El vertigen de la bèstia.

Vertigen, un suau vertigen que et converteix en una figura diminuta. Està bé, potser no fou el vertigen el que sentia, potser fou alguna cosa molt més incomprensible, però del sentiment de diminuta en puc assegurar l’essència.

Un dimecres, no un qualsevol, un d’aquells que esperes amb impaciència. Més que res perquè precisament, era gràcies al dimecres que el vertigen formava part de mi.

Vaig pensar en retirar-me del joc tants cops que ja havia perdut la compte. Una mica per tot, pels meus, per mi. Perquè era en aquella maleïda gàbia que tornava a despertar la meva bèstia salvatge interna, era en aquella gàbia que em sentia una bèstia salvatge i era en aquella gàbia que la bèstia salvatge es tornava més salvatge. Però també era dins la gàbia que la bèstia aprenia cada vegada més a domesticar-se i a resistir les cicatrius del domador.

La veritat és que no me’n sortia del tot i les garrapades continues a la reixa ho confirmaven. Estava atrapada, ho hauria d’acceptar però sabia que mai ho aconseguiria tolerar, aguantaria fins un punt clau, res més.

Però els dimecres m’omplien els pulmons, no amb oxigen, sinó amb un ingredient molt semblant al que utilitzava el flautista per hipnotitzar les rates i fer-les fora de la ciutat. L’ingredient de la serenitat, el control, la sobirania i l’obediència. L’ingredients que tants utilitzaven per fer seus tants altres. Però fos com fos, era gràcies a l’ingredient que sentia el vertigen de dimecres en dimecres. Sols esperava tenir la força suficient com per seguir injectant-lo als pulmons.

L’innocència dels jocs d’arena d’un nen petit em tornava a recordar que quan s’és una bèstia s’ho és per sempre, i encara que es pugui hivernar a algunes èpoques de l’any, la bèstia acaba despertant, amb una mica de sort, al costat d’una bèstia tan salvatge com aquesta.

L’eterna pregunta, qui és tan salvatge com per apostar, abraçar i guardar la mateixa salvatgeria?I tot i que hi ha un gran nombre de possibilitats de que la resposta sigui el mateix signe d’interrogació, a la bèstia de la gàbia l’ingredient li vol fer creure que la resposta és l’amor. Qui sap! Potser no ho és l’ingredient i la lucidesa es deixa entreveure entre ambdós episodis de vertigen. Tal vegada les bèsties salvatges no són més que la llibertat sense miratges. Que l’autèntica llibertat, que la llibertat perduda. La meva llibertat, la que sempre em definirà i per la que lluitaré. Fins i tot dintre de mil gàbies.

Margalida.

“Potser no compartiré la teva opinió, però lluitaré, per molt que impliqui la meva mort, el teu dret a expressar-la.”