I em torno trobar aquí, prest,
molt prest, tant prest com una nit sense dormir.
I em torno eixugar unes altres
llàgrimes que ja estan cansades de caure galta avall.
I em torno a mirar a un mirall
per veure-hi un rostre que mai aconsegueix esser el meu...
És curiós això del temps i la
distància, és molt curiós i molt real. Una realitat molt pareguda a la meva
innocència cada vegada més present amb les persones que més m’estimo. Una
innocència que ara em torna a recordar, per mil·lèsima vegada, que la curiositat
per viure és una espelma molt tènue, una d’aquelles llums que qualsevol ràfega
de vent se’n du per davant sense preguntar-te si volies quedar-te a obscures.
Però jo em torno a quedar a
obscures, evidentment.
Aquest cop ho sabia, de veritat
que ho tenia molt clar,però així i tot m’ha sorprès d’una manera massa
contradictòria, com tot el que em passava amb ell, sense adonar-me’n.
Un dia et vas a dormir pensant
que aquest cop si que has aconseguit felicitat, que has aconseguit que, a la
fi, t’acceptessin, que has aconseguit amor, però al dia següent et desperts
sense res al teu costat, sense unes mans que abans sentien ànsia per poder
acariciar-te els cabells, sense un miol de gat que tingui el més mínim sentit,
sense una nit eterna, sense algú, sense ell.
Per què? Et demanes un i altre
cop.
Tots diuen el mateix: “Ets
preciosa, hi ha un paio per tu a cada cantonada, tens una personalitat
espectacular, etc.” Paraules i més paraules que no tenen el més mínim ressò a
les seves accions. Contradiccions.
Per què? Et demanes cada dia,
per què sempre hi ha alguna cosa molt millor que jo? Per què som tan difícil de
comprendre? Per què puc salvar els altres i sóc incapaç de salvar-me a mi? Per
què els faig tanta por? Per què tinc a fer l’amor amb la Soletat al final de totes
les nits? Per què només serveixo per un temps? Per què. per què, per què?
Un ordinador cobert de aigua amb
sal de les meves llàgrimes em respon:
Perquè digui el que digui la
gent, la Soletat
és l’únic amant que et pot domesticar o el que és el mateix, perquè no ets
digne de tenir res més.
I ja et poden dir mils de
paraules sense sentit per sentir-se amb l’obligació de fer-te sentir bé (l’únic
que fan aquestes paraules es fer-te sentir pitjor), que al final, aquesta
persona que les pronuncia també se n’ha anat, deixant-te dins aquest caus de
món, sola, sola amb soledat. Més que soledat, més que sola...
Ha arribat l’hora de contar el
meu gran secret. El secret de les línies gravades a la meva pell de l’esquena.
Per mi és molt dur explicar-ho,
però explicant-ho és la manera que tinc de que em deixin de penetrar tan
intensament esqueixant-me la pell.
No em vaig fer unes flors perquè
siguin boniques, ni perquè es semblin a les de l’ametller, ni per seguir una
moda, ni res d’això. Em vaig fer unes flors perquè representaven d’una manera
subtil, elegant i molt dolorosa, la meva vida.
A cada una d’aquestes línies hi
ha cada una de les meves llàgrimes, dels meus dolors del cor, de les meves
profunditats del cor! No és un tatuatge bonic per mi, és un tatuatge que diu al
món bonicament i d’una manera desoladora el dolor que he viscut. Cada petita
línea és una part de cada petita història i cada nova historia penetra dins la
meva pell cada petita línia, el que es tradueix com una esquinçada profunda i
una tortura, en el meu cas, constant de la pell. Una forma visual de mostrar el
meu cor. Allò bonic d’aquest està al seu interior, allò dolorós es queda gravat
en forma de tribal enorme a la meva esquena per sempre més. I al meu rostre
queda cobert de un somriure fals, molt fals.
Trist veritat? Trist és poc.
Això és el que cada dia veig més
clar que sóc, un cos deambulant, un caminar sense sentit, una vida
desestructurada, uns ulls incapaços d’adormir-se, un tira i afluixa, un
t’estimo i un ara ja no, un engany penetrador, una soledat d’allò més obscura,
una pèrdua d’il·lusió, una por al tot, una escapada de mi mateixa, un Adéu
sense Fins Aviat, un desamor d’un amor, una pèrdua de l’infinit, una altre
llàgrima a l’inversa, una esquena que ja no és capaç de recuperar-se, una mort
sense morir.
Margalida,
És veritat que cada dia surt el
sol, però el que també ho és, és que cada dia torna la nit.
Cançó: A Woman Left Lonely- Janis Joplin
No hay comentarios:
Publicar un comentario