El transport temporal de Portugal per amor.

Em podia sentir la meva respiració nítidament. Lenta i pausada, relaxada. Del tipus de respiracions que, tot i parèixer que el teu món està dins una calma aclaparadora, et recorden que alguna cosa no acaba d’anar bé.

Em trobava estirada al llit de casa i la meva ment funcionava a cinc cents revolucions per hora. Més d’una vegada li agrairia silenci, i més d’una vegada he obtingut el doble de pensaments.

Els meus ulls estaven completament oberts, però no era un despertar natural, més aviat eren uns ulls cafeïnics sense cafeïna. Aquella nit havia tornat a esser dura.

Pensava ja ho tenia més o menys superat però de tant en tant em retornaven els sons, en primer lloc, les imatges en segon i les imatges amb els sons com a representació final.

De sobte vaig recordar les paraules d’una amiga, “has d’escriure una història d’amor, ets una romàntica i escrius molt bé, però res d’històries d’aquetes empallegoses, has d’escriure una història d’amor real.”

Com que no hi havia manera de tancar els ulls sense veure les imatges vaig decidir que potser aquell era un bon moment per escriure una espècie d’introducció. Una introducció al no res, com jo l’anomenava, o per el contrari, una introducció a alguna cosa massa gegant com per ser-ne conscient de la seva dimensió a l’actualitat. Sigui com sigui, aquí teniu el resultat:

L’aeroport estava ple de gent. A aquelles hores del matí normalment els moviments de les persones eren lents i adormits, però aquell no havia estat un matí com els altres des de el principi. La gran multitud es movia d’una manera veloç, àgil i sorollosa. Per una persona que havia dormit com a molt cinc minuts allò podia resultar desesperant.

No era el cas.

En algun punt incert de l’aeroport la realitat era molt diferent. Tan diferent com l’interior d’una bombolla transparent. Una realitat fràgil, trencadissa, subtil, una realitat molt real.

La Gisela mai s’hauria imaginat trobar precisament al centre d’aquell punt incert. I si alguna vegada alguna espurna d’imaginació hagués tingut una aparició volàtil d’un moment semblant, molt possiblement l’hauria descartat de manera immediata de la seva ment. Ella era una persona clara, gens infantil, de la dels peus a terra, una persona actual i realista, una persona que no es deixava emportar per imbecil·litats, molt expressiva i sensible al mateix temps, una persona que realment mai et deixava de sorprendre. Però en certa manera, ella sempre havia tingut clar que era el contrari  del que ara mateix estava essent.

Vaig descobrir que mai acabem de tenir clar del tot absolutament res.

L’Eduard era del mateix motlle de la Gisela, els dos tenien molt de caràcter, eren molt actius i moguts, orgullosos i somiadors, grans persones sens dubte, però d’una manera d’esser de difícil convivència entre ells. Realment era una situació admirable, ells ho havien aconseguit. Qui ho havia d’anar a dir...

Havien arribat massa d’hora a l’aeroport i ara haurien de carregar amb una espera un tant complicada.

Es trobaven allà enmig, en el gran punt incert de la terminal, de peu, sense dir-se res (no calia), sense deixar-se de mirar, sense deixar-se de tocar, sense deixar-se de sentir.

L’aeroport estava acostumat a aquell tipus de situacions, les persones mai s’hi acostumaven. Tot i així feia molt de temps que no s’havia vist aquesta classe d’històries, normalment els acomiadaments de l’aeroport tenien un cert punt de falsedat, un cert punt de melancolia i molt poc cert punt d’amor. Aquell era un d’aquets estranys últims cassos, de fet, aquell era l’únic cas en tots els anys que feia que l’aeroport estava obert. I ells n’eren els protagonistes, uns protagonistes que ni tan sols sabien el títol de l’obra.

Ell no tenia ni la més mínima idea del que fer, ella ja feia temps que pensava que no hi fotia res a aquell lloc però no podia evitar de quedar-hi, ell tenia la capacitat de pensament anul·lada, martiritzada i absent, ella tenia la capacitat de pensament el triple de desenvolupada que qualsevol altre dia, però això li causava sobresaturació d’idees irracionals i sense sentit, per dir-ho clar, era com si tampoc funcionés.

El cor dels dos bategava a un ritme accelerat, un ritme que accelerava més a cada segon que passava i el temps aquell dia s’havia encapritxat a tornar-se molt lent.

Finalment ella (ella que mai a la vida ho hagués fet) es va girar d’una voltada ràpida i imprevisible i es va llençar als seus braços, el va abraçar tan fort que per un moment semblava que eren un sol cos. Els dos cors anaven adquirint ritmes preocupants per qualsevol servei mèdic. Per els serveis dels que estem parlant era un ritme perfecte per a la vida.

Ell va acceptar l’abraçada i va acariciar-li els cabells d’una manera dòcil i tendre, desprès va transportar la seva mà per la cara d’ella, va aixecar-li el rostre i li va fer un petó als llavis. Un petó intens, sincer, expressiu i molt llarg.

Ella va passar la mà per el clotell d’ell i va fer-li un altre petó. Fins que va arribar un punt que ja no es podia distingir qui feia el petó a qui. Sens dubte, des de fora era una gran imatge, una de les poques imatges d’amor que molt de tan en tan es deixaven veure a la societat actual.

A partir d’aquell moment tot va esser més fàcil i menys tens, més abraçades, més somriures, més fluïdesa de paraules i d’actes, més ignorància del context i més atenció a la situació. Una situació que els dos sabien que no tornarien a viure. Aquesta era la part difícil que van decidir des de el començament deixar de banda. Evidentment, no se’n van en sortir.

El megàfon de l’aeroport va enunciar fredament el vol que ella havia d’agafar. En sentir-lo l’angoixa es va apoderar del seu cos i de la seva ment i va tornar-lo abraçar amb un “no” molt expressiu formant-se a la comissura de la seva boca. Ell l’agafava molt fort, com si deixar-la anar impliqués arrencar la seva pell.

Llàgrimes. Moltes llàgrimes. Els dos sabien que era inevitable la seva aparició.

El megàfon va anunciar l’últim avís i ella amb un gest impulsiu es va apartar. No podia pensar, no volia pensar, va agafar la mà de l’Eduard i li va posar a sobre una espècie d’objecte embolicat amb paper de diari, va girar-se ràpidament i va començar a córrer cap a les portes d’embarcament com si el diable la vigilés des de algun punt per disparar-la a traïció.

Va embarcar sense veure res per les llàgrimes, va embarcar el seu cos i va deixar el seu cor fora de l’avió, en algun punt entre l’abraçada i el petó, va embarcar sabent que aquell era un final de veritat i no un fins aviat. Aquesta fou la pitjor part de l’embarcament.

L’Eduard no s’havia imaginat aquell final, i la falta de funcionament neuronal impedia a la seva ment un pensament coherent i al seu cos un moviment mínim.

Sentia el pes de l’objecte a la seva mà però no sentia l’objecte, sentia les mans de la Gisela acariciant-li el clotell però no sentia la Gisela, sentia el seu somriure, però no sentia la felicitat d’aquest, sentia els batecs dels seus dos cors però no sentia els cors, sentia el cos d’ella però era incapaç de sentir-se el propi cos, finalment, sentia el seu amor però no sentia la seva freqüència.

L’Eduard va mirar-se la mà i va aconseguir veure l’objecte, va desfer el paper de diari i va treure’l. Les llàgrimes van tornar aparèixer.

Era una espècie de maqueta feta a mà. Era una maqueta inexperta però elegant, feta amb cartó i fang, temperes, arena i cola. Era la maqueta del país de Portugal. L’Eduard quasi podia veure el moment d’aquella història de Portugal.

Era un dia enmig de l’estiu i la Gisela li va dir sense cap tipus de mirament:

“Podem enrotllar-nos però sempre tinent clar que és un passatemps, per passar-ho bé vaja. Sobretot, queda totalment prohibit enamorar-se, que desprès venen els acomiadaments dels aeroports obligatoris i ni tu ni jo volem deixar de tocar amb els peus a terra. Oi que no Eduard?”

A lo que l’Eduard va contestar sense pensar-ho, perquè ell ja tenia clar que els dos s’havien enamorat i que ja ho pensaria més endavant a com afrontar-ho (actualment encara no havia estat capaç de pensar-ho):

“Ostres Gisela, no tens ni idea de l’amor. Nena, no ens enamorarem, som persones sensates, però en cas de que ens descuidem, sempre podem agafar el primer vol que vagi cap a Portugal i desaparèixer del mapa.”

L’Eduard va arrencar a córrer cap a la porta d’embarcament però la porta ja estava tancada.

L’Eduard es va desesperar, va córrer cap el gran cristall transparent de l’aeroport. D’allà es podia visualitzar la sortida de la majoria d’avions, va aferrar les mans i el front al vidre per intentar veure-ho millor. Va analitzar els avions un a un però no aconseguia veure la Gisela, realment era una idea ben poc racional però ell no es volia donar per vençut.

Va córrer molt de presa fins una tenda interior de la terminal, va comprar pintura de paret (per què collons venien pintura a l’aeroport? Per casos d’emergència com aquell?) i es va tornar a dirigir ràpidament al cristall transparent. Va escriure amb lletres gegants i a l’inversa perquè es pogués llegir clarament des de fora, “Portugal està temporalment transportat aquí.”

El guàrdia de seguretat en veure aquell desastre va afanyar-se a detenir-lo,. Però l’Eduard no li feia gens de cas, ell mirava en direcció als avions forcejant al guàrdia perquè li deixés uns minuts més. L’Eduard cridava com un boig, es defensava com un pacient psiquiàtric de les contencions, els ulls estaven plens de llàgrimes i la impotència es començava a apoderar de la seva ànima.

De sobte la va veure, l’hauria diferenciada a qualsevol banda.

Ella estava dins un avió no massa lluny per poder llegir el missatge però si massa lluny per poder-lo dur a terme. L’avió començava a moure’s i l’Eduard va veure com la Gisela es va posar histèrica, feia uns moviments amb els braços que semblaven colpejar els vidres de l’avió amb senyal de voler baixar. Va veure com plorava i també aferrava el seu cos al vidre, va veure com els agents de seguretat de l’avió l’agafaven i la fermaven amb una espècie de cordes, va veure com ella obria la boca en senyal de cridar a ple pulmó, va veure que se l’hi acostava una mena de metge amb una injecció a la mà, va veure quan li clavava la injecció al deltoides, va veure com ella deixava de obrir la boca per cridar, va veure quan ella es girava cap on ell estava, va veure com s’esforçava per no tancar els ulls amb tota mena de moviments inútils, i va veure com, finalment, els ulls se li van tancar.

L’avió es va enlairar.

De tots els crits de ràbia el de l’Eduard fou el més esgarrifós. Fou un crit llarg, fort, dur i dolorós.

L’agent el va arrestar pel terra bruscament. Feia anys que feia feina a aquell aeroport i mai havia presenciat una cosa com aquella. Els ordinadors embogien el jovent. El seu fill més li valia no comprar cap nova tecnologia,  va pensar el guàrdia.

Desprès d’allò la terminal no va tornar a esser mai la d’abans, era una terminal trista i ombria. Els passatgers ho van començar a notar i van deixar-hi d’anar. La terminal començava a sofrir greus problemes de finançament econòmic i si seguia així hauria d’acabar tancant.

L’Eduard va seguir-hi anant cada dia. Es quedava de peus al costat del cristall transparent. Encara es podien veure les marques de la pintura si t’hi fitxaves bé.

Jo vaig establir una espècie d’amistat amb l’Eduard perquè per aquell temps estava treballant a l’aeroport venent pintura a una tenda de dintre.

Havia presenciat tota l’escena i ara presenciava totes les anades i vingudes d’aquest paio.

Així que un dia m’hi vaig acostar i varem començar a parlar, jo li vaig aconsellar que si de veritat desitjava que la Gisela el trobés i tornés (resulta que cap dels dos tenien el telèfon de l’altre, ni la direcció ni res de res. Em va explicar que formava part del tracte. Però que enamorar-se no hi formava part i havia passat.) podia escriure un llibre sobre la seva història. Un llibre que expliques com s’havien enamorat d’aquella manera en un sol estiu, que expliques el que va passar, el que van fer i el que van sentit. Un autèntic llibre d’amor.

Sorprenentment, els ulls del noi es van il·luminar. Em va dir que ella sempre llegia molts de llibres, i que si li posava un títol relacionat amb la geografia segur  que ho trobaria aviat perquè era la seva debilitat lectora.

Des de llavors l’Eduard ve cada dia amb fulles en blanc i bolígrafs. No m’ha volgut ensenyar res del que ja té escrit perquè diu que això espatllaria la seva capacitat d’escriptura. Però m’ha promès que jo seré el primer en tenir un exemplar i llegir-ho.

De totes maneres, he de confessar que un dia, sense que ell se’n adonés vaig poder llegir-ne el títol. I he d’admetre que no podia haver triat millor títol perquè ella ho llegís, perquè molts ho llegíssim: El transport temporal de Portugal per amor.

Margalida Garí Font,

¿Has amado alguna vez a alguien hasta llegar a sentir que ya no existes? ¿Hasta el punto en el que ya no te importa lo que pase? ¿Hasta el punto en el que estar con él ya es suficiente, cuando te mira y tu corazón se detiene por un instante?El diario de Noah.