Carta obligatòria a partir dels vint anys.

Les arrues de les seves mans delataven el que tots sabien i ella pareixia ignorar, s’havia fet vella. Els seus cabells ja no mostraven aquella gràcia caragol, ara eren blancs i ondulats, molt llargs. La profunditat dels seus ulls havia arribat a profunditats majors, ara n’era impossible divisar el final, de fet, m’atreviria a dir que no en tenien de final desprès de haver vist tantes coses. La comissura dels seus llavis s’havia mig endinsat i s’hi havien dibuixat unes petites arrues sàvies que li donaven aquell toc intel·ligent. El seu cos estava completament transformat, ara era el cos d’una persona de 90 anys, tot i així aparentava molt menys edat, això, de totes maneres, mai l’hi havia importat. “Els anys són vida”, em deia quan jo era petita i volia fer-me gran i em deia, també, quan m’anava fent gran i volia tornar a esser petita. Els anys són vida...i tant que ho són!

Així doncs, ara em trobava al seu enterrament, desprès de 92 anys d’existència (qui diu ràpid), seguint les instruccions que m’havia dit a la carta al peu de la lletra.

La carta. Convindria parlar-ne una mica abans de seguir amb aquest embolic. Doncs bé, ara deu fer dos anys em va venir tota decidida amb un tros de paper gastat a les mans i em va dir que no ho podia obrir fins que ella morís. Jo, com a bona neta que sóc (ha requerit un gran esforç seguir les ordres de l’àvia), és el que he fet.

I ara tinc la carta mig oberta, sense llegir i una fotografia de l’any dos mil i busques que m’ha caigut del sobre quan l’he oberta. Ara ja no existeix això de la fotografia en paper, una llàstima realment.

La meva àvia tenia aquesta mania maniàtica d’escriure. Se li donava més o menys bé, almenys se’n sortia, que ja és molt, però sempre et deixava amb aquell mal gust de boca per no saber-li contestar, oral o de manera escrita, amb el mateix nivell que ella.

A mi em deprimia veure un escrit seu, tenia clar que em faria reflexionar, submergir dins ell, enyorar-la i fins i tot, plorar, el que col·loquialment diem sentir, vaja.

La qüestió és que tenia la carta amb una mà, sense llegir, i la foto amb l’altre, sense deixar-la de mirar. La foto era seva als vint anys aproximadament, era una fotografia del seu primer pla, mirava a la càmera amb aquella mirada que, encara ara, m’anul·lava la capacitat de reflexió i pensament gràcies al seu abisme. Era molt maca de jove la meva àvia, físicament vull dir. A mi m’hauria agradat semblar-me a ella però la meva mare va haver-me de proporcionar aquesta merda d’orelles Dumbo i ja la va cagar. La mare sol cagar-la molt sovint, tot s’ha de dir.

Quan anava a acabar d’obrir la carta vaig adonar-me’n que rere la fotografia hi havia escrit unes lletres majúscules molt elegants. Posaven, les profunditats de cada un dels nostres cors són molt més profundes que cap altres, just pel fet de que ens és impossible veure que siguin profundes.

En fi, una frase de la meva àvia, que corrobora el ja dit. El seu significat ho deix per vosaltres.

Ara si, vaig obrir la carta. Estava nerviosa, ho confesso.

Petita, gran, Estrella.

Vull pensar que m’has fet cas i llegeixes aquestes paraules quan jo ja no estic al teu costat, almenys físicament. Si no és així et demano de tot cor que la tornis a tancar i esperis un temps per llegir-la.

El motiu del meu escrit no és altre que parlar-te de la vida. Ja ho sé que en saps moltes de coses de la vida, ja ho sé que ets gran i que una senyora de 90 anys no t’ha d’anar a explicar coverbos, però tot i que ho sé i tu ho saps, et demano uns minuts. Deixa’m tenir el gran plaer d’acomiadar-me a la meva manera antiquada, si us plau.

Estrella, encara que tu en saps moltes de coses de la vida, jo et duc una mica d’avantatge respecte a la quantitat de vida viscuda i per tant, d’experiència. És per això que vull que tinguis molt clar unes premisses bàsiques per moure’t per aquest planeta que no sempre ens escolta. A partir d’aquí tu, i només tu, decideixes com viure-la, és completament teva. I és per tu.

Actualment deus tenir l’edat que jo tinc a la fotografia, un any per sobre o per sota, tant se val. Molt més maca que jo, això si. El que vull dir és que ja et deus haver familiaritzat amb l’amor, amb les amistats, les decepcions, els reptes, les metes, els esforços, la recompensa i la caiguda. Per tant entendràs de que et parlo en tot moment.

Il·lusió, això és el que tindràs en conèixer algú o alguna cosa nova. Llavors els teus ulls es faran obscurs, com els meus (com tu sempre em dius), i analitzaran cada una de les teves sensacions, les dividiran per camins i totes acabaran a un apartat de les profunditats del cor diferent, però amb totes hauràs sentit i per això les has de respectar.

Experiència, es guanya amb els anys i amb les vivències petita, d’aquesta categoria no et preocupis més del compte perquè sols ho pots aprendre vivint molt temps. Aquesta la deixo resoldre pel teu compte.

Reptes, són les metes a les que vols arribar, tant professionalment com personalment. Moltes seran dures, d’altres utopies i la majoria no tindran fi, però l’important és el camí, la meta és sols l’excusa d’aquest. No oblidis unes sabates còmodes, hi ha camins amb moltes pedres de per enmig. I no t’exigeixis més del compte, descansar per agafar forces també forma part de la caminada. Està bé, molt de tan en tan podràs agafar el cotxe.

Coneixements crítics i globals, aquets tenen part de l’experiència, aquesta part l’ometrem perquè hem quedat que és tota teva. L’altre part és el món, les cultures, els viatges, les persones, i és molt més important que la primera part. Per tant dedica una mica de temps a cada una d’aquestes coses, la resta del que et vull ensenyar ho descobriràs sola també.

Amor, el gran enemic Estrella, però el més bonic i el que més val la pena de la vida. No tinguis presa, arribarà, o potser el trobes rere una pedra d’aquest camí que has de fer amb unes sabates còmodes. No l’hi tinguis por, hi ha amors que et faran mal, clar que si, d’altres et faran molt mal, també, però tots tindran el seu racó a les profunditats del teu cor, i de tots en trauràs el millor suc, et serviran per créixer i conèixer el que vols i el que no, el que estàs disposada a donar i el que és sagrat, el que pots perdre i el que pots guanyar, allò que t’anul·la com a persona i allò que et construeix. La por a l’amor no val la pena, a aquest món hi ha coses que haurien de fer molta més por. L’odi, per exemple. A més, també hi ha amors molt bons, de fet no n’hi ha cap de dolent, però el que vull dir és que hi ha amors que et potencien aquesta il·lusió que parlàvem al principi, i per aquets és més que necessari arriscar unes quantes llàgrimes.

Família, ho sé princesa, a vegades és difícil aquest apartat, i a vegades és racionalment suprimible, però sempre és molt important. Cuida la teva família, exposa la teva opinió, evidentment, però deixa que ells exposin la seva, adapta’t, i permet que ells també s’adaptin a tu, estima’ls, i deixa’t estimar. I en acabar, torna’ls a cuidar, perquè si has crescut és, en gran part, gràcies a ells. Ajuda’ls a envellir, és tan o més complexa que madurar.  

Estima’t, això és la darrera categoria de la vida, no per això la menys important, de fet, és la principal. Estima’t tal i com ets, estima el te físic, quan tinguis la meva edat veuràs que tenies un físic preciós de jove, estima’t per dins, només si t’estimes tu et podran estimar els altres. Estima els teus defectes, en el fons són les teves virtuts. Estima’t, estima’t i torna’t a estimar. Quan oblidis aquest apartat, t’hauràs oblidat de tu, per tant deixaràs d’existir. Estima’t molt, cada dia una mica més, cada mica més un molt més i cada molt més l’infinit.

Això és tot el que volia dir-te Estrella, no pretenc donar-te un sistema de viure, ni obligar-te a escoltar-me, però la noia de la fotografia que tens ara a les mans l’hi hauria agradat que algú l’hi ho hagués dit a aquell moment, per aquest motiu jo t’ho explico a tu sense cap tipus de compromís. Per facilitar-te una mica la caminada, jo et regalo les sabates còmodes i tu camines.

T’estimarà sempre,

La teva àvia Margalida.

PD: El teu pare et va posar Estrella perquè de petit vaig explicar-li que el seu significat era, astre o cos celeste que brilla amb llum pròpia al firmament. Un nom ideal per tu, no creus?

 Un cop més no ho vaig poder evitar, vaig plorar. Vaig plorar molt davant les cendres de la meva àvia (havia estat tossuda fins als 90 anys i, tot i les baralles amb la mare, es va negar per complet a enterrar-se. Al testament va deixar escrit que volia que la seva neta, és a dir, jo, espargís una mica de ella a cada un dels seus viatges, perquè volia seguir formant part de tot el món. D’aquesta manera elegant, la meva àvia s’assegurava desprès de la seva mort la seva missió de que jo viatges i de que la seva essència estàs present a tot el món. Només se l’hi podia ocorri a una boja com ella. Una boja amb molta cordura. )

Abans d’anar-me’n vaig tornar a llegir la frase de darrera la fotografia,  les profunditats de cada un dels nostres cors són molt més profundes que cap altres, just pel fet de que ens és impossible veure que siguin profundes.

Margalida,

A tots ens hauria agradat tenir una carta com aquesta als 20 anys, igual que tots l’hauríem ignorat fins arribar als 90. Perquè no és fins a edats avançades que comencem a veure-li el significat, el real vull dir.