L'heroi.

És molt fàcil per mi sentir el que m’envolta però és extremadament complicat aconseguir que els Monstres Gegants ho sentin.

Els Monstres Gegants són uns dels més desconcertants, tot i que fa relativament poc, vaig conèixer un monstre molt més gegant que tenia la capacitat de tocar el cel i fer un soroll molt desagradable per les meves orelles. Era un monstre llargarut i fred.

Sé que era fred perquè el cel sempre és molt fred.

Jo tinc la gran missió de fer entendre aquets detalls a tots els monstres que em trobo, però desgraciadament he descobert la seva missió, la dels monstres vull dir, de cara a mi. Aquesta és la de fer-me entendre una altre classe de detalls que no tenen ni el més mínim sentit. Uns detalls completament freturosos de curiositat. 

Per els Monstres Gegants, què és del tipus de monstres que et parlaré pare, escriure uns gravats sobre una superfície negre és molt important, així com aprendre a desxifrar-los, reproduir-los i memoritzar-los. Però el que jo els intento fer veure és l’olor del guix quan es desgasta a la pissarra negre, l’energia de les mans quan recorren l’escriptura, la bellesa del parpelleig inconscient de l’Alexandra quan mira per la finestra el cotxe aparcat del seu avi què, un cop més, ha vingut a buscar-la massa d’hora per poder estar més temps amb ella. La seva néta i filla a l’hora.

Els Monstres Gegants no hi veuen, els Monstres Gegants diuen que hi veuen però són completament cecs. En canvi, els Monstres Gegants què tenen un problema a la retina i no poden adquirir imatges visuals sí que aconsegueixen entendre moltes de les coses que els explic. Tu també ho aconsegueixes pare. De tant en tant.

Jo sóc un Ocell de Foc. Tinc aquesta virtut i n’estic orgullós. No sóc gran, sóc més aviat d’una mida reduïda. Tampoc puc tocar el cel. El calent i el fred s’han d’estimar de lluny per no intercanviar les característiques pròpies de cada u. El calent, sí està molt a prop del fred es refreda. El mateix passa a l’inversa.

Jo sóc un Ocell de Foc. De Foc perquè és l’únic que em permet espantar els Monstres Gegants. S’espanten molt, es pensen que un dia d’aquets tindré tant de foc que em tornaré carbó. No sabem que les espurnes de carbó tenen respiracions de renaixença, tampoc saben que les espurnes del carbó son nadons espantats i que només volen estar amb la mare Flama.

Els Monstres Gegants sempre separen la mare dels nadons i els nadons ploren tant fort què quan això passa, jo, com Ocell de Foc què sóc, he de tapar-me les orelles per no sentir tant dolor.

Els Monstres Gegants estan cansats d’advertir-me què el foc no fa soroll i que l’únic que he de fer és mantenir la distància. Alguns Monstres Gegants es posen tant furiosos quan veuen que em tapo les orelles que comencen a cridar molt i molt fort coses incomprensibles per mi.

Llavors no ho aguanto, el soroll dels crits dels monstres més el soroll dels plors desconsolats dels nadons de carbó és massa enemic per un Ocell de Foc, i les meves ales no són suficients per tapar-me les orelles. Començo a tremolar i acabo per apartar-me d’uns i altres i seguir tapant-me les orelles a un lloc on no hi hagi ningú fins que el tremolor i el soroll disminueixen.

Realment, els Ocells de Foc sempre estem percebin sorolls de tota classe, però n’hi ha alguns que tenen uns colors vius molt bonics, d’altres no tenen color i també hi ha els sorolls que van canviant de color cada cert temps.

Jo tinc la petita esperança de salvar els colors dels sorolls. Són els més divertits perquè són uns grans ballarins. Saben ballar des de una cerimònia salvatge fins un ball romàntic cos a cos. Els colors dels objectes, en canvi, no saben ballar però si que els agrada molt cantar-me cançons per fer-me adormir.

Els Monstres Gegants no saben que són els colors però es passen el dia intentant explicar-me’ls.

Quan començaran a veure’ls i a deixar-me fer? És una llei no escrita, tots els Ocells de Foc tenim molt clar què són els colors!

La vida d’un heroi com jo implica molta feina i concerneix una major responsabilitat. Hi ha monstres per tot arreu que intenten qui sap què però amb una insistència tant malaltissa què al final dedueixes què d’ells no es pot aprendre res de bo. Tot i així els herois ens em d’esforçar per entendre’ls. És l’única manera fructífera de que els Monstres Gegants ens deixin tranquils.

Les meves ales tenen tanta energia què no paren de moure’s amunt i avall. Tinc la certesa de que ho fan per protegir-me dels coneixements malèfics dels Monstres Gegants però, la veritat és, què tenen una repercussió al nivell neuronal dels monstres molt dolenta. Es posen tant nerviosos que no paren de acomodar-me les ales al costat del cos. Les ales dels herois tenen una funció crucial i si es veuen amenaçades augmenten la seva funció per protegir-me. Els Monstres Gegants encara no ho han entès mai a això. Les meves ales són ben clares però ells estan massa ocupats en acomodar-les al voltant del meu cos i ni es paren a escoltar-les.

Al final les ales dels herois es rendeixen i també acaben plorant. Quan això passa només esper de no trobar-me al costat dels nadons de carbó i els crits dels Monstres Gegants. Aquets segons sempre hi son presents així que acabo per esperar, almenys, no estar a poca distància dels nadons de carbó. Tant soroll em distorsiona els sentits i m’incapacita veure els colors. Mai ningú hauria de ser incapacitat per veure els colors! Els colors dels que jo et parlo pare, no els colors de que la mare em parla.

Els Ocells de Foc, com herois què som, ens hem de passar tota la nostra vida dintre del camp de batalla. No és una batalla bèl·lica, com la dels Monstres Gegants què sempre estan duent a terme entre, i això és el més curiós i el que mai ni intentaré entendre, ells mateixos.

La batalla dels herois està dins lo quotidià. M’atreviria a afirmar què per això és molt més dura que la batalla dels Monstres Gegants. Ells, ben en el fons, ho saben què és així, per això em criden  tant i em volen fer entendre tantes coses, segons ells, importants. Perquè els Monstres Gegants són uns monstres molt envejosos i no suporten admetre que ells no són herois, tot i què molt sovint presumeixen de ser-ho.

Pare, tu ets un Monstre Gegant diferent, no et preocupis. Però intenta fer-li-ho entendre a la mare.

Sort què els herois som Ocells de Foc i no Monstres Gegants, així, per molt que s’entestin, no poden aconseguir posar-nos les seves grans explicacions de manera interna.

Les males energies és millor deixar-les a l’exterior.

La clau està als detalls minúsculs perquè els detalls minúsculs no els pot veure tothom i són de la mateixa importància que les altres classes (mides) de detalls.

Hi ha detalls minúsculs a llocs encara més minúsculs i aquets són els que m’agrada dibuixar per intentar proporcionar una mica de llum als Monstres Gegants.

Els Monstres Gegants, com ja he dit, són tan cecs que, del dibuix, es queden amb les imatges grans i no aconsegueixen veure els detalls minúsculs.

He realitzat milions i milions de dibuixos amb tota mena de detalls i amb la major claredat possible. Al final, els herois ens em d’acabar adaptant una mica a les limitacions inacabables dels Monstres Gegants. Però així i tot no ho he aconseguit.

Els Monstres Gegants no poden entendre que el més interessant del dibuix de la Catedral de Palma és el colom que hi ha a la dreta alimentant el colomet petit mentre un ocellot negre els vigila des de l’alçada d’un arbre enorme que està situat a la casa vermella despintada del costat. Casa, que per cert, té un toc d’olors a romaní i herba bona.

Els Monstres Gegants no poden entendre que el soroll dels cabells arrissats de la mare quan dorm tenen una harmonia molt semblant a la 5a simfonia de Beethoven, però amb la diferència de què la 5a simfonia de Beethoven no posseeix l’electricitat amb perfum de roses de la pell de la mare.

Els Monstres Gegants, no poden entendre, i això ho he intentat fins a perdre el sentit de l’ insistència, què l’aigua de l’aixeta del menjador té un tacte gelatinós amb regust a pessigolles, mentre que l’aigua de mar és aspre i no es cansa de fer petites mossegades amb soroll de cigales dintre del timpà de l’orella esquerre. I què l’aigua de la pluja és la suor dels núvols quan no poden parar de riure.

Els perills en que un heroi es veu sotmès són incalculables, inabastables i inacabables. És per això mateix que un heroi no pot despistar-se ni el més petit instant. Els Monstres Gegants aprofiten qualsevol moment per atacar.

Els nombres i les lletres, així com les figures geomètriques, són representacions de la bellesa, no per els resultats finals i les coses que d’ells s’obtenen però si per la seva forma en sí. Els Monstres Gegants sempre presumeixen del que se’n pot obtenir d’aquets tres pilars. El més graciós és que es pensen que jo no ho puc gaudir i em fan la mirada de pena que tan odio al mateix temps que intenten un i altre cop de fer-m’ho veure.

Si els nombres, les lletres i les figures geomètriques els poguessin parlar el seu llenguatge segurament els dirien quatre coses ben dites. Entre tu i jo pare, els nombres no suporten els Monstres Gegants perquè estan cansats de ser utilitzats com a possessió de bens quan ells mateixos m’han confessat, més d’un cop, què sempre han estat lluny de servir als esclaus de la cobdícia. Les lletres son un poema sense la necessitat d’ordenar-se per ser un poema en el llenguatge dels Monstres Gegants i, les figures geomètriques estan completament obsessionades en reivindicar què no són ni seran mai una invenció dels Monstres Gegants.

El riure m’espanta. Les cares dels Monstres Gegants tenen una forma molt estranya amb el riure. A més, el riure es contagia entre ells com si fos una malaltia vírica sense límit d’expansió ni llenguatge de fronteres.

Això de què els herois no poden espantar-se de res és un mite. El riure sempre espanta, així com el plor, els crits, els moviments, les classes magistrals d’ensenyament dels mateixos Monstres Gegants i milions de coses més.

La missió dels Ocells de Foc és així de complicada. És així de complicada perquè ha d’aprendre a conviure amb les pors sense deixar que aquestes es quedin massa temps fent la seva funció macabrosa. Però la veritat és que més d’un cop les pors tarden molt de temps a marxar i els Ocells de Foc perden la intensitat de la seva flama.

Per moltes pors que jo hagi tingut la meva flama mai s’ha apagat del tot. Els herois tenim una missió massa important com per rendir-nos a la primera de canvi. Salvar el món dels Monstres Gegants és una feina que cal dur-la a terme sense descans. De totes maneres, els Monstres Gegants són tan insistents que no ens deixen ni fer dos sospirs de relaxació.

Els Ocells de Foc tenim l’avantatge de ser de milers de colors. No tenim preferència per un o per altre color i això ens ajuda a no ser cecs.

Els Ocells de Foc podem olorar olors inolors sense problemes perquè els olors de l’amor, la saviesa, el vent, la pluja, la covardia, la llum, el riure, l’acaricia...són olors que tenen la gran peculiaritat de no fer-se plausibles per els sentits comuns de les foses nasals, però sí són plausibles per els sentits no comuns que es troben situats al nòdul sinusal del final de la trajectòria d’alguna vàlvula coronària.

Els Ocells de Foc entenem el món que ens envolta i ens passem tota la nostra vida intentant explicar-ho als Monstres Gegants. Els Monstres Gegants es passen la seva vida empernant-se a no escoltar cap tipus d’explicació desconcertant.

Els Ocells de Foc també sentim tristesa, felicitat, curiositat, eufòria, temor, desconfiança...però ho sentim per les coses que realment provoquen aquets sentiments. Com ara els crits dels nadons del carbó, o el miratge de la llum representat amb un raig solar a través d’una escletxa específica i crucial de la més corroïda reixa metàl·lica...

Els Ocells de Foc som els grans herois oblidats, l’última peça de l’abecedari, el llibre esgarrapat de l’Època Antiga, la saviesa perduda, l’Estrella Polar, l’enigma egipci mai trobat, la utopia de la llibertat, la immensitat immensa d’un oceà, l’amor amb la seva forma més pura, l’agonia de l’esclavitud, la gran sorpresa de la humanitat.

Els Ocells de Foc som la flama protectora d’una cosmologia perduda i d’uns habitants mai trobats.

Els Ocells de Foc som el missatger del perquè de la vida i el sentit de viure-la.

Però, i això és fins i tot trist, sobretot,

els Ocells de foc som l’última esperança de salvar una espècie que es defineix per la seva gran insistència a impedir la seva pròpia salvació, per intentar amb tots els mitjans possibles i, d’una manera que els deriva inevitablement al gran fracàs, fer-nos veure a nosaltres, els Ocells de Foc, una classe de foc que, a més de no proporcionar calor, tampoc ens proporciona ni el més mínim interès.

Repeteixo, els Ocells de Foc som els herois pare. Els vostres herois.

Dilluns, 15 d’Abril de 2013

Estimat diari personal,

Avui em trobo especialment cansada. L’Oriol segueix sense fer grans progressos.

Els metges diuen que els progressos que pugui fer són efímers. Ell no ens pot comprendre perquè el seu món i el nostre món es troben a una distancia tan infinita què no cal perdre-hi temps en intentar apropar ambdós mons. Els metges diuen que és impossible què dos imans de pols iguals s’atreguin.

Els metges es pensen que ho saben tot. L’Oriol em fa veure més d’un cop que sí menten però què el que li explico no li interessa.

A vegades tinc la sensació de que em vol dir alguna cosa però a mi també em costa entendre el seu llenguatge. Es queda enamorat de la llum del sol, es passa hores mirant el carbó quan el foc s’ha acabat i la professora m’explica que no pare de mirar per la finestra la Catedral de Palma. El meu marit, el pare de l’Oriol, sempre em diu què és commovedor veure així com em mira el nen quan jo dormo.

Sé que ell sap que l’estimem, sé què els crits l’espanten perquè es posa a tremolar, però és què és tan cansat tenir cura d’un nen així.

L’Oriol havia de ser la nineta dels nostres ulls, ho és. Suposo que per el meu marit ho és més que per mi. A mi em va venir una mica gran tot plegat, no estava preparada per una situació així. El meu marit és més apte per aquestes coses. De fet es passa el dia fent coses per l’Oriol i intentant desxifrar els seus dibuixos. Té la gran convicció què en els dibuixos del nen hi ha el missatge que aquest ens vol dir.

Estic segura que els dibuixos només son dibuixos i prou. Repeticions d’una imatge que l’Oriol degué interioritzar algun dia i no es cansa de representar-la un i altre cop. Sempre fa el mateix, dibuixa tot el que veu amb tot tipus de detalls què vet a saber tu el que volen dir. Gravats de nen vaja!

Si fos per mi els quadres dels ocellots de colors anirien tots directes a les escombraries, però el meu marit els col·lecciona. M’explica que és en els quadres de l’ocell on l’Oriol es comunica amb nosaltres.

Bajanades!

Els metges s’equivoquen però el meu marit també. L’Oriol és un nen amb atencions especials i això és ja una evidència. No és un tonto, però no és un nen normal (paraula que el meu marit m’ha prohibit del vocabulari. Suposo que el diari personal no entrava en el tracte).

Hi ha tants dies que em pregunto que passaria si l’Oriol fos com els demés, si no em fes sentir tan cansada per intentar fer-li entendre lo important d’aquesta vida, per demostrar-li que sí és interessant el que tinc que explicar-li. Per demostrar-li-ho també al meu marit.

Hi ha tants dies que em pregunto que passaria si l’Autisme no hagués posat el peu dret a aquesta casa, que passaria si el meu petit Oriol es pogués alliberar de la presó d’aquest monstre de malaltia que el té pres.

El meu petit nen, la meva vida, el meu estimat Oriol...

Demà l’Oriol tornarà a tremolar perquè em d’anar a l’Aeroport a buscar l’Àvia. Els avions i el seu soroll és una altre cosa que espanten el nen. Una de les moltes coses que espanten el nen.

Estic tan cansada de l’Autisme.

En el fons tinc enveja del meu marit, perquè el meu marit aconsegueix que els imans de pols iguals s’abracin. L’Oriol està completament enamorat del seu pare. Avui li ha dibuixat un ocell de colors. Un altre. Però aquest era realment una gran obra d’art.

Aurora.

Hablo de...

Hablo del rojo pasión de unos labios moviéndose, de la tenue luz de las mariposas por la noche, del jazmín impregnando el tacto de sus manos.

Hablo del estridor del corazón en cada acorde musical de unas almas que van mucho más allá de esa musicalidad, del ir y venir de la risa, de la perdida corporal de la electricidad.

Hablo del sinfín interminable de un vaivén de felicidad, de las heridas cosidas de los temerarios, del legendario sabor a fresas de un baile en el lago de los no cisnes.

Hablo de la armonía imposible de los más imposibles amores, del roce de dos cuerpos en una canción de jazz, de la mirada penetrante de lo profundo, de la cruel realidad de lo superficial.

Hablo de las musas escritoras trágicas, de la belleza de un simulo floral, de la despedida infinita de la primavera, del rencuentro de un amor fugaz.

Hablo de un vaso trasparente con hielo, del limón del después y del alcohol imborrable de un beso resacoso.

Hablo de la lista de defectos corporales que nos dejan de importar en cada paso de ese baile, del danzar eternamente, de la lluvia que nos tiñe la piel y de perder el miedo a esa pintura húmeda y fría que supone dejarse empapar por tal pincel.

Hablo del arte infantil que cubre nuestros sueños hasta el más absurdo mar adentro y del despliegue de una gruesa manta de fantasía hasta para el cuerdo pensamiento. De la adicta locura que eso nos provoca y de la gran desesperación que nos invade el hecho de perderla.

Hablo de lo sublime de los colores, del intenso resplandor de lo oscuro y la pequeñez de un arcoíris de palabras.

Hablo de la nostalgia que sentimos al comprobar que la canción que antes tenía tanto sentido dejó de tenerlo para siempre. Del empernarnos a volvérselo a encontrar. De perdernos n el intento.

Hablo de la melancolía de un verso cualquiera en cualquier rincón del planeta con, jamás, cualquier persona.

Hablo de aprender a detener el tiempo y enmarcarlo en un primer rayo del ruiseñor. Guardarlo para toda la eternidad.

Hablo de la magia de su sonrisa, de sentirla tan cerca y saber que está tan lejos. Tan inalcanzable, tan presa de su mente, tan extrañamente presa.

Hablo del vinilo insonoro de las canciones que jamás se debieron musicalizar, de la gran cárcel de sus acordes, de la magnífica interpretación que nuestros oídos alcanzan hacer de ellas.

Hablo de las sirenas de una alianza de conveniencia, del vértigo de los abismos cuando éstos se encuentran en nuestros corazones, del dolor inconsolable de ésa caída en cuanto no hay unos brazos para amortiguar. Cuando los brazos que hay no son suficientes.

Hablo del caminar de los lobos por los ténebres bosques invernales, del reencuentro con las hadas y de la resurrección de su pequeña, gran historia incontable.

Hablo de girarse y no ver lo que hay detrás de ella, de no sentir el peso de su historia tatuada en su espalda y de olvidar el sabor de las lágrimas recorriendo las agujas de los tatuajes que describen su piel.

Hablo del amanecer en el desierto saharaui, del desconocimiento inabarcable de su ser, del ringring de su memoria y del sabor a arena que caracteriza el intento desconsolado de conciliar el sueño en una nube de cristal.

Hablo del paraíso de las almas sudorosas de tanto latir, del carmín de sus ojos al sonreír y del lloro interior invisible que dibuja ese mismo carmín.

Pero, ante todo, e insisto incansablemente en ese punto, yo hablo del rojo pasión de unos labios moviéndose. 

Margalida Garí Font.

La vida d'una Rodamóns.

El meu nom és Perla. No sé molt bé perquè els meus pares em van posar precisament aquest nom, de fet, no sé si me’l posaren ells. Fos com fos devia tenir un significat especial, o potser fos per atzar, no ho sé. És el nom que hi havia escrit a la placa del collaret que portava al coll. Com si amb una paraula es pogués definir una persona.

Em varen trobar l’Hivern del 1991 enmig d’un parc enorme en plena ciutat de Rússia.

Em va trobar un sense sostre o com a mi m’agrada dir-ho, un rodamóns que en aquell moment buscava un lloc per passar la nit. Jo plorava perquè era un nadó que tenia gana i em sentia enyoradissa del calor humà. D’on vinc i perquè em van abandonar mai ho sabré, l’important és que tinc una família referent, un rodamóns anomenat Alexander que va dedicar la seva vida a cuidar-me fins que va morir.

La meva vida no ha estat fàcil però per mi allò era el pa de cada dia perquè no havia conegut res més, és per això que tampoc puc dir que fos del tot difícil.

El dia a dia era una aventura i aquesta era la millor part. Viure el present, apreciar cada regal que et trobaves i aprendre del que et mostraven els teus ulls. L’Alexander m’ho va ensenyar: cada passa, cada nova sensació, cada intercanvi subtil de paraules, cada nen que ens mirava, cada record, cada contenidor misteriós, cada entrepà pràcticament intacte, cada abraçada de l’Alexander...tot era nou el segon cop que ho vivies i tot et deixava un sabor deliciós de saviesa.

L’Alexander estava al carrer perquè tenia SIDA. Tots el van rebutjar quan ho van saber i es va quedar sol, sense feina, sense amics a qui acudir, sense diners i amb una família a l’estranger de la qual (segons ell) era millor no saber-ne res, que es pensessin que s’havia fet ric i s’havia oblidat d’ells abans de que sabessin que es trobava al carrer de viatge a la mort.

Mai he entès el per què va decidir adoptar-me i donar-me tot el que em va donar. Un cop, pocs dies abans que morís em va dir que fou la placa del collaret i la paraula “Perla”, què li va transmetre aquella paraula mai m’ho va dir, però jo sempre he sospitat que és alguna cosa molt relacionat amb una paraula anomenada amor.

Quan l’Alexander va morir jo tenia 16 anys, havia de complir els 17 a principis del següent any però la meva maduresa era d’una edat molt més avançada gràcies a les vivències viscudes.

Estar sola no va ser el mateix que tenir algú al teu costat. Foren temps difícils. Em vaig enamorar de més d’una droga que m’ajudava a escapar de l’horrible soledat.

Em fotia ratlles gairebé cada dia i aconseguia els diners robant als petit comerços que era més fàcil. Molts cops la qualitat de la droga era pura merda, però ho acceptava tot per addicció absoluta.

No estic orgullosa d’aquella època però sense ella no tindria la fortalesa que tinc avui.

Una nit que feia un fred espantós, jo em trobava al parc que m’havia acabat de tirar un noi cinc anys major a mi. No estava enamorada d’ell però el sexe ja m’anava bé i ell estava boig per mi (jo, en canvi, estava boja pels diners que sempre em deixava).

La qüestió és que quan vam haver acabat el vaig deixar penjat per poder anar a pillar alguna cosa més plaent que simple sexe.

Imagineu-ho, en plena nit, una noia jove, amb un texans plens de forats, unes botes negres fetes caldo i una jaqueta beix enorme. Era un caramelet per a qualsevol pervertit.  

No recordo molt bé com va passar, anava massa drogada i tot estava massa de colors, però em vaig despertar enmig d’un carreró sense sortida amb tota la roba esgarrada i el cos ple de ferides. Aquí ho vaig saber, aquesta bogeria de les drogues s’havia d’acabar costés el que costés.

No vaig anar al metge, no hi havia anat mai i no sabia com fer-ho, tampoc vaig anar a veure els “amics” de sempre perquè distaven molt de ser amics, així que no vaig fer res del que una persona amb dos dits de seny hagués fet, simplement em vaig aixecar del terra tremolant, em vaig mig col·locar la roba i vaig començar a caminar.

Les posteriors dues setmanes són les pitjors setmanes que he passat a la meva vida. L’abstinència em va fer tremolors, vòmits, unes enrampades musculars que no desitjo ni al meu pitjor enemic i un mal de cap que realment em va fer plantejar si el cervell tenia la capacitat d’explotar.

Quan en Manel em va trobar enrotllada amb el meu cos a una cantonada les meves pintes eren absolutament impresentables, estava feta un esquelet vivent, unes bosses als ulls que m’arribaven als peus, uns llavis plens de talls i un cos tremolós pel fred.

Qui sap perquè em va posar la seva jaqueta sobre, o perquè em va donar el seu entrepà (ho vaig devorar amb un temps rècord), i qui sap perquè em va instaurar a casa seva i em va dutxar (jo no em podia moure), em va donar un plat de sopa calenta i em va ficar a dormir dintre del seu llit. Qui sap el perquè de tot però la veritat és que en Manel ho va fer i que si no ho hagués fet segurament ara no estaria escrivint això.

Vaig dormir durant quinze hores, crec que mai havia dormit tant. El meu cos seguia estant dèbil però es trobava molt millor que unes hores abans.

Davant meu els ulls d’en Manel em miraven amb satisfacció i els seus llavis em van dibuixar un somriure sincer per dir-me que l’esmorzar estava sobre la taula. Vaig ser incapaç de contestar res.

A partir de llavors tot fou més fàcil. En Manel em va aconseguir feina a una guarderia que no em pagaven malament (segons ell perquè jo no en tenia ni idea). Gràcies a la guarderia vaig poder recuperar la infància que mai havia tingut. Vaig observar, aprendre, interioritzar i tornar a ser una nena.

Durant la meva vida cap cop havia experimentat l’amor. L’amor a les drogues no és amor, és obsessió, addicció, anul·lació, mort, però no és amor. Amor fou el que vaig començar a sentir sense adonar-me per en Manel.

Al principi no entenia res, no en tenia que el necessités tant, que el trobés a faltar quan no el veia, que desitges que les seves mans acariciessin el meu cos (no li ho vaig dir mai per vergonya i mira que jo la vergonya no la coneixia), no entenia que volgués sentir els seus llavis, que el volgués sentir a ell, que volgués estimar-lo.

Ell va tenir l’iniciativa perquè a mi encara m’hauria d’estar esperant.

Un dia desprès de la feina vaig arribar eufòrica a casa perquè era el dia que el Manel m’ensenyava a cuinar postres (havia descobert que era una llépola), però en entrar ell estava molt seriós, em va mirar, em va inspeccionar de dalt a baix em va atreure cap el seu cos i em va plantar el petó més llarg, més autèntic i amb més amor que ningú mai m’havia fet. Havien passat 5 anys des de que em va rescatar i cinc anys eren més que acceptats si havien fet possible un petó com aquell.

Fins aquell moment jo no creia amb l’amor, creia amb el plaer, amb l’amor pel sexe i punt. Els preàmbuls eren pura ficció infantil que mai m’havien causat cap tipus d’interès. Els preàmbuls eren per aconseguir l’objectiu sexual final.

Però aquell petó va canviar-ho tot, em va rompre els esquemes i em va fer vibrar de veritat, el cor hagués escapat del meu pit si hagués pogut. És una sensació inexplicable. I saps que ho sents precisament perquè no pots explicar el que sents. Jo ho vaig sentir.

Els dos ens vam enamorar bojament, potser sempre havíem estat enamorats bojament i no ho havíem vist. El sexe amb amor sí que és millor que la droga més pura del planeta terra i l’univers sencer.

Vam construir el nostre propi nosaltres dintre d’un món molt dur. Ens vam adaptar i modelar un amb l’altre i vam posar-li el nostre nom al vertader amor. També vam patir i tinguérem mals moments, però gràcies això ens fam fer més forts i ens va donar la capacitat d’estimar-nos encara més.

Ara tinc 29 anys i estic escrivint això amb els últims fulls que em queden (he hagut de fer molts esborranys abans). Em trobo al carrer, sola, amb uns texans molt semblants als que portava amb setze anys i l’única jaqueta calenta que em queda, la beix.

El meu futur ja està escrit, estic sentenciada a vagar pels carrers fins el dia que em mori. Ningú contractarà algú tan major i molt menys amb aquestes pintes, no tinc diners per vestimentes de gala més adequades.

El Manel va morir ara farà un any. Els metges em van dir que fou ràpid i indolor. Accident de trànsit em van anunciar, un borratxo que no havia fet un stop. Aquestes coses passen, no es preocupi tot anirà bé, nosaltres ens ocuparem del cos. Té aquesta capseta la portava amb la mà quan el vam dur a l’hospital.

Avui, un any desprès, he tingut el coratge d’obrir la capsa. Hi he trobat un collaret de plata o això sembla, amb un escrit gravat: “Les perles brillen fins i tot quan hi ha obscuritat”. I un tancador que és una perla de veritat.

Porto el collaret al coll, sé que si el vengués sobreviuria millor però moriré abans de fer-ho, és el que em fa seguir, l’únic que em fa seguir.

No vull confondre a ningú, no em queixo, estic on sempre he pertangut, al carrer, entre a la gent (o enmig del desert, que aquí i per persones com jo és el mateix).

Agraeixo eternament haver conegut l’amor i que aquest em salvés de mi mateixa i em mostrés la vida. Em passaria la resta de dies sent una rodamóns just per haver pogut sentir el que en Manel em va fer sentir fins l’últim moment el que vaig sentir el dia que em va fer un simple petó.

La vida és dura, egoista i injusta, però jo estic aquí gràcies a superar tot això. Només he plorat dos cops a la meva vida, un fou quan vaig nàixer i em moria de fred al parc i l’altre és ara morint-me d’amor al parc.

No demano res, no vull res, només pau, viure el que em queda i seguir esperant el sol del dia refugiant-me dins la foscor de la nit.

No necessito compassió, no l’he tingut mai. L’únic que necessito és el record, les estrelles per caminar i l’enigmàtica sorpresa que em guarda el demà, uns texans foradats i una jaqueta enorme beix. El demés ho deixo per vosaltres.

I dir-te a tu, que has trobat el meu escrit sobre el banc d’aquest parc, que la vida molts cops és una merda, pots no posseir res, no ser acceptat per ningú, etcètera, però si trobes el vertader amor ja no tens res més per trobar perquè ho has trobat tot, molt més que tot.

Cerca’l, guarda’l, cuida’l, conserva’l, estima’l, i no cometis l’error de danyar-lo, fer-lo malbé o perdre’l, perquè hauràs perdut el més important de la teva vida per sempre més...

Perla,

“Si les perles brillen fins i tot quan hi ha obscuritat és perquè han trobat uns ulls per qui brillar”“Estima qui t’estima o seràs incapaç d’estimar”  

L'herotisme d'uns ulls marrons profundament trists.

Els esquemes del que un dia vam pensar que seria la nostra vida queden completament anul·lats quan aquesta vida canvia el seu sentit.

L’ambient era melancòlic, com tots els ambients on hi ha aquella màgia inspiradora que et fa desenvolupar la creació. Això no significa que fos un ambient trist, era perfecta, això és tot.

La foscor de la nit ens ajuda a eliminar el llum d’alguns dies. Mentida, res ho elimina, però els fa menys nítids i més d’un cop s’agraeix. 

Des de la ciutat era impossible veure les estrelles, les estrelles sempre et fan de guia, segueixo pensant que tenen poders que ni la terra ni els seus habitants podrem entendre mai. Però ara no podia veure les estrelles i per tant no tenia ni guia, ni mirall, ni il·lusió. Les estrelles s’havien quedat lluny de mi, em deixaven sola i adaptar-se a rebutjar la seva protecció era més aviat complicat.

Arribats a aquest punt admetré que no escrivia paraules provinents del cor com tantes altres vegades havia escrit. El meu cor estava tan fet pols, era tan minúscul que ni ell es percebia a ell mateix. Si, el cor sens trenca en mil bocins més de cinc-centes vegades i els bocins es tornen a compondre tornant-se com el vidre, fràgil i molt dur. Però de tan en tan el cop és tan fort que ni tan sols queden bocins els quals puguis posar una mica de cola i enganxar-los com qui no ha passat res. Aquest era un d’aquells cops.

Ho juro, hi vaig creure, una vegada rere altre, amb cada caiguda i amb cada entrebancada, amb cada ostia espectacular que havia regalat a la realitat. Sempre vaig tornar a apostar per l’amor, per la seva existència, per la seva força i per la seva llum. Ara ja n’era incapaç.

Amor efímer? Això és el vertader amor?o és només il·lusió?engany? desig?

Notava el tacte de les tecles del teclat als meus dits, notava el missatge però era incapaç de sentir-ne el contingut. Em sentia buida, no podia sentir ni felicitat, ni tristesa, ni tan sols podia sentir dolor. Aquest l’havia sentit fins feia dos dies, però des de llavors ja no podia sentir res, absolutament i tristament res. Una pedra, això és el que hi havia substituint el meu cor.

Això m’espantava, m’espantava no poder sentir, m’espantava no poder tornar estimar, i sobretot, el que més m’espantava era que no volia ni sentir ni estimar. Però així i tot aconseguia somriure i seguir protagonitzant aquesta obra sense sentit com sempre havia fet, amb un somriure, una acaricia i una mirada profundament trista  (amb la pràctica se’m feia fàcil i tot).

Cap sistema d’evasió havia funcionat, de fet ni tan sols havia estat d’evasió, perquè al final havia sentit molt menys que al inici, i desprès menys i menys i menys, i menys i fins que havia deixat de sentir completament alguna espurna de qualsevol cosa.

I ara em trobava aquí, amb una foscor sense estrelles, enmig d’una ciutat plena de sensacions sense gaudir-ne de cap, amb uns llavis tímids i tallats per moltes coses excepte pel fred, amb una pedra dintre meu que no sabia ni bategar i amb uns ulls marró oceà que et miren a tu, siguis qui siguis, per dir-te totes aquestes paraules sense dir-te res, per parlar amb silenci i perquè m’entenguis el que et dic. Per no causar-te ni pena, ni ràbia ni indiferència, però perquè m’ensenyis a sentir de nou. Tu, fes-me tornar a creure amb l’amor, torna’m el que m’has robat, allò amb que sempre havia cregut, torna’m la meva essència, la meva persona i el meu cor. Torna’m el sentit dels sentits perquè vull tornar a poder volar a la mateixa altura que sempre he volat, sense el límit de l’altura, sense l’abisme d’un cel per davant , amb la bogeria per bandera i la incertesa drogoaddicte d’un mar completament blau i infinit sota el meu cos per navegar.

Margalida,

Ho dedico a tots els ulls marrons, verds, negres, blaus, etc profundament trists  acompanyats d’uns somriure profundament fals, que busquen uns altres ulls profundament enamorats i saben que en algun moment es deixaran de mirar...

El hada.

Esta es una historia triste, una historia de desesperación, quizás es una historia irreal, pero es una historia que concierne toda la magia del universo y reposa en todas las rodillas del amor.

Dice la leyenda que en algún lugar del planeta tierra se encuentra prisionera un hada de una belleza tal que su luz produce un dolor perverso y cautivador a aquél que posa su mirada en su figura.

Hubo tiempos mucho mejores para tal belleza, hubo tiempos de sueños, de viajes, de sonrisas, de ilusión. Pero el hada había desobedecido las leyes del paraíso, se había enamorado profundamente de un ser prohibido, un humano; no uno de esos príncipes infantiles que salen en cualquier historia de cuentos felices falsos. Ella se había enamorado de un humano cualquiera, un campesino que no veía otra cosa que salir a conocer los enigmas de la naturaleza, un viajero de sueños y un capitán de naufragios, un superviviente, un tirano, un cautivador y una perfecta mezcla de locura e ilusión.

El mundo de los seres mágicos, el coloquialmente conocido como paraíso, es un mundo enigmático lleno de seres encantados y sueños felices. Pero hay una sola ley irrefutable, leyes hay muchas pero esa es la única importante, los seres prohibidos jamás deben descubrir el paraíso, quién se lo enseñe será condenado a permanecer eternamente entre los dos mundos sin formar parte de ninguno de los dos, ser invisible para ambos pero consciente de cada suspiro de sensaciones. Es decir, estará condenado a sentir, ver y oír sin ser sentido, visto u oído. A la eterna soledad ambulante hasta que el dolor de aquello que está viviendo se apodere de todo su ser y, en palabras textuales, le mate.

El hada, a pesar de todos sus esfuerzos, había sucumbido a los poderes del amor. Tardó años en descuidar sus esfuerzos para permanecer oculta entre cualquier cosa e impedir ser vista para el campesino. Pero el sentimiento se hacía cada vez mayor y le apretaba el pecho con todas sus fuerzas.

Un día el campesino se perdió por el bosque, le pasaba constantemente porque constantemente estaba sumergido en el color de una flor, la alzada de un árbol, las huellas de un animal, el dibujo del vuelo de un ave, etcétera. Pero ese día no había manera de encontrar el camino y estaba oscureciendo.  Desesperado, el campesino empezó a llorar de impotencia y de rabia.

El hada al ver esa imagen no pudo resistirlo y posó su diminuto cuerpo en la mano del campesino. Este al principio, pensando que era una libélula, movió suavemente la mano para que esta siguiera su camino. El hada realizó una piruleta y mantuvo el equilibrio dejando una trayectoria perfecta de polvos mágicos.

El campesino abrió los ojos de par en par e hizo un movimiento brusco hacia atrás ciego por el brillo de esa cosa diminuta.

Bastó un segundo, un segundo de nada para enamorarse completamente de ella, de sus ojos, de su inocencia, de su fragilidad y de su belleza.

El hada supo al instante que estaba perdida, que si los grandes Gnomos sabían lo que había hecho la derivarían sin ningún tipo de piedad al mundo inter-mundo, pero no lo pensó, se dejó llevar por su corazón, por lo que éste le decía. Si tenía que vivir un momento de felicidad efímero sería con el amor al frente. Y así lo hizo, desobedeció la máxima ley del Paraíso y le empezó a amar.

Hay muchas leyendas sobre hadas, ninguna cierta, las pocas que hay son errores de los seres mágicos por haber desobedecido la ley en nombre del amor, rastros de su presencia que los grandes Gnomos no consiguieron borrar del todo de la tierra. De todas formas en ninguna se dice lo que mencionaré a continuación.

Cuando un hada se enamora de un humano y ese amor es amor verdadero, el hada aumenta su tamaño hasta adaptarse a la estatura humana y hacer más amena esa relación. El hada de nuestra historia tuvo ese efecto con la mirada del campesino.

Claro está que con esa virtud los seres mágicos se percatan mucho antes de que se haya violado la máxima ley de su mundo, aun así tardaron doce horas en averiguarlo. Las doce mejores horas de las vidas de ambos, créanme.

No usaron las palabras, puesto que las hadas no pueden hablar, tampoco las necesitaron. Se comunicaban por el tacto, por la mirada, esa mirada profunda y penetrante que te encadena al otro ser. Se amaron, pasearon, se explicaron cómo eran sus mundos, que seres habitaban en ellos i cuales eran las comidas mejores para saborear, volaron con los polvos mágicos del hada, corrieron con las piernas del campesino, cantaron, bailaron, volvieron a amarse y se quedaron profundamente dormidos.

El hada jamás despertó, simplemente se vio sumergida entre los dos mundos sin abrir los ojos (sabía que abrirlos significaba verificar la realidad), el campesino despertó a la mañana siguiente en medio del camino pensándose que había sido un sueño y nada más.

Aun así el campesino, aun hoy en día, sueña todas las noches que se reencuentra con la belleza de un hada. No sabe muy bien porque, pero busca en todas las mujeres esa mirada y esa magia que sabe que no encontrará en otros ojos. Sin embargo sabe que ella está en algún lugar, sabe que sueña con ella porque ese es el único modo que ella tiene de comunicarse con él. No entiende lo que ha pasado, ni siquiera está seguro de que haya pasado, pero la siente tan profundamente como la primera vez que la vio y por mucho que intenta perderse en el bosque de nuevo día tras día, nunca más la volverá a ver y eso siempre lo ha sabido.

El hada observa el campesino desde la prisión de su mundo, se siente sola y eso la mata poco a poco por dentro, siente que no volverá a sentir esas manos rozando sus alas ni volverá a besar a esos labios como si fuera posible no respirar, siente que le quedan pocos días de vida, que su luz ya es muy tenue y que el amor que siente por el campesino está agotando su existencia, la está agotando porque la hace seguir en la prisión aun estando sola, aun sintiéndose sola, ella permanece allí, queriéndole, amándole, intercambiando días de vida por segundos de sueños de él. Porque en el fondo, el hada sabe que el precio que tiene que pagar no le sale nada caro comparado con el hecho de no intentarlo, de no insistir en seguir de pie, en seguir brillando, aunque solo sea un poquito de luz. Una luz ya casi transparente.

Cuentan que el hada aun sigue viva, que ya es incapaz de abrir los ojos, que sus fuerzas están sin fuerza y que lo único que le hace insistir en su tenaz idea es que el campesino aun está vivo y que vive gracias a los sueños que ella le regala.

Cuentan que el campesino ya es muy viejo, que ha vivido tantos años que su celebro ha dejado de ser cuerdo. Cuentan que se pierde en el bosque y dice que busca la magia de un hada, que su locura hará enloquecer el mundo y que sin ella el mundo ya estaría completamente loco.

Cuentan que los grandes Gnomos lo observan todo desde el Paraíso, que jamás habían visto tanto dolor, tanta belleza y tanto amor junto. Cuentan que los grandes Gnomos les dejaran morir en libertad, que les concederán doce segundos para que puedan hacerlo.

Cuentan que la leyenda es real.

………………………………………………………………………………..

El hada supo que había terminado todo, lo supo porque su luz se había apagado completamente, sintió el dolor de su amor, y sintió toda la soledad que éste conllevaba. Pudo abrir un poco los ojos para verle a él. Estaba tumbado en el bosque y lloraba porque sabía que también le había llegado su hora y no había conseguido ver el hada.

Ella le rozó sin fuerzas la mano, él sintió electricidad en su piel y le dio la suficientemente fuerza para girarse hacia ella. Ella abrió más los ojos y su cuerpo se llenó de luz, una luz resplandeciente y hermosa. Él hizo una sonrisa y el hada creció hasta formar las medidas estándares de una mujer humana. Él perdió toda señal de vejez y abrazó el hada. El hada hizo aun más luz y le devolvió el abrazo.

Y allí, entre la inmensidad del bosque, en medio de la nada, entre el Paraíso y la tierra, entre el mundo perdido de la magia y el mundo jamás encontrado de la realidad, dejaron al universo los dos últimos suspiros de sus cuerpos. Inmediatamente después desaparecieron.

…8,9,10,11,12… Fin.

Margalida Garí Font.

Cançó: http://www.youtube.com/watch?v=d2aXpnc1Um0

Anònim

Em trobava recolzada al balcó perquè necessitava respirar, necessitava sentir el tacte de l’aire contra la meva cara, volia sentir-me viva, tornar-me a sentir jo.

L’estomac em feia mal perquè el menjar no alimentava el meu cor.

Feia uns dies que em sentia sola, sola de veritat, fins i tot quan estava enmig de molta gent, grans aglomeracions de gent, em sentia sola, com si tothom anés a una direcció i jo no tingués direcció on anar.

Feia molt temps que estava “estable”, sense que tornés aquell dolor del buit, però des de feia dos dies que el dolor estava colpejant amb tota la seva fúria dintre del meu cos perquè el deixés sortir. No podia, no podia deixar-lo sortir, no volia tornar a sentir-lo, i sabia que deixar-lo enrabiat dintre meu significava que l’explotació seria aterradora, però no estava preparada, havia lluitat i m’havia afrontat a tantes coses, per què? a canvi de què? D’aquesta merda de soledat?

Sóc una persona solitària, m’agrada el calor de la gent, ho necessito, però vaig molt a la meva bolla, sense donar explicacions i sense tenir-les. Sóc com el vent, un dia sóc suau i agradable, altres sóc tot energia i, en més d’una ocasió, sóc turmenta per desprès tornar a ser suau. Però, que sigui una persona solitària no vol dir que em vulgui sentir sola, perquè  és realment un dels pitjors sentiments que conec. El de la soledat. T’atrapa, t’abraça i et fa l’amor fins enamorar-te. Et segresta de tu mateixa i no et deixa tornar mai més. Si, mai més, sols et dona vacances de tan en tan, però sempre torna per estimar-te més profundament.

Des de el balcó vaig veure dos ocells bevent aigua de la piscina. Eren petits, fràgils i preciosos. I ells no es sentien sols, es tenien un amb l’altre per ajudar-se a volar. Eren lliures, tan un com l’altre, però havien triat ser lliures plegats, rompre els esquemes, fugir d’aquesta soledat que no et deixa volar i enlairar-se fins més allà del cel, la terra, els planetes. Enlairar-se fins on la mort es transforma en vida i la vida no deixa de ser mort.

Vaig tancar els ulls per intentar (un cop més) desaparèixer amb els dos ocells. No ho vaig fer, era evident. Però en obrir-los els ocells si que havien desaparegut. Els dos, deixant-me allà, encara més sola però amb la certesa de que ells tenien el que ningú més podria tenir, amor autèntic.

Uns dies abans, amb un intent desesperat per respirar, havia anat a la platja. Allà sempre em sento bé i no va ser una excepció.

M’agrada la platja perquè l’aigua de mar sembla eterna, sembla que mai s’acaba i que tu pots formar part d’aquesta eternitat, però un cop t’allunyes de la platja tot torna a ser el mateix, la soledat de la multitud et torna a segrestar. La platja és resacossa, des de el meu punt de vista, perquè et fa l’afecte de l’alcohol, t’allibera unes hores i desprès t’estampa de ple contra la realitat. Amb la diferència de que la platja és una droga que no et fa mal de cap (sincerament, és un gran punt a favor d’ella).

En fi, el problema era la por. Em tornava a venir, el context no ajudava, ho sé, però això no lleva que cada vegada em faltés més i més aire, i m’asfixiés tot el cos, i no pugues fer-hi res per canviar-ho. ..

Doncs bé sabeu que va passar? Va passar que la Por va desaparèixer, em va deixar respirar de nou, em va obrir els ulls i em va dir: mira’t !

Davant meu hi havia una pantalla transparent gegant, una pantalla que va començar a dibuixar unes lletres, i les lletres es van fer paraules  i les paraules es van fer això:

“T’allibero perquè ja no em necessites, jo com a Por que sóc ja no hi tinc cap feina dins la teva vida, t’allibero perquè ara toca que coneguis qui realment sóc.”

Llavors, la por va fugir, però el que no sabia és qui havia arribat fins que vaig estampar-hi tot el crani. Endavant vaig dir-li amb llàgrimes als ulls.

La Realitat, va obeir-me i va plantar-se al meu davant, torturant-me d’una manera molt més dura que la seva antecedent i el pitjor fou que, tot i tenir les més fortes ganes de plorar, no vaig poder seguir plorant, les llàgrimes primeres havien desaparegut i no sabien sortir de nou. En aquell moment ho vaig saber tot. Les havia acabat, havia acabat les llàgrimes per sempre més.

Anònim.

“Quan les paraules deixen d’existir en totes les seves formes i el cor deixi de bategar, llavors serà quan  tancaràs els ulls i tu, o el que quedi del teu tu real, morirà.”