jueves, 19 de marzo de 2015

Temps de glòria

Els anomenem temps de glòria i es suposa que són els períodes que duren les nostres etapes de felicitat .
Esperem, a vegades amb massa força, que els temps de gloria es facin tangibles i eterns i quan aquets desapareixen ens quedem a casa empetitits com sí se’ns hi hagués anat un tros de vida, un tros de cel.
El postoperatori és dur i dolorós. Ens hem d’acostumar a una vida on aquell temps de glòria ja no hi forma part i on els embulls de fils s’espargeixen com sí de teixir un vestit de llana es tractés. El món es torna obscur en una escala de tonalitats que varia depenent del tipus de glòria perduda o de la nostra capacitat de control sobre aquesta situació que ara se’ns presenta. Però sigui com sigui, el primer que veiem, tant sí som nosaltres els precursors com sí no, és el temps de glòria allunyant-se.
I després, què ve després?La vida que continua el seu curs.
La vida és el que sempre ve després, sense preguntar-nos sí hi estem d’acord, sí volem canviar de cartes o si, per un dia, no volem apostar. La vida ens exigeix despertar-nos un dia més i després ens exigeix despertar-nos amb força i ganes un dia més, i més endavant ens exigeix despertar-nos amb il·lusió, amb transparència i amb ambició de voler conèixer, de voler ser, sentir...viure, un dia més.  
La pregunta és inevitable, sobretot sí el temps de glòria perdut fou dels de gloria de veritat: Per què?
Perquè el temps passa i perquè no ens podem permetre rebutjar-ne ni una mil·lèsima de segon. Perquè potser demà hi haurà un altre temps de glòria que ens espera i hem de ser capaços de veure’l passar, de no deixar-lo marxar, de tenir la força suficient com per agafar-lo d’una llampegada i prémer-lo fort contra el cor perquè sàpiga qui som nosaltres de veritat, perquè senti els nostres batecs, les nostres vivències, el nostre amor que encara, a pesar de tot, ens queda per mostrar.
No, no en té res de fàcil la vida, i els moments de glòria són escassos. Però hi són, com qui no vol la cosa, dissimuladament. Esperant-nos per donar-nos una senzilla abraçada que ens alleugi el dolor i ens extregui les llàgrimes tòxiques que encara ens queden aferrades per dintre i no permeten deixar fugir les penes.
Personalment, i aquest és un cas real com n’hi haurà tants altres, aquest any acabaré Infermeria. I avui he viscut una història preciosa amb una pacient que proporcionarà color a totes aquestes paraules. Amb ella m’acomiado.
La protagonista del fet és una dona que passa (el temps que tu llegeixes això ella ho passa) per una situació de salut difícil, tant difícil que ha d’estar a Cuidats Intensius per ajudar-la a curar-se. Però aquesta dona tot i estar dins aquesta situació difícil és molt valenta i forta perquè encara que porti tot un historial d’antecedents clínics complicats, ella segueix lluitant dia a dia per estar bé.
Aquest matí quan la meva infermera i jo li fèiem la higiene al llit i parlàvem amb ella li hem dit que avui aniríem a la perruqueria i a l’spa a lo que ella ha contestat “vale, bonitas”.   Així que li hem fet una higiene de llibre, amb oli per la pell, higiene dental, rentat de cabells (i al llit és complicat), pentinat,perfumat i canvi de llençols i fundes de coixí. I quan hem acabat li hem preguntat sí es trobava millor a lo que ella ens ha contestat amb els ulls plorosos i una cara renovada:

Gracias, muchas gracias bonitas, sois todos muy buenos conmigo. Ojalá allí a fuera supieran lo que hacéis de verdad, como nos cambiáis la vida cuando no podemos hacerlo por nosotros mismos. Gracias, cielo”.


            I he entès, un pic més, que potser demà no podrem abraçar un temps de glòria que ens estava esperant, i que hem d’aprendre a, també, deixar marxar els vells temps de glòria, a tranquil·litzar el cor i a tornar a començar, perquè potser demà serem nosaltres a qui hauran de portar a la perruqueria i no podem permetre’ns d’anar-hi sense abans haver somrigut de felicitat, almenys, un últim cop. 




Margalida,
Dedicat a qui avui ha de lluitar contra un temps de glòria massa gloriós i que, així i tot, necessita deixar marxar i tornar a començar abans d'anar a la perruqueria. 

2 comentarios:

LUPITA SOTO dijo...

Hermosamente triste mensaje, te felicito por tú Gloria.

empiezaposisla dijo...

Muchas gracias, tú poesia también es muy bonita.