La contradicció

La contradicció

Són aquets ulls teus que em parlen i em diuen que no hi veuen, em diuen que avui sí però que ahir no i que potser és groc en lloc de verd.

És aquesta olor de rosses blanques que inunden el jardí i hi deixen un perfum insípid i sord.

És aquella llàgrima d’aquest matí que pujava galta a munt per endinsar-se dintre de l’ull i ressecar els sentiments que s’empernaven a aflorar sense permís.

Són les postes de sol sense ni llum ni foscor que cada horabaixa t’encobreixen el rostre i et transformen en la persona que no vols ser.

És aquella besada que et deia t’estim però em sento empresonada i no et quedis amb mi.

Són les teranyines que es despengen del terra per cobrir de vida les ales destenyides d’una papallona adormida.

És aquesta ressaca d’aigua que em fa embogir el cap i m’intercanvia la coherència per el sense sentit com qui beu una copa buida però amb gel.    

Ets tu i és ell, també sóc jo, que desitgem el que no podem tenir i ens obliguem a romandre immòbils per aconseguir-ho.

És aquesta escalfor que em congela el cor i m’impedeix, ara, no veure’l i besar-lo.  

És aquesta petita i gran contradicció que, sens dubte, acaba i comença amb paraules d’amor. 

Margalida Garí Font,

Deixem-ho però segresta'm que, avui, em mor.