Padrí Rafel.

            Es padrí Rafel va viure fins es darrer minut fent de sa vida una passió, de sa feina un passa temps i de ses tòniques amb gel i es vi de ca’n Mec, una obligació diària.

            Avui no estic aquí per explicar-vos una història trista, aquesta ja la portem cada u pel nostre compte. Tot lo contrari, estic aquí per explicar una preciosa història.

Una bella història d’amor.

            L’any 1955 va tenir lloc un esdeveniment històric a Petra, tot i que no hi ha cap llibre d’història al món que en tingui constància. Fou l’any en que l’homo Rafel Piulí i madò Bàrbara de Son Ferrer decidiren dir-se un “sí, vull” damunt un altar humil i amb una lluna de mel tan llarga que aquest dissabte passat encara no havia acabat. 

            I així és com comencen totes ses històries que valen la pena ser contades, amb persones normals, dins un poble normal i amb vides completament normals.

            Vos deia que al 1955 l’homo Rafel i madò Bàrbara es van unir amb sagrat matrimoni, tant sagrat que va durar 62 anys. Estic segura que molts firmaríem per un amor la meitat d’intens que el seu perquè avui en dia ses paraules constància i esforç ja no solen ser es menú principal.

            Sa lluna de mel va tenir lloc a l’altre punta del món, allà enfora, un petit monestir aïllat conegut amb el nom de Lluc.  Els petrers d’un temps ho havien sentit anomenar just per lo famoses que eren ses cançons dels escolanets. Encara ara diuen que hi ha petrers i petreres que no hi han estat mai. Així que l’homo Rafel i madò Bàrbara foren uns dels pocs afortunats. Ja vos ho he dit que era una gran història aquesta.

            Amb es temps, s’amor, i, ja ho sabem tots, alguna que altre palpada, varen arribar ses tres flors romanials.

            L’any 1957 es primer eslavó, i es 3r Rafel Font de sa generació. Es primer fill. Alt, prim, rinxols i ulls clars. Tot un artista de sa pintura, amant de sa lectura, escolanet de Lluc (l’homo Rafel i madò Bàrbara havien de tenir una excusa per tornar a Lluc), es tercer vèrtex, juntament amb el tio Andreu i es padrí Rafel, de Son Mieres, un hort preciós que els ha dut anys i anys de suor i feina pagesa. En fi, tot un gigoló d’època.

            L’any 1960 va arribar sa primera nina, Miquela Font Ribot. Alta prima com un fideu, cabells clars i llisos. Una de ses millors cuineres de Mallorca (però no li digueu que vos ho he dit), feinera com una mula, familiar i al·lotera. Un diamant concebut, tot i que no tenc certesa científica, dins una ses pallisses de Lluc.      

            Finalment, l’any 1965 va venir sa Revolució de la casa, es remolí per excel·lència, es cul inquiet de na Magdalena Font Ribot. Sa petita de la casa, una artista de sa moda del moment. Inclòs va acabar-se el seu propi vestit de boda 5 hores abans de casar-se, que ja és tenir mèrit!

            Amb ella es completava es cercle d’una família comú, amb els seus més i amb els seus menys, unida, familiar i plena de vida.

            I aquí, dames i cavallers, ve lo millor de tota sa història.

            Resulta, que per coses de sa vida, es tres fills van caure amb mans de s’amor i van decidir, cada un d’ells, casar-se.

            Però lo important de tot això és que amb els tres matrimonis ve sa part principal de sa història, els néts. Per ordre: 1989 Rafel Font Andreu, 1991 Margalida Garí Font, 1993 Bàrbara Garí font, 1993 finals Jeronia Mascaró font i 1998 Joan Mascaró Font.

            Uns néts que hem passat sa major part dels horabaixes a Son Mieres amb es padrins i el tio, mos hem empassolat telenovel·les veneçolanes, hem fet sa moneia amb es tractor, hem menjat síndria sense importar si es jersei era blanc o negre, hem pres dutxes d’aigua gelada amb sa mengera, hem fet cuina moderna amb pelles foradades i tomàtigues podrides amb serradís, hem permès que sa padrina mos encalcés sense èxit amb una branca de roure en forma de garrot per tot es corral de sa casa, hem menjat pa amb oli amb all fregat del tio Andreu, pa tan prim com ses sopes tallat per es padrí Rafel i un trampó amb ceba que no pica de sa padrina.

Uns néts que mos hem dormit en braços de sa padrina, hem escoltat ses batalles de guerra del tio i es padrí, hem aprés que no sempre lo modern és lo millor i que es julivert que no és de camp és plàstic. Uns néts que vam posar sa primera dent caiguda a n’es Ratoncito Pérez de ca sa padrina perquè era és que mos duia coses bones i amb sucre, que hem tingut una piscina única en forma de pica i d’aigua bruta de rentar verdures.

Uns néts que ho donaríem tot, només per tornar a rere un segon i que no faltés cap mur dins aquest pilar familiar.

És per això que aquesta no és una història trista, com pot ser-ho si ha estat plena d’aventures? I no és avui, ni ahir que es demostra lo important que és sempre un padrí o un pare, sino cada dia i en vida, de sa mateixa manera que es padrí Rafel ho va demostrar a sa seva dona i cunyat, a els seus fills i, finalment, a nosaltres, els seus néts.

Aquesta no és una història trista és només una altre preciosa i comú, història d’amor. 

                                        Foto: Dos àngels que tornen estar junts, cuidant-nos. 

                                                                                🌝🌛💝 

MGF

El miedo de los elefantes.

Ayer soldé todas las fisuras que empezaban con tu nombre

sabiendo que en la comisura de tus labios reposaba la llave que las abría.

Con la esperanza, quizás necia, de que quererte sí cambiaba las cosas,

entendí que por mucho que me ondulase dentro de tus brazos,

 tus abrazos no eran para mí.

 Y esa convicción mundana siempre sugirió una alteración del todo.

Sin embargo,

hacer un uso tan responsable de la palabra amar no me pareció hecho a mi medida

porque resultaba que en mis despertares idílicos,

responsable y amar eran conceptos  del todo opuestos.

Pero aun así,

 había un tema central que mi mente no alcanzaba a entender.

Sí eso era amor en cualquiera que fuera su formato,

¿qué extraño motivo impidió que, las fisuras del alma, en vez de soldarse, curaran?

Resultaba que el amor era como los elefantes: precioso, fuerte y grande.

E igual que la magnitud del elefante perdía toda su gloria frente al diminuto ratón,

el amor se convertía en cobardía frente al miedo de ser desamor y,

en desamor,

quedarse.

Garí Font,

Margalida.

Mamá

Mamá

Mis primeras lágrimas porque vivir era cierto ya fueron acariciadas por ti.

Mi primer abrir de ojos encontró la belleza de tu risa jugueteando con la mía.

Mis primeros pasos siempre sujetos a la responsabilidad de tus brazos.

Mis días de hospital aun siendo bebé, acariciados por todo el amor de una madre y la renuncia de todo su mundo para poder cuidar del mío (el nuestro).

Papá, tu otra risa. Quizás la más preciosa de tus risas.

Mi hermana, Bárbara, el entretenimiento universal de nuestra casa y mi hogar preferido en todos los libros. Mi otro yo que aun siendo antónimas nuestro puzle siempre encaja.

Mamá, tú y tus sueños empequeñecidos por querernos a pesar de todas las riñas.

A pesar de la vida.

El amor cruzando todas las fronteras, las horas de sueño, el cansancio inagotable y la mano que siempre me salva cuando de coser corazones se trata.  

Mamá.

¿Existe acaso palabra más hermosa pronunciada por mis labios?

Hoy, dejaste caer el cuerpo en el sofá como si así se pudiera descansar del peso de ser madre.

Nosotras, mi hermana y yo, te quedamos mirando como si así pudiéramos devolverte un trocito de tus sueños, como si así pudiéramos guardártelos y cuidarte la mitad de bien que tú nos cuidas.

Pero mamá, resulta que hagamos lo que hagamos, tu amor nos sobrepasa, nos niega la tarjeta de devoluciones.

Y es que hoy entendí, al fin, que todos los problemas del mundo se disuelven en una sola palabra y para mí, para mi hermana y para papá esa palabra eres tú. Mamá.

Una palabra para todos los sentidos,

el sentido de todas las palabras.

Esa es, la única manera que tenemos para agradecerte todo, incluido la vida.

Insuficiente sí pero es que con solo ver el brillo de tus ojos al escuchar llamarte por tu nombre no hay cielo que no perdone todos nuestros pecados.

Porque mamá, tú eres el hogar dónde siempre podemos volver.

Y volvemos mamá, siempre volvemos, aunque ya no estemos. 

                               Foto: Carnaval Petra 1994: Mamá, Babie, Marga, Rafel.

MGF

Les papallones.

Tenir-te enfora,

aprop.

No tenir-te.

Subtil,

volàtil,

addictiu

inesperat,

salvatge.

No tenir-te.

Tancar el cor amb clau i que entris per les sutures,

esfullar-nos la pell però a distància,

embogir a un centímetre dels teus llavis i

cosir-los a besades amb els meus.

No tenir-te.

Fer callar la raó amb un ball de papallones i

que l’olor a roses no trobi un hivern on amagar-se.

Entendre que és entre la tinta on s’acaba el temps.

Encendre un foc i trobar-hi el vent.

No tenir-te.

Submergir-nos dins l’huracà i sobreviure,

començar a esbocinar les llàgrimes perquè la flama no s’apagui quan vegi que som l’amor però sense el passatge.

Les papallones.

Però, no tenir-te.

 

MGF