L'horitzó de la platja.

L’aigua del mar va acariciar-me cada un dels dits dels peus d’una manera elegant. El vent no era gaire fort però ja em feia aquella funció de retirar-me els cabells de davant la cara. Vaig fer una gran inspiració per agafar tot l’aire del meu voltant i ficar-ho dins els meus pulmons. No ho vaig aconseguir.

Em vaig asseure a la vora del mar amb les cames dins l’aigua gelada. Volia gelar els pensaments i sentiments. Tampoc ho vaig aconseguir.  

Vaig tancar els ulls per desaparèixer, encara que fos un segon. Però el vent seguia retirant els cabells de la meva cara  i les cames seguien estant tan gelades com l’aigua. No vaig desaparèixer.

Em vaig sentir petita, em vaig sentir un punt minúscul gairebé imperceptible, em vaig sentir tan imperceptible que no em podia percebre ni jo mateixa. Però la platja em percebia perfectament i amb això ja en tenia prou a aquell moment. Per la platja jo era allà amb cos i pensament, era real. La platja per mi també era molt real, massa real.

Vaig obrir els ulls i vaig reposar la mirada a una línia invisible de l’horitzó. Em va donar la sensació que l’horitzó venia cap a mi, potser jo anava cap a ell. Sigui com sigui ens varem retrobar a un punt qualsevol entre les dues distàncies que ens separaven. Entre la seva i la meva (més endavant vaig descobrir que era la mateixa i, per tant,una sola distància. La imaginària).

El rencontre amb l’horitzó fou bonic, molt bonic. Ens varem abraçar i, curiosament, quan vaig inspirar em va venir tot l’aire del meu voltant i es va ficar dins els meus pulmons, el gel de les cames va ficar-se dins la meva pell i va circular per la meva sang fins arribar al cor. El va glaçar. I quan em vaig atrevir a tancar els ulls vaig sentir com m’anava fent gran, gegant, monstruosa. Vaig desaparèixer.

Aquell matí la platja estava tranquila, sensual, com sempre. El vent era dèbil però confortable, l’aigua encara era molt freda perquè estàvem en plens inicis de primavera, de fet, era glaçada. Va començar a sortir el sol tímidament. No hi havia dubte que seria un dia preciós.

Em vaig estranyar de que la platja estigués tan buida, no hi havia ningú. Ni tan sols hi havia aquella al·lota dels cabells arrissats que cada matí es banyava les cames dins l’aigua...

Margalida.