Quan parlis amb la Vida

Quan parlis amb la Vida digues-li que jo també em vaig equivocar, que el nostre amor va traspassar fronteres i, fins i tot, va arribar a tocar el cel.

Quan parlis amb la Vida, deixa-li clar que no fou culpa seva, que em vaig embogir de tant de viure i que la vaig acabar exprimint massa perquè al final, la Mort m’ha vingut a buscar i jo em trobo amb la boca seca. Una boca tan seca d’haver-me begut tota la vida d’un glop que ara em sento deshidratada de vida.  

Quan parlis amb la Vida no li menteixis, no li diguis el que et vaig dir del paradís. Digues-li que a les seves faldes una ja hi està al paradís. Digues-li que aquestes coses sempre costen d’acceptar. Acceptar que la vida és el paradís és un tracte arriscat però d’obligat requisit.

Quan parlis amb la Vida pensa a donar-li el meu regal, aquell que vaig deixar per escrit al meu testament. Sobretot, no t’oblidis de donar-li el meu regal què és important pels que, potser ara, encara cerquen el paradís a un lloc lluny i inexistent d’un món invisible.

Quan parlis amb la Vida, recorda-li que es llevi d’una vegada la mania de deixar el telèfon despenjat, que sempre que la truco em surt el contestador i que aquesta no ha estat mai una manera seriosa de cuidar els seus fills. Millor dit, digues-li que es tregui el telèfon del cap i que faci visites domiciliàries a diari!Què això d’ estar-se a les seves faldes, tot i ser el paradís, és molt complicat sense tenir una mare de guia turística. Sí, digues-li que ja ho sé que no ho és ella una guia. Sí, també digues-li que tampoc és un museu de visites. Però que així i tot ens deu un assessorament continuat. Per què? Perquè sinó la Mort ens ve a cercar tota presumida i ens troba ben despentinats! Com espera que la Mort ens agafi amb serietat si ni tan sols portem el cabell en ordre?

Quan parlis amb la Vida, a més de parlar, dóna-li una abraçada, que la pobra només rep cartes de reclamacions i està una mica desbordada. Sospito que per això ja ha agafat el costum de despenjar el telèfon (digues-li un altre cop lo de la visita domiciliària obligatòria).

Quan parlis amb la Vida, a més de tot això anterior, acaba la conversa donant-li les gràcies. Ella sabrà el per què. Digues-li que, de moment, m’abstindré de agrair res de res a la Mort, perquè és desconeguda, encara avui, però que a ella sí que li ho vull dir. Pensa a emfatitzar les gràcies!

No, millor dit, quan parlis amb la Vida, no li diguis res de res, ni el que acabo de dir-te. Imagino que ja ho sap tot, però quan parlis amb la Vida, no la deixis marxar sense haver-li dóna’t les gràcies. Sí, aquesta és l’única cosa que li has de dir a la vida: Gràcies.

Perquè la Vida ja ho entendrà.

Margalida