Móns

Sí, també ara, a aquest precís instant que tu llegeixes unes paraules que, en principi, ni et venen ni et van, és quan la Sarajai està cansada de retirar-se la suor de la cara. El vestit més bonic que posseïa i havia decidit posar-se per impressionar a la Ministre de Sanitat  ja està tot moll i brut del desert. Els peus fa estona que li fan molt mal i no para de repetir-se per ella mateixa “una passa més, una més que això és important”, tot seguit d’un  “Sarajai maca, que si no hi vas tu no hi anirà ningú, que aquest cop sí t’escoltaran i ajudaran al teu poble. Aquest cop sí és el cop”. Des de lluny es pot veure la mirada perduda de la Sarajai caminant pel desert a la recerca d’una humanitat que ni els seus patriotes semblen recordar.

Ara, mentre tu et beus aquest cafè amb llet tan calentet i aromàtic és quan l’Ahmed ja ha crescut uns quants anys més i encara que segueixi essent un nen petit la seva alçada no acaba de assolir la talla ideal. El pes fa massa temps que també li va fer la ginya. L’Ahmed, per tant, és un xaval senzill. La seva mirada no veu la diferència perquè ell sempre ha conegut aquesta realitat. Però quan es compara amb els estrangers que, amb tota la bona voluntat del món, van al Camp de Refugiats a ajudar de la manera que sigui, ell no pot evitar de preguntar-se el per què aquella gent els porta tantes coses sí, al final, també marxa. Es senten bé fent això i té molt mèrit sens dubte. Però, l’Ahmed està cansat de veure com se’n van. “Què no els deu agradar la nostra llar?”- Es pregunta.

Al mateix temps que tu et disposes a sopar o a dinar, la Angelita que ara ja té 70 anys torna a fer comptes de la poca ferralla que li sobra per poder anar a la botiga. Aquesta setmana no tornaran a menjar carn. Patates sí, peix tampoc. Els seus fills encara no han tornat de treballar, avui també tindran el plat fred. Han de treballar tant que just poden menjar un plat al dia. Tampoc poden permetre’s menjar-ne dos. I, a canvi de què? El sou que reben és miserable, l’Angelita ho sap però no pot obligar-los a que no hi vagin perquè després ben de cert que tots moririen de fam. L’Angelita mira la seva neta petita que s’ha quedat adormida. I, amb la mirada plena de llàgrimes, l’Angelita pensa que, tanta sort, que ella encara és viva tot i que sigui vella i sort també de que té l’estómac petit perquè així pot menjar mitja patata i que la seva preciosa neta pugui tenir-ne una mica més no fos cosa se li esborrés aquest somriure gegant que, a pesar de tot, porta cada dia a la cara.

Ara, aquí, en aquest moment, segueixen girant i girant móns molt diferents però que a l’hora són fruit d’una mateixa realitat. Realitat més que coneguda. Més que explicada. Milers de voluntaris hi lluiten cada dia. Milers de natius hi moren per la causa. Molts altres es queden sense feina per denunciar-ho. Infermers, metges, pintors i personatges de circ. És igual el que siguis, tot és poc.

Però, ara i aquí, segueixen existint massa veus que no es poden escoltar. Massa silencis que només pensen en parlar. No obstant, els móns no paren de girar, i un dia, sense cap motiu concret, la força centrípeta causarà que girin en sentit contrari, o que xoquin uns amb altres i serà llavors quan el Nord serà el Sud i el Sud serà el Nord i tu deixaràs de beure cafè amb llet calent, i no tindràs un plat sobre la taula i hauràs de anar a treballar tantes hores que el sol deixarà de existir i hauràs de recórrer tants de cops els deserts immensos que t’arribaràs a treure les sabates per poder caminar.

I llavors espero, de veritat que ho desitjo, que els qui habitin a l’altre cara del paradís tinguin el coratge i la força per retornar-te a la vida, així com tu ho fas per ells ara, però, al revés.  

Margalida Garí Font