Podries...

Podries pensar que aquestes paraules, com tantes altres abans, no tenen sentit. Podries pensar que aquest sol radiant que em maquilla la cara és el causant de la llum que avui sembla fer-me un preu de rebaixes.

Podries, només per un dia, deixar l’orgull a l’altre cantonada, deixar-hi també la tristesa i escoltar-me.

Podries agafar aire i anar a veure la mar. Sentir com cada ona és una nova oportunitat que tens de respirar. Sentir que sí la mar està en calma és perquè basta de plorar tempestes.

Podries reconèixer, que per un segon, t’hauria agradat que et digués baixet a l’orella que encara hi ets a temps, que fins que moris hi seràs a temps, que a estimar un sempre hi és a temps.

Podries deixar el cafè i les torrades d’aquest matí per desaparèixer unes hores dins el cotxe amb mi, com sí després ja no haguérem de ser més a aquest recó d’hivern.   

Podries no descosir-me més el cor que després tota la brutícia surt a fora i jo ja estic massa cansada de netejar tants impossibles.

Podries fer un esforç, un de més gran, i veure més allà de tu i la teva desafortunada tragèdia. Podries començar a pensar que fou necessària per, avui, tornar a començar.

Podries deixar de mastegar el coratge i la pell de la llibertat. Podries tornar a veure, tornar a riure, tornar a sentir, tornar a estimar.

Podries pintar aquesta disfressa negre que de tan rovellada que la portes ja ha tornat grisa. Podries pintar-la de blau o de verd, perquè et queden tan bé aquets colors amb el teu somriure...

Però, encara així, el que podries fer de veritat, el que realment podries intentar...

Amor, podries no tornar,  mai, deixar-me d’abraçar.    

Margalida