar de dalt a baix em va atreure cap el seu cos i em va plantar el petó més llarg, més autèntic i amb més amor que ningú mai m’havia fet. Havien passat 5 anys des de que em va rescatar i cinc anys eren més que acceptats si havien fet possible un petó com aquell.

Fins aquell moment jo no creia amb l’amor, creia amb el plaer, amb l’amor pel sexe i punt. Els preàmbuls eren pura ficció infantil que mai m’havien causat cap tipus d’interès. Els preàmbuls eren per aconseguir l’objectiu sexual final.

Però aquell petó va canviar-ho tot, em va rompre els esquemes i em va fer vibrar de veritat, el cor hagués escapat del meu pit si hagués pogut. És una sensació inexplicable. I saps que ho sents precisament perquè no pots explicar el que sents. Jo ho vaig sentir.

Els dos ens vam enamorar bojament, potser sempre havíem estat enamorats bojament i no ho havíem vist. El sexe amb amor sí que és millor que la droga més pura del planeta terra i l’univers sencer.

Vam construir el nostre propi nosaltres dintre d’un món molt dur. Ens vam adaptar i modelar un amb l’altre i vam posar-li el nostre nom al vertader amor. També vam patir i tinguérem mals moments, però gràcies això ens fam fer més forts i ens va donar la capacitat d’estimar-nos encara més.

Ara tinc 29 anys i estic escrivint això amb els últims fulls que em queden (he hagut de fer molts esborranys abans). Em trobo al carrer, sola, amb uns texans molt semblants als que portava amb setze anys i l’única jaqueta calenta que em queda, la beix.

El meu futur ja està escrit, estic sentenciada a vagar pels carrers fins el dia que em mori. Ningú contractarà algú tan major i molt menys amb aquestes pintes, no tinc diners per vestimentes de gala més adequades.

El Manel va morir ara farà un any. Els metges em van dir que fou ràpid i indolor. Accident de trànsit em van anunciar, un borratxo que no havia fet un stop. Aquestes coses passen, no es preocupi tot anirà bé, nosaltres ens ocuparem del cos. Té aquesta capseta la portava amb la mà quan el vam dur a l’hospital.

Avui, un any desprès, he tingut el coratge d’obrir la capsa. Hi he trobat un collaret de plata o això sembla, amb un escrit gravat: “Les perles brillen fins i tot quan hi ha obscuritat”. I un tancador que és una perla de veritat.

Porto el collaret al coll, sé que si el vengués sobreviuria millor però moriré abans de fer-ho, és el que em fa seguir, l’únic que em fa seguir.

No vull confondre a ningú, no em queixo, estic on sempre he pertangut, al carrer, entre a la gent (o enmig del desert, que aquí i per persones com jo és el mateix).

Agraeixo eternament haver conegut l’amor i que aquest em salvés de mi mateixa i em mostrés la vida. Em passaria la resta de dies sent una rodamóns just per haver pogut sentir el que en Manel em va fer sentir fins l’últim moment el que vaig sentir el dia que em va fer un simple petó.

La vida és dura, egoista i injusta, però jo estic aquí gràcies a superar tot això. Només he plorat dos cops a la meva vida, un fou quan vaig nàixer i em moria de fred al parc i l’altre és ara morint-me d’amor al parc.

No demano res, no vull res, només pau, viure el que em queda i seguir esperant el sol del dia refugiant-me dins la foscor de la nit.

No necessito compassió, no l’he tingut mai. L’únic que necessito és el record, les estrelles per caminar i l’enigmàtica sorpresa que em guarda el demà, uns texans foradats i una jaqueta enorme beix. El demés ho deixo per vosaltres.

I dir-te a tu, que has trobat el meu escrit sobre el banc d’aquest parc, que la vida molts cops és una merda, pots no posseir res, no ser acceptat per ningú, etcètera, però si trobes el vertader amor ja no tens res més per trobar perquè ho has trobat tot, molt més que tot.

Cerca’l, guarda’l, cuida’l, conserva’l, estima’l, i no cometis l’error de danyar-lo, fer-lo malbé o perdre’l, perquè hauràs perdut el més important de la teva vida per sempre més...

Perla,

“Si les perles brillen fins i tot quan hi ha obscuritat és perquè han trobat uns ulls per qui brillar”“Estima qui t’estima o seràs incapaç d’estimar”  

L'herotisme d'uns ulls marrons profundament trists.

Els esquemes del que un dia vam pensar que seria la nostra vida queden completament anul·lats quan aquesta vida canvia el seu sentit.

L’ambient era melancòlic, com tots els ambients on hi ha aquella màgia inspiradora que et fa desenvolupar la creació. Això no significa que fos un ambient trist, era perfecta, això és tot.

La foscor de la nit ens ajuda a eliminar el llum d’alguns dies. Mentida, res ho elimina, però els fa menys nítids i més d’un cop s’agraeix. 

Des de la ciutat era impossible veure les estrelles, les estrelles sempre et fan de guia, segueixo pensant que tenen poders que ni la terra ni els seus habitants podrem entendre mai. Però ara no podia veure les estrelles i per tant no tenia ni guia, ni mirall, ni il·lusió. Les estrelles s’havien quedat lluny de mi, em deixaven sola i adaptar-se a rebutjar la seva protecció era més aviat complicat.

Arribats a aquest punt admetré que no escrivia paraules provinents del cor com tantes altres vegades havia escrit. El meu cor estava tan fet pols, era tan minúscul que ni ell es percebia a ell mateix. Si, el cor sens trenca en mil bocins més de cinc-centes vegades i els bocins es tornen a compondre tornant-se com el vidre, fràgil i molt dur. Però de tan en tan el cop és tan fort que ni tan sols queden bocins els quals puguis posar una mica de cola i enganxar-los com qui no ha passat res. Aquest era un d’aquells cops.

Ho juro, hi vaig creure, una vegada rere altre, amb cada caiguda i amb cada entrebancada, amb cada ostia espectacular que havia regalat a la realitat. Sempre vaig tornar a apostar per l’amor, per la seva existència, per la seva força i per la seva llum. Ara ja n’era incapaç.

Amor efímer? Això és el vertader amor?o és només il·lusió?engany? desig?

Notava el tacte de les tecles del teclat als meus dits, notava el missatge però era incapaç de sentir-ne el contingut. Em sentia buida, no podia sentir ni felicitat, ni tristesa, ni tan sols podia sentir dolor. Aquest l’havia sentit fins feia dos dies, però des de llavors ja no podia sentir res, absolutament i tristament res. Una pedra, això és el que hi havia substituint el meu cor.

Això m’espantava, m’espantava no poder sentir, m’espantava no poder tornar estimar, i sobretot, el que més m’espantava era que no volia ni sentir ni estimar. Però així i tot aconseguia somriure i seguir protagonitzant aquesta obra sense sentit com sempre havia fet, amb un somriure, una acaricia i una mirada profundament trista  (amb la pràctica se’m feia fàcil i tot).

Cap sistema d’evasió havia funcionat, de fet ni tan sols havia estat d’evasió, perquè al final havia sentit molt menys que al inici, i desprès menys i menys i menys, i menys i fins que havia deixat de sentir completament alguna espurna de qualsevol cosa.

I ara em trobava aquí, amb una foscor sense estrelles, enmig d’una ciutat plena de sensacions sense gaudir-ne de cap, amb uns llavis tímids i tallats per moltes coses excepte pel fred, amb una pedra dintre meu que no sabia ni bategar i amb uns ulls marró oceà que et miren a tu, siguis qui siguis, per dir-te totes aquestes paraules sense dir-te res, per parlar amb silenci i perquè m’entenguis el que et dic. Per no causar-te ni pena, ni ràbia ni indiferència, però perquè m’ensenyis a sentir de nou. Tu, fes-me tornar a creure amb l’amor, torna’m el que m’has robat, allò amb que sempre havia cregut, torna’m la meva essència, la meva persona i el meu cor. Torna’m el sentit dels sentits perquè vull tornar a poder volar a la mateixa altura que sempre he volat, sense el límit de l’altura, sense l’abisme d’un cel per davant , amb la bogeria per bandera i la incertesa drogoaddicte d’un mar completament blau i infinit sota el meu cos per navegar.

Margalida,

Ho dedico a tots els ulls marrons, verds, negres, blaus, etc profundament trists  acompanyats d’uns somriure profundament fals, que busquen uns altres ulls profundament enamorats i saben que en algun moment es deixaran de mirar...

El hada.

Esta es una historia triste, una historia de desesperación, quizás es una historia irreal, pero es una historia que concierne toda la magia del universo y reposa en todas las rodillas del amor.

Dice la leyenda que en algún lugar del planeta tierra se encuentra prisionera un hada de una belleza tal que su luz produce un dolor perverso y cautivador a aquél que posa su mirada en su figura.

Hubo tiempos mucho mejores para tal belleza, hubo tiempos de sueños, de viajes, de sonrisas, de ilusión. Pero el hada había desobedecido las leyes del paraíso, se había enamorado profundamente de un ser prohibido, un humano; no uno de esos príncipes infantiles que salen en cualquier historia de cuentos felices falsos. Ella se había enamorado de un humano cualquiera, un campesino que no veía otra cosa que salir a conocer los enigmas de la naturaleza, un viajero de sueños y un capitán de naufragios, un superviviente, un tirano, un cautivador y una perfecta mezcla de locura e ilusión.

El mundo de los seres mágicos, el coloquialmente conocido como paraíso, es un mundo enigmático lleno de seres encantados y sueños felices. Pero hay una sola ley irrefutable, leyes hay muchas pero esa es la única importante, los seres prohibidos jamás deben descubrir el paraíso, quién se lo enseñe será condenado a permanecer eternamente entre los dos mundos sin formar parte de ninguno de los dos, ser invisible para ambos pero consciente de cada suspiro de sensaciones. Es decir, estará condenado a sentir, ver y oír sin ser sentido, visto u oído. A la eterna soledad ambulante hasta que el dolor de aquello que está viviendo se apodere de todo su ser y, en palabras textuales, le mate.

El hada, a pesar de todos sus esfuerzos, había sucumbido a los poderes del amor. Tardó años en descuidar sus esfuerzos para permanecer oculta entre cualquier cosa e impedir ser vista para el campesino. Pero el sentimiento se hacía cada vez mayor y le apretaba el pecho con todas sus fuerzas.

Un día el campesino se perdió por el bosque, le pasaba constantemente porque constantemente estaba sumergido en el color de una flor, la alzada de un árbol, las huellas de un animal, el dibujo del vuelo de un ave, etcétera. Pero ese día no había manera de encontrar el camino y estaba oscureciendo.  Desesperado, el campesino empezó a llorar de impotencia y de rabia.

El hada al ver esa imagen no pudo resistirlo y posó su diminuto cuerpo en la mano del campesino. Este al principio, pensando que era una libélula, movió suavemente la mano para que esta siguiera su camino. El hada realizó una piruleta y mantuvo el equilibrio dejando una trayectoria perfecta de polvos mágicos.

El campesino abrió los ojos de par en par e hizo un movimiento brusco hacia atrás ciego por el brillo de esa cosa diminuta.

Bastó un segundo, un segundo de nada para enamorarse completamente de ella, de sus ojos, de su inocencia, de su fragilidad y de su belleza.

El hada supo al instante que estaba perdida, que si los grandes Gnomos sabían lo que había hecho la derivarían sin ningún tipo de piedad al mundo inter-mundo, pero no lo pensó, se dejó llevar por su corazón, por lo que éste le decía. Si tenía que vivir un momento de felicidad efímero sería con el amor al frente. Y así lo hizo, desobedeció la máxima ley del Paraíso y le empezó a amar.

Hay muchas leyendas sobre hadas, ninguna cierta, las pocas que hay son errores de los seres mágicos por haber desobedecido la ley en nombre del amor, rastros de su presencia que los grandes Gnomos no consiguieron borrar del todo de la tierra. De todas formas en ninguna se dice lo que mencionaré a continuación.

Cuando un hada se enamora de un humano y ese amor es amor verdadero, el hada aumenta su tamaño hasta adaptarse a la estatura humana y hacer más amena esa relación. El hada de nuestra historia tuvo ese efecto con la mirada del campesino.

Claro está que con esa virtud los seres mágicos se percatan mucho antes de que se haya violado la máxima ley de su mundo, aun así tardaron doce horas en averiguarlo. Las doce mejores horas de las vidas de ambos, créanme.

No usaron las palabras, puesto que las hadas no pueden hablar, tampoco las necesitaron. Se comunicaban por el tacto, por la mirada, esa mirada profunda y penetrante que te encadena al otro ser. Se amaron, pasearon, se explicaron cómo eran sus mundos, que seres habitaban en ellos i cuales eran las comidas mejores para saborear, volaron con los polvos mágicos del hada, corrieron con las piernas del campesino, cantaron, bailaron, volvieron a amarse y se quedaron profundamente dormidos.

El hada jamás despertó, simplemente se vio sumergida entre los dos mundos sin abrir los ojos (sabía que abrirlos significaba verificar la realidad), el campesino despertó a la mañana siguiente en medio del camino pensándose que había sido un sueño y nada más.

Aun así el campesino, aun hoy en día, sueña todas las noches que se reencuentra con la belleza de un hada. No sabe muy bien porque, pero busca en todas las mujeres esa mirada y esa magia que sabe que no encontrará en otros ojos. Sin embargo sabe que ella está en algún lugar, sabe que sueña con ella porque ese es el único modo que ella tiene de comunicarse con él. No entiende lo que ha pasado, ni siquiera está seguro de que haya pasado, pero la siente tan profundamente como la primera vez que la vio y por mucho que intenta perderse en el bosque de nuevo día tras día, nunca más la volverá a ver y eso siempre lo ha sabido.

El hada observa el campesino desde la prisión de su mundo, se siente sola y eso la mata poco a poco por dentro, siente que no volverá a sentir esas manos rozando sus alas ni volverá a besar a esos labios como si fuera posible no respirar, siente que le quedan pocos días de vida, que su luz ya es muy tenue y que el amor que siente por el campesino está agotando su existencia, la está agotando porque la hace seguir en la prisión aun estando sola, aun sintiéndose sola, ella permanece allí, queriéndole, amándole, intercambiando días de vida por segundos de sueños de él. Porque en el fondo, el hada sabe que el precio que tiene que pagar no le sale nada caro comparado con el hecho de no intentarlo, de no insistir en seguir de pie, en seguir brillando, aunque solo sea un poquito de luz. Una luz ya casi transparente.

Cuentan que el hada aun sigue viva, que ya es incapaz de abrir los ojos, que sus fuerzas están sin fuerza y que lo único que le hace insistir en su tenaz idea es que el campesino aun está vivo y que vive gracias a los sueños que ella le regala.

Cuentan que el campesino ya es muy viejo, que ha vivido tantos años que su celebro ha dejado de ser cuerdo. Cuentan que se pierde en el bosque y dice que busca la magia de un hada, que su locura hará enloquecer el mundo y que sin ella el mundo ya estaría completamente loco.

Cuentan que los grandes Gnomos lo observan todo desde el Paraíso, que jamás habían visto tanto dolor, tanta belleza y tanto amor junto. Cuentan que los grandes Gnomos les dejaran morir en libertad, que les concederán doce segundos para que puedan hacerlo.

Cuentan que la leyenda es real.

………………………………………………………………………………..

El hada supo que había terminado todo, lo supo porque su luz se había apagado completamente, sintió el dolor de su amor, y sintió toda la soledad que éste conllevaba. Pudo abrir un poco los ojos para verle a él. Estaba tumbado en el bosque y lloraba porque sabía que también le había llegado su hora y no había conseguido ver el hada.

Ella le rozó sin fuerzas la mano, él sintió electricidad en su piel y le dio la suficientemente fuerza para girarse hacia ella. Ella abrió más los ojos y su cuerpo se llenó de luz, una luz resplandeciente y hermosa. Él hizo una sonrisa y el hada creció hasta formar las medidas estándares de una mujer humana. Él perdió toda señal de vejez y abrazó el hada. El hada hizo aun más luz y le devolvió el abrazo.

Y allí, entre la inmensidad del bosque, en medio de la nada, entre el Paraíso y la tierra, entre el mundo perdido de la magia y el mundo jamás encontrado de la realidad, dejaron al universo los dos últimos suspiros de sus cuerpos. Inmediatamente después desaparecieron.

…8,9,10,11,12… Fin.

Margalida Garí Font.

Cançó: http://www.youtube.com/watch?v=d2aXpnc1Um0

Anònim

Em trobava recolzada al balcó perquè necessitava respirar, necessitava sentir el tacte de l’aire contra la meva cara, volia sentir-me viva, tornar-me a sentir jo.

L’estomac em feia mal perquè el menjar no alimentava el meu cor.

Feia uns dies que em sentia sola, sola de veritat, fins i tot quan estava enmig de molta gent, grans aglomeracions de gent, em sentia sola, com si tothom anés a una direcció i jo no tingués direcció on anar.

Feia molt temps que estava “estable”, sense que tornés aquell dolor del buit, però des de feia dos dies que el dolor estava colpejant amb tota la seva fúria dintre del meu cos perquè el deixés sortir. No podia, no podia deixar-lo sortir, no volia tornar a sentir-lo, i sabia que deixar-lo enrabiat dintre meu significava que l’explotació seria aterradora, però no estava preparada, havia lluitat i m’havia afrontat a tantes coses, per què? a canvi de què? D’aquesta merda de soledat?

Sóc una persona solitària, m’agrada el calor de la gent, ho necessito, però vaig molt a la meva bolla, sense donar explicacions i sense tenir-les. Sóc com el vent, un dia sóc suau i agradable, altres sóc tot energia i, en més d’una ocasió, sóc turmenta per desprès tornar a ser suau. Però, que sigui una persona solitària no vol dir que em vulgui sentir sola, perquè  és realment un dels pitjors sentiments que conec. El de la soledat. T’atrapa, t’abraça i et fa l’amor fins enamorar-te. Et segresta de tu mateixa i no et deixa tornar mai més. Si, mai més, sols et dona vacances de tan en tan, però sempre torna per estimar-te més profundament.

Des de el balcó vaig veure dos ocells bevent aigua de la piscina. Eren petits, fràgils i preciosos. I ells no es sentien sols, es tenien un amb l’altre per ajudar-se a volar. Eren lliures, tan un com l’altre, però havien triat ser lliures plegats, rompre els esquemes, fugir d’aquesta soledat que no et deixa volar i enlairar-se fins més allà del cel, la terra, els planetes. Enlairar-se fins on la mort es transforma en vida i la vida no deixa de ser mort.

Vaig tancar els ulls per intentar (un cop més) desaparèixer amb els dos ocells. No ho vaig fer, era evident. Però en obrir-los els ocells si que havien desaparegut. Els dos, deixant-me allà, encara més sola però amb la certesa de que ells tenien el que ningú més podria tenir, amor autèntic.

Uns dies abans, amb un intent desesperat per respirar, havia anat a la platja. Allà sempre em sento bé i no va ser una excepció.

M’agrada la platja perquè l’aigua de mar sembla eterna, sembla que mai s’acaba i que tu pots formar part d’aquesta eternitat, però un cop t’allunyes de la platja tot torna a ser el mateix, la soledat de la multitud et torna a segrestar. La platja és resacossa, des de el meu punt de vista, perquè et fa l’afecte de l’alcohol, t’allibera unes hores i desprès t’estampa de ple contra la realitat. Amb la diferència de que la platja és una droga que no et fa mal de cap (sincerament, és un gran punt a favor d’ella).

En fi, el problema era la por. Em tornava a venir, el context no ajudava, ho sé, però això no lleva que cada vegada em faltés més i més aire, i m’asfixiés tot el cos, i no pugues fer-hi res per canviar-ho. ..

Doncs bé sabeu que va passar? Va passar que la Por va desaparèixer, em va deixar respirar de nou, em va obrir els ulls i em va dir: mira’t !

Davant meu hi havia una pantalla transparent gegant, una pantalla que va començar a dibuixar unes lletres, i les lletres es van fer paraules  i les paraules es van fer això:

“T’allibero perquè ja no em necessites, jo com a Por que sóc ja no hi tinc cap feina dins la teva vida, t’allibero perquè ara toca que coneguis qui realment sóc.”

Llavors, la por va fugir, però el que no sabia és qui havia arribat fins que vaig estampar-hi tot el crani. Endavant vaig dir-li amb llàgrimes als ulls.

La Realitat, va obeir-me i va plantar-se al meu davant, torturant-me d’una manera molt més dura que la seva antecedent i el pitjor fou que, tot i tenir les més fortes ganes de plorar, no vaig poder seguir plorant, les llàgrimes primeres havien desaparegut i no sabien sortir de nou. En aquell moment ho vaig saber tot. Les havia acabat, havia acabat les llàgrimes per sempre més.

Anònim.

“Quan les paraules deixen d’existir en totes les seves formes i el cor deixi de bategar, llavors serà quan  tancaràs els ulls i tu, o el que quedi del teu tu real, morirà.”

La imperfección perfecta del amor.

La historia que voy a contar no pertenece a ningún lugar en concreto, tampoco es de un tiempo determinado y, por supuesto, los protagonistas no son nadie. Aun así el placer de presentaros este relato es mío para que la necesidad de leerlo sea completamente vuestra.

Dicen que la magia se alimenta de la imaginación de nuestras mentes, que en un punto exacto de nuestro celebro ocurre una especie de intersección nerviosa la cual lo conecta absolutamente todo, y nos deja completamente indefensos delante la deslumbrante luz de eso que llamamos magia para que todo lo demás desaparezca y para permitirle la entrada a la extraordinaria locura del miedo, y entonces ocurre el cambio. El amor entra sin permiso y tu, sin poderte liberar del hechizo, le dejas entrar.

Desde el primer día tuvimos claro que sería difícil, quizás sería más apropiado llamarlo complicado o peligroso, tal vez una estupidez, de cualquier manera nunca fue nada de eso, sino todo lo contrario, fue lo mejor de nuestras vidas, fue perfecto.

Es completamente y absolutamente cierto que las vidas de las personas están compuestas por miles y miles de experiencias, imágenes, cultura, sociedad, entorno, el propio yo…que hacen de esa vida algo especial. No hay una cosa mejor o peor que otra, hay diferentes cosas que forman parte de nosotros y nos definen, eso es todo. Pero nuestra historia siempre formó parte de ese grupo de otra manera, no era comparable a nada porque era lo mejor de nosotros y no era anulable por nada porque estaba solo, sin nada que temer y sin nadie que superar, era y siempre será esa gran magia de la que os hablé.

Cuenta una vieja leyenda árabe, que un día una bestia salvaje se enamoró hasta lo incalculable de una bella. Ésta tan solo tuvo que levantar la mano para hacer callar a la bestia para siempre. Lo que mató a la bestia fue la belleza. Morir aquí es comparable con el hecho de dejar de ser salvaje al nivel de matar, ser rebelde, etc.

Mi historia es la leyenda pero al revés, yo jamás quise dominar a la bestia, porque le amaba (siempre le amaré) tal como era, pero precisamente por eso la bestia también me amó, y conseguimos sumergirnos dentro de las profundidades de la locura de una libertad que acabó por hacer desaparecer todo lo demás. Los miedos que nos empezaron a visitar se fueron junto el orgullo de no querer apostar por lo inapostable y por un momento fuimos un solo ser con dos corazones latiendo. La humanidad y el universo dejaron de tener sentido para siempre.

¿Sabéis? Una vez sientes esa clase de amor en tu vida, no lo vuelves a sentir nunca más. Te enamoras mil veces más, eso sí es posible,  pero el amor que sentiste aquella vez y que sentirás cada vez que vuestros ojos se crucen es únicamente vuestro, para vosotros.

Le dejé volar porque era un ave de paso, uno de esos pájaros que ansían la libertad, el viento y la vida sin pisar tierra, uno de esos que nunca sabes en que época del año emigrará a otras tierras ni en qué momento regresará, si es que regresa. Le dejé volar porque el vuelo era su vida, su modo de ser y su filosofía. Le dejé volar porque desde las alturas se ven más realidades que solo las que están al lado nuestro, porque no tenía ningún derecho a no dejarle volar y porque volar era su modo de respirar, su por qué y su verdad. Pero ante todo, le deje volar porque yo también siempre volé y jamás permití que me obligaran a ser quien nunca había sido y quien nunca querría ser.

Una vez tuve miedo, tuve miedo de verdad, y aunque sabía que no había nada de lo que temer, me prometí a mi misma amarle de la mejor manera que se puede amar a un pájaro, ayudándole con un empujón a alzar el vuelo con más fuerza. Le amé y le amo tanto que solo pude demostrárselo de un modo, dejándolo ir.

No, no dudé en ningún momento de nuestro amor, éramos y somos, una bomba de relojería que podía estallar en cualquier momento, pero nos necesitábamos el uno al otro para ponernos de pie cada mañana y acostarnos cada noche, nos necesitábamos para estabilizarnos en un mundo lleno de inestabilidades, para querernos más que a todo y importarnos más que la propia vida, nos necesitábamos para que al menos algo tuviera un sentido, para proporcionarnos la paz que no teníamos sin el otro. Y la verdad es que nos necesitábamos para salvarnos de nosotros mismos.

Nunca sabré porque fuimos nosotros dos los elegidos, pero siempre tendré claro porque escogí estar con él sin estarlo, porque el corazón nunca me preguntó (a él tampoco y por eso tuvo mucho más miedo que yo cuando sintió que sentía) y yo jamás le pedí explicaciones a mi corazón, sabía que tenía razón y eso siempre fue suficiente.

Al final, lo único que quiero que quede claro es que, a pesar de todo, el amor existe.  Los perros se enamoran, las flores se enamoran, los punks se enamoran, los pijos se enamoran, las tortugas se enamoran, las piedras se enamoran, los planetas se enamoran y los pájaros también se enamoran. Y nos guste o no, no tenemos ni voz ni voto en el amor, pero cuando ocurre, por muy difícil, tortuoso, complicado, doloroso y desconcertante que sea, es lo mejor que nos puede pasar.

El amor es perfecto porque es completamente imperfecto.

Así que volando desde ningún lugar, en ningún momento concreto y siendo nadie, solo diré que améis sin miedo, amad con todo el corazón, sin límites, apostándolo todo a cambio de nada. Amad como si nunca más volvierais a hacerlo, porque cuando se acabe, si es que acaba, no penséis que no lo habéis dado todo de vosotros para que funcionara.

Cada historia es un mundo completamente diferente, pero las personas somos siempre las mismas, apostad por vosotros porque nadie lo hará y cuando os quieran hacer creer que no sois merecedores de tal destino, luchad con mayor fuerza para demostrar lo contrario.

En el nombre del amor, que nadie os diga nunca de lo que sois capaces de hacer ni a quien os merecéis amar, simplemente hacedlo sin pensar, luchad por lo que creéis porque, al final, es lo único que os quedará, la certeza de que lo intentasteis de la mejor manera que pudisteis y que os dejasteis la piel y partes del corazón en el intento, sin pedir, en ningún momento, reparación de daños.

Margalida,

A una vida sin amor jamás se le permitió llamarle vida. El término para ese suceso es conocido como muerte o, más concretamente, muerte en vida.

Avui em sento petita perquè sóc gran.

Avui em sento petita, em sento petita de veritat. És una sensació estranya, gratificant, si, però estranya.

Tinc molt clar que sóc jove, l’experiència de la vida que pugui tenir una persona de la meva edat dista molt de ser la mateixa experiència d’algú amb més rodada, possiblement per això mateix tinc aquesta sensació de ansiar agafar la mare i posar-la al fons de la meva butxaca. Surrealista, pensareu. Real, us contestaré.

Em considero una persona senzilla, una persona amb uns pilars molt clars, una d’aquella classes de persones que ho dona tot per aconseguir el que la fa feliç. Creieu-me, aquest cop ho he donat més que tot. Les ferides del seu preu encara els fa falta un temps per curar-se, però aquí estic, endavant, de cara al públic i amb el cap ben alt, mirant-vos de ple als ulls, omplint-me els pulmons d’alguna cosa que no només sigui aire.

Plou, les gotes de la pluja captiven el meu cos i el recorren com si fos possible fer-li una capa protectora, protectora de què?Em pregunto. Aquest cop tots sabem la resposta.

Avui em sento tan petita que desitjo amb totes les meves forces transportar-me fins a la casa de la meva àvia uns anys enrere (uns quants anys gegants enrere), agafar els llibres i fer de professora d’una personeta que per aquesta època tenia uns quatre anys, desitjo amb totes les meves forces tornar a ser innocent, perdre’m dins el món de la infància com si no fos possible trobar la porta de sortida. El desig no es compleix, evidentment.

Pau, això és el que sento, una pau que em recorda que començo a tornar a ser jo mateixa, a defensar la llibertat, la dignitat i l’amor per sobre de totes les coses, defensar uns ideals justs a costa de perdre’ls més d’una vegada. Tornar-los a agafar cada cop. Sempre. Perquè si no defens allò amb el que crec, què em queda?Sóc així, molt caparruda amb les injustícies i amb la meva manera de pensar, i ho vull seguir essent, és gràcies a això que ara ús escric paraules que queden lluny de només ser paraules, us obro el meu cor.

Tinc por, tinc tanta por que m’encadenaria amb pany i clau als braços protectors d’aquesta vida actual. No ho faré, hi ha la meva essència que m’obliga a seguir endavant amb el primer somni que em va fer somiar. Volar.

Avui em sento petita perquè el que passi a partir d’aquí és una incògnita, un full d’un blanc enlluernador que em desconcerta. Però un full que em recorda que el primer que s’ha de fer és començar a escriure per deixar de veure el blanc. 

Confesso que avui he començat l’escriptura.

Molt valenta és el que sóc, em diuen un cop i un altre. No ho sóc, simplement em guio pel cor i no pels pensaments. Els pensaments s’han d’escoltar, al cor se l’ha de creure, és la meva filosofia de vida. El meu cor em repeteix que voli amb cada batec, em diu que no deixi de lluitar, que aposti per allò que ni el més boig apostaria (ho he fet), i que quan tot es torni fosc m’il·luminin el paisatge de les pàgines brillants del paper de la meva vida, que continuï escrivint encara que em tallin els dits de la mà, que no deixi de ser jo.

Mai he deixat de ser-ho, no en sé, jo sóc transparent, sempre ho he tingut clar, igual que sempre he tingut clar que ser transparent implica que et penetrin dintre més d’un cop, que et traspassin completament, i que et tornis a deixar a veure tots els teus secrets desprès de cada cura. Que et deixis conèixer tal qual ets, transparent i punt.

Avui em sento petita però em sento bé, nerviosa, tensa i eufòrica.

Em sento petita pensant que aquest cop no hi haurà el llit de la mare o l’abraçada de la germana o la ironia del pare.

Però sobretot, avui em sento petita perquè me n’he adonat que fa molt temps que ho he deixat de ser...

Margalida,

Lluita pel que creus i deixa de fer-ho pel que no creus, però sempre recorda’t de tenir un motiu per lluitar...el per què ja ho aprendràs.