martes, 3 de febrero de 2015

Bihotz sakonean

Del silenci va brotar-ne l’oblit,
De l’oblit en va créixer alguna rossa plena d’espines,
De les espines hi va viure, durant dies, una preciosa papallona,
De la papallona hi va ressorgir l’esperança. Lluminosa, llunyana, captiva.
De l’esperança hi degotaren totes les llàgrimes que tantes cicatrius havien ofegat,
De les llàgrimes hi va néixer el mar en calma però també la tempestat,
Del mar van cantar-hi les sirenes que encara ara enlluernen els mariners,
De les sirenes sorgí la música, lloc on tots perdem la temporalitat i la crosta,
De la música vingué la poesia, enigma dels savis i presó celestial,
De la poesia van vesar-ne els sentiments, laberint que, ni avui, té porta de sortida,
Dels sentiments es recobrà el silenci i la lluna plena a les nits d’estiu.
Del silenci ja no va brotar-ne més oblit i de la lluna es van veure les profunditats.
De les profunditats és del lloc on va enamorar-se el cor.
El cor va seguir guardant el silenci i també seguí guardant oblit i espines, papallones i esperança, llàgrimes i mar, sirenes i música, poesia i, sobretot, els sentiments.
El cor seguia segrestant-ho tot i deixava el seu tresor ben desordenat al seu fons, a les seves profunditats. 
A les profunditats del cor...

hi havia un tresor. 




Margalida Garí Font

sábado, 24 de enero de 2015

Quedarás

Te escribo sin sentido, sin razón, sin pluma y con miedo.
Te escribo con los ojos cansados y la mente dispersa.
Te escribo para que no me leas pero lo sepas.
Te escribo a escondidas y a ciegas.
Te escribo agachada y sola.
Te escribo en pequeño.
Te escribo del revés.
Te escribo sueños.
Te escribo a ti.
Para ti.
En ti.
En ti.
Para ti.
Empiezo lenta.
Empiezo sin palabras.
Empiezo sin discusiones, amable.
Empiezo a deshacerme de lo de a dentro.
Empiezo a desprenderme del corazón y, de nuevo,
Empiezo a usarlo de tintero y por tinta destiño a la sin razón.
Empiezo a hacerte saber que a ti también te quiero, ayer menos.
Empiezo a robarte el beso, el que no me has dado, y crees que no quiero.
Empiezo a marcharme, siempre lo hago, y a sentir que muero porque tú, vas a quedarte.
Entonces, te escribo porque empiezo a leer que tú, cuando yo me vaya, te quedarás.
Te quedarás,
Te
Quedarás…lejos,

cerca, 
fuera, 
aquí. 




M. Garí

domingo, 18 de enero de 2015

Las dos caras de la Luna

Hacer callar al tiempo sería el más hermoso de los legados, y que el tiempo se callara para ser eterno seria el sueño de muchos y la codicia de otros. Sin embargo, nuestro tiempo parece seguir marcando puntualmente cada hora y minuto sin descanso, sin alivio, sin sueño y sin retorno.
No soy nadie, me repito cada día, soy efímera, minúscula, nada, para el mundo, hasta para el tiempo dejo de tener sentido y decimas de segundo. No obstante, mi mente anhela no pasar desapercibida, que no es lo mismo que ser popular, sino dejar una pequeña huella, una migaja en la tierra, una partícula invisible para el universo, un no sé qué, un qué se yo que modifique, sin percatarnos, las redes que hilan en el cosmos. En definitiva, dejar palabras, letras, sentido, pensamiento, caos.
Somos codiciosos, nos gusta aspirar a ser dioses, ricos y hedonistas cuando, en realidad, somos esa nada pesada que se reproduce, destruye cualquier ser o cosa que se le anteponga y muere así como nació, solo. Aunque, no todo es nada ni todo es codicia, también existe la otra cara de la luna, la cara blanca aunque muchos se empeñen en llamarle la cara oculta o negra. Es para esa parte de la existencia para la que yo tiño papeles de tinta y para los que jamás dejaré de pintarles palabras y sentido. Todos los demás, absteneros de seguir leyendo porque no hay cabida en mi paraíso literario para vosotros, los nada en los cuales yo misma ya siento estar contaminada.
La cara blanca de la luna, lugar de poesía, de música en directo, de clásica, de rock, de blues, reggae, pop y, por supuesto, jazz. Lugar de pobres y de muy pocos ricos, de soñadores (but I’m not the only one, dijó John Lennon), lugar de creadores, de intelectuales, de matemáticos y damas de casa, de campesinos y astrofísicos, de creyentes y de ateos, de anti sistemas y de unos pocos políticos, lugar de todos los niños aunque estén obligados a llevar un rifle o a embucharse caramelos en Navidad, lugar de personas mayores que llevan la experiencia por bandera y el espejo de juventud en los ojos, lugar de todos los animales del planeta sin que sean parte del alimento sino del círculo de la vida, lugar de mujeres con todos los derechos pagados en los cuales no se excluyen ni a las prostitutas ni a las abogadas, lugar de hombres sea cual sea el color de su piel, todo el mundo en el mismo peldaño. Lugar de gente delgada y gente que no cumple el canon estético del siglo XXI (¿qué canon es ese? ¡Fuera de la luna!). Lugar de discapacitados, para ellos el premio Nobel Lunar. Lugar de atletas y sedentarios, de sin techo y de medio ministro. Lugar en dónde el dinero no cabe, en dónde todo se comparte, aunque se tengan cosas particulares que no nos duela compartir un trozo de pan, una cama, o una conversación. Lugar de reinas y reyes pero de los de cada día, de los que rozan el corazón, lugar de todos y no de nadies.
No cumplo los requisitos académicos ni de coeficiente para que mis frases sean leídas en todas partes, tampoco lo considero prioridad. Me conformo con unos pocos, con un granito de arena, un rayo de esperanza que pasa, estalla y se apaga pero que ha sido visualizado por unos contados ojos. Que no pasa de largo, que va caminando despacio y abarcando todo lo que puede.
Y, lunas, ahora esto va dirigido a ambas caras, si alguna vez mi luz se apaga, se apagará sin duda, pero si se apaga sin haberme dado la elección del despido, quiero que esto quede escrito en sangre si es necesario:  
“Escribir no es tarea ardua, todos podemos hacerlo, transmitir es algo más complicado. Quizás yo no lo esté logrando, quizás no podáis, jamás, oírme, pero quiero que quede claro, hasta trasparente. No soy nadie, me repito, sin embargo, sin aspirar a ser un dios, aspiro a ser humana y a creer en la humanidad, a no rendirme, a luchar con vosotras, lunas, ambas podéis hacer del negro blanco y del blanco relucir. Mi corazón habita en una isla mayor de tres pequeñas islas pero mi persona solo es feliz cuando transita por el resto del planeta, mi misión no es clara, dudo hasta que sea misión, pero lunas, mis queridas lunas, hay que fusionarse para hablar y hay que hablar para ser escuchadas, ser escuchadas para hacer sentir, sentir para movernos el alma y moverla para, al fin, hacer callar al tiempo. Aunque este siga estando, ¡qué calle para siempre! Qué nos deje estar, ser, vivir y, sin duda,  morir, en paz.”

Ésta es, lunas, la tarea de mi escribir.

Fotografia de Jaume Gayà:  https://www.facebook.com/jaumegaia.photography

M. 

miércoles, 7 de enero de 2015

Accepta-ho, amor.

Desprès del Nadal, la tassa de xocolata, els amics, els dinars, la família, els regals, la esquizofrènia materialista del planeta i de tocar de peus a terra com a punt i a part, toca escriure en català. Perquè sempre que una vol parlar clar ho ha de fer amb la seva llengua materna, i avui m’ha pegat la bogeria de ser precisa i exacte, termes pocs usuals a la meva literatura i, tan necessaris, de tant en tant.
El principi és de sentiments, com no podia ser d’altre manera, i després qui sap el que vindrà, potser paraules, o tal vegada el silenci i la prosa, qui sap si apareixerà l’entumiment de Venus, o la serenitat de Dante o el no res, o el tot, o callar.
 Parlar-vos de l’amor és un tòpic, res nou, massa cançons sobre el tema, massa poemes i històries, massa records i idealitzacions, massa espines i rosses, en definitiva, massa amor. Però de l’amor que jo vull parlar no se’n parla tant, perquè no és un amor tan bonic i utòpic, ni travessa fronteres i religions o canvia modes de vida...de l’amor que us vull parlar no en fan gaires cançons ni poemes. És de l’amor real del que tracte el meu escrit.
Amor i real no s’avenen del tot, una cosa és l’amor, sinònim de anar caminant pels núvols i dibuixar un somriure que ens dona un aire ridícul però enganxós a la cara i l’altre és la realitat, allò real, el dia a dia, fotre de morros a terra, per exemple. Però resulta que el concepte que tenim des de ben petits sobre l’amor no hi engloba el terme de real i, curiosament, a mesura que anem avançant dins el propi concepte ens anem adonant de que l’amor és molt real, infinitament real, fastigosament real. I que els contes de fades són bonics i hi tenen amor, però no del real.
Vol dir això que l’amor és fotre de morros a terra?No, clar que no, què també pot ser-ho però no és exactament el què és. Definirem primer amor (real), que seria aquella estimació que es sent cap a un individu (home o dona o tot inclòs) que passa per l’etapa de idealització, avança per l’etapa d’acceptació de “defectes” o presa de realitat i continua amb la construcció d’una casa moblada, buida o la destrucció de la llar. L’amor requereix acceptació, respecte, debat, intimitat i llibertat, situacions novadores i, sobretot, molta creativitat per pal·liar les zones obscures de la relació.
Vol dir això que sí es segueixen minuciosament aquestes instruccions és impossible arribar a la destrucció de la llar o desamor? No, s’hi pot arribar igualment perquè hi ha flames que no s’acaben d’encendre mai, o que no són suficientment fortes o que el vent aconsegueix apagar o que tenen una flama molt més intensa al darrera que tapa la recent.
I, vol dir això què s’ha de seguir apostant per l’amor? Sempre, cada dia, amb força, amb caparrudesa, amb orgull. Hagi passat per sobre una piconadora o la famosa aurora boreal, amb constància, en tot moment, fent-nos pesats, inclòs molt pesats, amb un individu, amb tots els que facin falta, sense descans, amb sang, amb llàgrimes, amb esperança...sobretot amb esperança.
I doncs...per què? Perquè l’amor ens manté vius, actius, amb el cor entretingut, amb motivació i, repeteixo, amb, esperança, sobretot amb esperança. Esperança de que ho aconseguirem encara que haguem de viatjar al Perú, a la Xina o al Senegal. Esperança de que algun dia l’amor ens retornarà i ho veurem tot una mica més clar i, finalment, esperança de que l’amor ens segresti,ens abrasi ben fort i ens digui clarament mirant-nos als ulls:

Aquest cop no et deixaré marxar sense mi. Accepta-ho, amor. 






M.G.F 

viernes, 19 de diciembre de 2014

Juegos de palabras

Escupir, vomitar, extraer, quitar, extirpar, regalar, arrancar, desprenderse, matarse.
Enloquecer, descabellar, delirar, visionar, emborrácese, descolorar.
Querer, estimar, amar, encariñarse, ilusionarse, sentir.
Beber, emborracharse, nublarse, enjugar.
Irse, marcharse, alejarse, adiós.
Té, infusión, brebaje.
Mirar, ver, luz.
Escribir.
Amor.
Tú.
Tú, amor, podrías escribir con tan solo mirar la taza del té y infundir un adiós de los de emborracharse, de los que te hacen sentir y enloquecer hasta matarse.
Tú, amor, sabes escribir y ver en una infusión del corazón lo que en un alejarse se traduce con la belleza del beber, palabras como amar dejarían de descolorar la pintura que desprende el cantar del  ruiseñor.
Tú, amor, deberías escribir al mirar de separar el brebaje de una tarde del marcharse de su flor, deberías impedir nublarse al jardín que de tanto ilusionarse ya empieza a delirar para empezar a vomitar te quieros del corazón.
Tú, amor, confías en escribir que al irse a dormir el soñador y enjugarse por completo su razón, se dará comienzo al estimar que junto al querer será una sutil forma de empezar a descabellar y regalar cualquiera que sea su ilusión.
Tú, amor, tienes por costumbre escribir que el encariñarse es sinónimo de ilusionarse cuando sería fácil visionar que no hace falta escupir para quitar ni arrancar para morir. Que con tan solo amar ya se puede vivir.
Tú, amor, sabes que no es fácil escribir sin un emborrácese, sin, sin querer, extraer del corazón toda razón y de la razón desprenderse.

Tú, amor, quieres escribir pero solo consigues extirpar algunas letras y una oración, sin tan siquiera conseguir, hacer escuchar a tú lector. 


Margalida

miércoles, 17 de diciembre de 2014

Tú, mi tiempo.

Que tendrá el tiempo que se adelanta a tantos poemas y a tantos relatos.
Que tendrá el tiempo que nos cambia y nos muestra por dentro.
Que tendrá el tiempo que ni devuelve segundos ni regala minutos.
Que tendrá el tiempo que nos ablanda y endulza, que nos desencaja el café del corazón.
Que tendrá el tiempo que aún nadie ni nada goza arrestarlo y sumarle silencios al tictac de su reloj.
Que tendrá el tiempo que nos devuelve las dudas, las preguntas, el sentir.
Que tendrá el tiempo que no es capaz en un beso no dado dibujarlo eterno.
Que tendrá el tiempo que cautiva a músicos, matemáticos, filósofos y literarios hasta extirparles toda cordura.
Que tendrá el tiempo que nos embellece por dentro y nos arruga por fuera.
Que tendrá el tiempo que marchita las primaveras y las desmarchita en invierno.
Que tendrá el tiempo que se graba dentro de tus ojos, mar dónde me pierdo y callo.
Que tendrá el tiempo que nos lo da todo, excepto tiempo.
Y tú, ¿qué tendrás tú qué me quitas el tiempo?


 Pero hoy callo, hoy tiempo, soy cobarde y me callo. 




Margalida Garí Font

martes, 11 de noviembre de 2014

Desllueve con el corazón

Llueve, ya llovió, lloverá y, por supuesto, desllueve.
Soledad, luz tenue y una pluma.
Imaginación. La mía, pero contigo.
Ahora, y de repente, diluvia y un beso.
Tú olor, después la risa. La mía, la nuestra, tu sonrisa.
Improvisación es el nombre de un poema sin métrica, ni ley ni fonética.
Me miras, me pierdo.
Piensas y pienso, pensamos.
Despensamos y borramos. Tú. Yo. Idealización.
Música y pintura dentro del corazón. ¡Moisés, ahora habla!
Te Quiero es demasiado viejo, el ahora se llama olvido.
Somos los que aún viven. Aquellos que creen creer.
Supervivencia, gemela de la Existencia. Tú. Yo.
Tú olor, después la risa. La mía, la nuestra, tu sonrisa.
Te giras, te vuelves, y dudas.
Supones que caminas pero corres. Y, de repente, sigues quieta.
Quieres y dices que puedes, después apagas tu mirada y ya llueve.
Me pierdo, me miras.
Un beso.
Olvido.
Después la risa. Tú sonrisa.
Martes de invierno y domingos de hielo. Tú olor.
Letras, palabras, un poema.
¡Moisés, ahora habla!
Desllueve, me piensas, dudas, me anhelas. Te Quiero y vuelvo a ser vieja.
Si alguna vez me oyes, corazón, grita.
Si alguna vez gritas, corazón, que no sea de silencio. Que no llueva, que te sienta el grito y que
éste crezca.
Si alguna vez, corazón, haces que crezca el grito, sigue.
Si alguna vez, corazón, sigues, no vuelvas.
No vuelvas, corazón, que aquí
a veces,
aún llueve.
Corazón, a veces, llueve.

Y el corazón contestó:
Pero volviendo también desllueve.


Y volvió. 




Margalida Garí Font

domingo, 2 de noviembre de 2014

Los corrientes

Erróneamente pensamos que las grandes historias son las que se merecen el primer puesto en nuestra lista de prioridades. Las que hay que leer o escuchar primero.  De las pequeñas historias uno sabe bien poco, “dicen por allí”, “eso a mí también me ha pasado”, “es normal, cálmate”, “no me escuchas, solo mantienes la mirada”, ¿y tú que sabrás de amor, de amistad, de trabajo, de la vida?”…
El cubo de ropa sucia está lleno de pequeñas historias que nadie quiere escuchar y que deben ser escuchadas. Sólo hay un Leonardo cada mucho tiempo, personas corrientes, en cambio, nacen todos los días. El sentido de la existencia, de la vida o de lo que uno quiera llamarlo, difiere dependiendo del individuo. Para Leonardo la respuesta estaba en el arte pero tampoco la encontró, para Pitágoras estaba en el número, Homero buscó en la poesía y Napoleón hasta miró en las “Indias”. Pero, ¿y para un carpintero, una prostituta, un campesino, un abogado, un enfermero, un “nini”, mis padres, mi vecina, o un lagarto?
Esas son las pequeñas historias, las que también hay que explicar y a los “corrientes” es a quién dedico mi literatura, si se le puede llamar así. Porque ellos importan, nos definen y, sobretodo, ansían escucharse.
Yo soy una “corriente” y aunque gozo con las grandes obras también me siento atraída por las menos gigantes, las cotidianas, las perdidas…las olvidadas.
Mis abuelos, los cuatro que tengo la suerte de seguir conservando, tienen chispas en los ojos cuando me cuentan sus hazañas de juventud, sus milis, sus adolescencias de fiesta, y la de mucho trabajo bajo al sol, sus primeros amores, sus últimos, sus bicicletas, sus vestimentas del domingo, y la del lunes, sus pinta labios rojo que había que borrar antes de que la madre les viese, sus penúltimos puros, sus lunas de miel y sus corazones blanditos. Lo guapos que eran (y que para mi siguen siendo), sus cotilleos, sus fugas de casa, sus vueltas antes de las 20h, sus refugas a las 21h, sus primeros coñac, sus primeros besos, sus carta de amor, y desamor, sus entonces, sus tiempos, sus vidas, sus Da Vinci diarios.
Esas son las historias que, desde mi punto de vista, hay que explicar, las que no hay que dejar envejecer ni morir. Deben ser escritas, junto con las nuestras y las de la prostituta, mi vecina y mis padres. Todas, absolutamente todas, deben escribirse. Y escucharse, y reescribirse, y reescucharse. 
Ese es, lo que para mi, es el sentido de la vida, explicar, grabar, leer y sentir quienes fuimos y somos. Porque todos somos diferentes pero, todos, también, somos iguales. Tenemos los mismos cuentos, sentimos el mismo amor, el desamor, el engaño, la amistad, la traición, el logro, la realización, el fracaso, las metas, la ilusión, la madurez, la vejez y hasta la muerte.
Y yo no puedo pasar por este mundo sin dejar grabado un pedacito de nuestra historia. Me leas o no, a ti también ya te estoy escribiendo y tú ya eres memoria. La nuestra, la diminuta y la que importa.





Margalida Garí Font,

Hagamos de lo corriente lo asombroso.

miércoles, 29 de octubre de 2014

Àmbar. Part III

                     Només entrar la Zoila va demanar a la cambrera dos whisky coles i se’n va anar ben enmig de la pista de ball a moure l’esquelet d’una forma precisa i coordinada, gairebé semblava la nota clau de la peça musical que s’escoltava a la sala. La Zoila sempre havia estat molt bona ballarina, va pensar l’Àmbar que, per altre banda, semblava esser el piló base de subjecció de la barra. A ella li agradava més escoltar la música que ballar-la però al Madison la música era comercial i va optar per demanar uns taps de suro a la cambrera que no aconseguiren alleugerar-li del tot la metralla sonora del seu cap.

- Ets nova a la ciutat veritat?- Va preguntar-li un jove d’uns 25 anys que anava massa arreglat per el gust de l’Àmbar- No..ho dic perquè em crida l’atenció que t’hagin deixat entrar aquí amb aquets texans tan foradats, a una noia de la ciutat ni se l’hi hagués passat pel cap provar-ho.

- Els porters estaven ocupats amb la meva amiga, s’hi han quedat embadalits i hem aprofitat l’oportunitat. Sigui com sigui, no hagués anat a vestir-me d’una altre manera. Veus que vulgui semblar un empresari de merda com tu? – va dir l’Àmbar.- 

- La veritat és que els teus texans m’agraden- va continuar el jove- però et falta simpatia maca. Em dic Xavier, un plaer. 

- Àmbar. Adéu. 

L’Àmbar va agafar la Zo pel braç, de nou, i li va dir que haurien d’anar pensant on dormirien aquell vespre. La Zo ja anava grogui i en prou feines s’aguantava dreta. En quin moment l’havia aconseguit a la porqueria que s’havia fotut? L’Àmbar no l’havia perdut de vista ni un minut però ella sempre acabava tinent el que volia, de petita també l’hi ho feia. 
La Zoila estava prima perquè en prou feines es posava res a la boca que no fos tòxic però era alta i l’Àmbar era més aviat petitona. El pes de la seva amiga la feia zigzaguejar els carrers valencians i no aconseguia avançar més de dues cantonades cada 30 minuts.  

- Àmbar- va dir una veu coneguda des de el seu darrera- Em sembla que així no arribareu mai al lloc on estigueu d’hostes, va que t’ajudo. Tinc la moto aparcada rere aquest cotxe. 

- Serà possible, quina part de l’Adéu no t’ha quedat clar abans, Xavier?- contestà l’Àmbar just al moment en que la Zoila queia a terra completament dormida.-

- Em penso que tens poques opcions millors però com vulguis. Jo ja marxo així que passa-ho bé fent de “Hulk”.- Va dir-li el Xavierja girant-se cap a la moto. 

L’Àmbar es va quedar com pensativa, realment estava limitada, i a aquest paio no el coneixia de res però si d’alguna cosa tenia pinta no era ni de violador ni de macarra, sinó més aviat d’un pardalet.

- Espera’t!- va cridar l’Àmbar- et deixo fer una obra social per el teu currículum  i acompanyar-nos. 

- Quins collons!- digué el Xavier- definitivament no ets Valenciana noia, i dubto que siguis de cap lloc amb aquesta amargor que et xucla. Va, posa la teva amiga entre els dos i així no fotrà de cap a terra. On anem estimada i amable passatgera?- va preguntar a l’Àmbar amb ironia. 

- Doncs on vulgui, senyor taxista de carrer, no tenim ni lloc ni destí per dormir, només aquestes dues bosses de metre i mig  que ens faran perfectament de coixí- respongué l’Àmbar-. 

- Perfecte, us presentaré la Mica, la meva gossa.- va dir el Xavier donant gas a la moto i deixant els taps de suro que l’Àmbar encara portava a les orelles a rere., 

L’Àmbar no havia pogut ni respondre quan va veure que l’agulla de velocitat marcava els 90km/h enmig de la llumejaria artificial de la ciutat valenciana.  
Al final el Xavier no seria tan pardalet com li havia semblat... 



domingo, 5 de octubre de 2014

Àmbar. Part II

                Feia molt de temps que no tenia noticies de la seva ex millor amiga, la Zoila. N’havia escoltat els rumors, havia ingressat a varis centres de desintoxicació per alliberar-se de la seva addicció a la cocaïna (sense èxit), havia estat a diferents judicis per robatori, s’havia quedat prenyada (això sí que no ho podia entendre de la Zoila, ella sempre havia dit lo molt que odiava els nens!) i, finalment, per acabar-ho d’adobar, també es deia que es prostituïa quatre cops per setmana al local del Joaquim, el vell local del Carrer París. Amb altres paraules, la Zoila havia venut tota la seva vida i tots els que l’envoltaven per una dosi de merda en pols que en el millor dels casos encara conservava el seu color blanc fi. Això l’Àmbar mai li havia pogut perdonar i per aquest motiu se’n havia allunyat cada vegada més.
-          Què passa Zo?La coca valenciana és més barata?O potser i tens un altre nen per allà?
-          Ei nena!Talla el rollo! La meva mare ha mort i vaig al seu enterrament.
-          Ho sento, però no ets una filla prodigi com per no matar-la d’un disgust.
-          Àmbar, t’estàs passant tres pobles. Ho sento val?Sento haver-te deixat plantada la nit de Sant Joan per ficar-me al llit amb aquell camell. I sento no trucar-te l’any passat per l’accident del teu germà gran, sento les paraules del meu aniversari, era un gram pur Àmbar! I, sento molt, tirar-me el teu xicot. Però és aquesta merda nena, de veritat. Em menja el cervell i em fa fer coses, coses que no vull fer. Em posseeix. I mira el que tinc, la Bòfia al darrera durant 24h, una filla que ni conec i se’n en cuida el seu pare que és camell, una mare que ha mort odiant-me i el gran nombre d’igual a zero d’amistats. No creus que ja ho pago a la meva manera?
-          Està bé. Vols un cigarro? No és la teva pols però ajuda a passar els disgusts.
-          Gràcies, vols venir a l’enterrament de la mare amb mi? La poli hem dona permís per estar-me fora nou dies, ja saps, tenen en compte el meu estat anímic (que no és depressiu com ells diuen) i la gran quantitat de papers que hauré d’arreglar amb la família (que, per cert, no m’hi parlo i ho arreglaran tot ells solets). El que vull dir és que tu tampoc penses tornar en nou dies a casa teva perquè la maleta que portes no és la d’un viatge turístic i necessitem tornar a ser amigues Àmbar, que et trobo a faltar. Podríem fugir juntes després de la cerimònia de la mare. Podríem anar a Mèxic, o a Bolívia, allà no necessitem parlar anglès. Què em dius?   
-          D’acord, però si em tornes a vendre per una merda en pols, cada una farà el seu camí i, aquest cop, definitiu. I per l’anglès no et preocupis Zo, al carrer tots parlem el mateix idioma.  
-          Ja veuràs el pare quan ens vegi juntes, em prohibirà veure a la mare (ex mare).
Es van posar a riure les dues a l’hora.
Pel camí la Zoila es va quedar adormida i l’Àmbar va continuar l’escriptura. Estava segura d’una cosa, si es quedava amb la Zoila tindria problemes a curt i a llarg termini, sempre els tenia, però si no s’hi quedava ella sola també se’ls cercaria i millor tenir una amfitriona per anar pel mig. Qui sap, va pensar, potser al final es feien les dues metgesses i  vivien a Rússia de puta mare. Va esborrar el pensament gairebé a l’instant, hi havia coses que, senzillament, eren estadísticament molt poc probables i col·loquialment impossibles.  
Unes vuit o nou hores després les dues amigues desembarcaven a València.
El pare de la Zoila l’esperava fumant dins el cotxe amb cara de pomes agres i unes ulleres impressionants de no haver dormit bé des de feia dies. Quan va veure la seva filla simplement va alçar el dit índex apuntant a l’Àmbar i va dir molt seriós: “Ella ni que em matin  puja al cotxe Zoila, que ja en tinc prou amb un diable a casa!”. “No et preocupis pare, respongué la Zoila, vindrem caminant a l’enterrament.”
El pare de la Zoila va tancar la porta i va marxar. Havia aguantat massa coses durant aquets últims anys, veient com la seva dona es consumia més cada dia intentant fer redreçar una filla que mai més torneria, deixant tots els diners que havia estalviat perquè aquesta tingués un bon futur dins el despatx de tretze centres de rehabilitació i cinc custòdies, intentant allunyar-la de l’Àmbar i la seva panda de ionquis. Hi havia deixat la butxaca, el seu matrimoni, les llàgrimes, el cor i l’ànima rere la Zoila i ja n’estava fart, cansat i vençut. La Zoila ja no seria més la seva filla. Renunciava a la seva pròpia filla perquè volia poder, almenys, acabar la seva vida amb pau i amb amor. Tot l’amor que la Zoila li havia xuclat del cor.
Quan l’Àmbar i la Zoila van entrar a l’església es va fer un silenci general i després un remoreig de veus exagerat que fins i tot el sacerdot va notar i dissimular amb una pregària addicional. L’àvia de la Zoila va alçar la veu amb els ulls plens de llàgrimes i va dir cridant:
“Vosaltres dues sou satanàs i no hi teniu cabuda dins la casa de Déu!Deixeu-nos en pau d’una vegada!Que no en tens prou Zoila amb la mort de la teva mare?Ens has de matar a tots els altres també?”
L’Àmbar va agafar la Zoila pel braç abans de que aquesta pogués respondre i la va treure de l’església just al moment en que començava a ploure de valent. Sabia que la seva amiga encara estava en estat de xoc i que quan tornés en sí només voldria anar a buscar una cosa, cocaïna. Així que es va estalviar preàmbuls i es va dirigir a la discoteca Madison. Aquesta nit haurien de sortir de festa i desconnectar.