I'm comfessing that I love you.

Recordo que era tard, molt tard. Recordo que primer, abans d’obrir els ulls, vaig percebre aquella estranya, però agradable, olor de primavera, de fet, fou gracies a la curiositat d’aquella olor que vaig obrir-los. Recordo veure llums, llums de colors ataronjats i vermells per totes les parets. Recordo quedar-me mirant les llums minuts sencers. Recordo els seus braços envoltant el meu cos, la protecció que sentia. Recordo la seva respiració. Suau, adormida. Recordo la seva pell, forta i fràgil al mateix temps. Recordo aquella musica perfecte de fons “I’m confessing that I love you” de Louis Armstrong. Recordo la sensació de seguritat i confort. Recordo les dues copes de Chanpagne francès mig buides sobre la taula de nit, la resta de copes havien quedat a nivell del terra. Recordo la seva mirada i recordo cada una de les seves paraules. Recordo amor, molt d’amor.

Fou ideal, per definir-ho d’alguna manera, tot i que no ho definiria exactament així. La veritat és que no en tinc ni la més mínima idea de com ho definiria. Sols sé que fou improvisat i preciós. I que ara ho recordo a la perfecció perquè era un dels pocs pics que vivia una cosa ideal i preciosa amb un personatge de sexe masculí. D’acord era l’únic pic.

Avui al matí l’aire és més fred del de costum, suposo que és deu a que encara és massa prest. Normalment dormo una mica més i quan surto a la terrassa ja hi ha els raigs de sol que il·luminen el meu rostre adormit. Però avui no podia seguir dins el llit. A vegades els llits es fan grans per una persona sola i, de fet, et fan sentir més sola encara.

Així que m’he llevat molt prest i he sortit a la terrassa com tots els matins. M’he asseguda a una pedra que en principi estava pensada per tenir-hi unes branques d’ametller dissecades de decoració, desprès em va saber greu per l’ametller i em vaig autoconvencer que com a cadira del matí era més útil. Un cop asseguda he encès un cigarro (sols l’encenc quan necessito treure’m, a través de l’aire nicotínic el que l’aire ambient no aconsegueix treure’m) i m’he quedat mirant el cel estrellat.

No pensava res i pensava molt al mateix temps. Nostàlgia.

La qüestió és que ho he recordat aquesta nit, un altre cop. He recordat l’amor que un dia vaig tenir i no he pogut evitar-ho. No he pogut evitar tornar-lo enyorar.

La culpa és del canvi d’estació n’estic segura. Ara l’estiu se’n va i torna el fred. Aquesta nit he tingut fred i el llit s’ha tornat a engrossir. Realment avui m’he sentit d’allò més sola. D’allò més desprotegida.

Quan m’estava acabant el cigarro m’ha vingut el cap aquella frase que em va dir un d’aquells vespres que mai oblides. “Ets una petitona tu?” “Ets una petitona que t’han fet molt de mal, oi que si?”. Mai oblidaré aquelles paraules i el que significaven. Van ser les paraules màgiques que em van fer plorar als seus braços molt de temps. Les paraules que em van alliberar. Ell em va alliberar, em va alliberar de mi.  

Amb la darrera espiració nicotínica les paraules han quedat dibuixades en forma d’estrelles al cel i l’he enyorat encara més. Tal volta ell també mira les estrelles des de un dels molts cels que sempre cavalca, tal volta em veu a mi dins les estrelles. Tal volta no veu ningú, ni les estrelles.

M’he tapat una mica més amb l’abric de pijama perquè l’aire era fred de debò. M’he estirat d’esquena i he imaginat el meu cos flotant, flotant per el cel. Pareixia que el cel baixava a cercar-me per flotar, ho dic de veritat. I en algun moment del vol entre estrella i estrella m’he quedat adormida.

M’he despertat desorientada amb els primers raigs de sol matutins, el cel era digne de esser mirat. Un cel vermell ataronjat que m’ha recordat als llums de color vermell ataronjat d’aquell vespre. L’aire no era com el del dia anterior. Havia arribat la tardor i no quedava més remei que acceptar-ho.

M’he aixecat a poc a poc perquè els ossos em feien mal d’haver dormit a un lloc tan dur, he agafat el màxim d’aire que els meus pulmons m’han permès i he mirat un últim cop el cel antes d’entrar a dins. Finalment, he entrat.

L’habitació estava feta un desastre així que havia de fer dissabte si no volia inundar-me entre la pols. He agafat un pedaç amb líquid de neteja i he encès la radio per tenir companyia. El primer que la meva ràdio de l’any de la picor ha estat capaç de sintonitzar ha estat una vella emissora de jazz presentada per un vell locutor sense pràcticament to de veu, un to de veu que ha anunciat la pròxima cançó amb una mena de frase nostàlgica que ha impedit iniciar el meu dissabte i recordar molt més intensament el que unes hores abans havia recordat.

“Aquesta cançó, com cada dia, és la darrera que em toca anunciar dins el meu torn, la dedico a una princesa que avui fa exactament quaranta-cinc anys vaig tenir entre els meus braços.

Per tu petitona, perquè algun dia ens tornarem a creuar, perquè ens varem enamorar i ens varem perdre dins un jazz i una botella de Chanpagne, però sobretot, perquè ets una petitona que li varen fer molt de mal i amb un jazz aquest mal va començar a sanar. Sempre teu, Vilalí.”

Les paraules han donat pas a la música, “I’m confessing that I love you...”

Margalida Garí Font,

Hi ha cavalls difísils de domesticar, igual que hi ha domadors domesticables.