Con los ojos cerrados todo se ve más claro.

Con los ojos cerrados todo se ve más claro. Esa frase me la dijo una vez un viejo amigo y desde entonces cierro mucho más los ojos que antes. Muchas más veces que cuando solo los cerraba para dormir o descansar la vista.

Hoy les vi de nuevo, cerré los ojos para intentar transportarme desde aquí y les volví a ver.

La arena que se intercalaba entre los dedos de tus pies cada mañana cuando te levantabas de la cama y cada noche cuando se suponía que había que dormirse, vi los niños y niñas saliendo a zancadas de sus chozas a recibirnos: tiempo de juegos señores. ¡Con que energía ansiaban tal momento esos pequeños, y no tan pequeños niños!, escuché el ruido de los taxis y coches (carros para ellos) devorándome los oídos, lo mucho que echo ahora de menos esa locura de banda sonora, vi el espectacular paisaje de La Tortuga, sus montañas rojas arenosas, esa pureza aislada en forma de personas, ese caos político y religioso y esa sonrisa permanente en sus caras, el arroz con pescado de la más mayor de las mujeres. Vi mis pies sumergiéndose en el Pacífico, el congelado Pacífico, vi sus cangrejos asustadizos con nuestros pasos, las noches de hoguera en esa playa, el vino, el ron, las palabras sensatas en forma de incongruencias, la cerveza Cusqueña, ¡la puta felicidad peruana!

Todas esas imágenes y películas iban avanzando en mi cabeza a una velocidad catastrófica, abrí mis ojos. Añoranza.

Añoranza que hizo que los volviera a cerrar.

Aparecieron los Adobes, las casas para niñas que ya eran madres, sus bebes, su fuerza, su otra permanente sonrisa, su mirada. Esa maldita mirada que significaba gracias sin palabras, que significaba amor, que significaba grandeza. Aun hoy no consigo dejar de ver sus ojos con mi imagen en su interior, allí dentro, cautiva de ellos, enamorada de ellos.

Esas familias unidas, no la clase de unión que entendemos los europeos que debe haber en una familia, sino otra clase de unión, una mucho más fuerte, mucho más frágil y mucho más sincera, una que traspasa todas las estadísticas y curiosamente no esta estudiada en ningún libro estadístico, una unión que te atrapa y cautiva sin el más mínimo esfuerzo.

Vi la pobreza sonriendo, la injusticia a su acecho, la hipocresía política en las paredes de sus casas a cambio de una triste cantidad económica, las ansias de amor de los niños más desafortunados, las ansias de jugar (debería estar terminantemente prohibido y penalizado el no dejar ejercer el derecho a ser niños, debería estar terminantemente prohibido no dejarles otra opción de supervivencia que transgredir tal derecho), las familias desestructuradas, el puto VIH y sus prejuicios, las lagrimas de esas mujeres sin apoyo familiar, la fuerza de esas otras con ese apoyo, el gran nivel de actuación de los adolescentes en el grupo de teatro, la riqueza de sus conversaciones, el aprendizaje de nosotros los gringos, el enriquecimiento de nuestros corazones, el conocimiento de otros gringos con los que te sientes identificado, el aprendizaje unos de otros y en otros, la gran familia en que se transforma el todo, el gran todo que se transforma en familia.

Abrí los ojos. Paz, nostalgia, rencor, amor, tolerancia, yo.

Ese viaje me había cambiado para siempre, esas personas eran parte de mi y las sentía dentro mía, gritando esperanza, ser escuchados, gritando dignidad, gritando con susurros que existen, que no les dejes allí, que expliques su historia y la de muchos otros, que enseñes la verdad al resto, que luches para que deje de ser verdad, que te impregnes de otros que quieran ayudarte, que dejes el miedo dónde este debe estar, al fondo.

Y eso queridos es lo que voy hacer, y es por lo que debo prepararme el resto de mis días, para la batalla más importante de mi vida, una que se lucha sin armas de fuego ni de ningún tipo, una que hay que combatir con algo mucho peor, el celebro, la estrategia, el razonamiento, las palabras, los derechos de la vida. Una de esas batallas que lo más importante es sobrevivir con buenos resultados, en la que la muerte deja de ser lo peor y pasa a formar parte de la lucha, una de esas que nunca sabes cuando podría empezar y mucho menos prevés si algún día llegará a acabar.

Empieza la cuenta atrás…

Margalida Garí Font,

Tuvimos que encapucharnos para que ellos nos miraran a los ojos.

El transport temporal de Portugal per amor.

Em podia sentir la meva respiració nítidament. Lenta i pausada, relaxada. Del tipus de respiracions que, tot i parèixer que el teu món està dins una calma aclaparadora, et recorden que alguna cosa no acaba d’anar bé.

Em trobava estirada al llit de casa i la meva ment funcionava a cinc cents revolucions per hora. Més d’una vegada li agrairia silenci, i més d’una vegada he obtingut el doble de pensaments.

Els meus ulls estaven completament oberts, però no era un despertar natural, més aviat eren uns ulls cafeïnics sense cafeïna. Aquella nit havia tornat a esser dura.

Pensava ja ho tenia més o menys superat però de tant en tant em retornaven els sons, en primer lloc, les imatges en segon i les imatges amb els sons com a representació final.

De sobte vaig recordar les paraules d’una amiga, “has d’escriure una història d’amor, ets una romàntica i escrius molt bé, però res d’històries d’aquetes empallegoses, has d’escriure una història d’amor real.”

Com que no hi havia manera de tancar els ulls sense veure les imatges vaig decidir que potser aquell era un bon moment per escriure una espècie d’introducció. Una introducció al no res, com jo l’anomenava, o per el contrari, una introducció a alguna cosa massa gegant com per ser-ne conscient de la seva dimensió a l’actualitat. Sigui com sigui, aquí teniu el resultat:

L’aeroport estava ple de gent. A aquelles hores del matí normalment els moviments de les persones eren lents i adormits, però aquell no havia estat un matí com els altres des de el principi. La gran multitud es movia d’una manera veloç, àgil i sorollosa. Per una persona que havia dormit com a molt cinc minuts allò podia resultar desesperant.

No era el cas.

En algun punt incert de l’aeroport la realitat era molt diferent. Tan diferent com l’interior d’una bombolla transparent. Una realitat fràgil, trencadissa, subtil, una realitat molt real.

La Gisela mai s’hauria imaginat trobar precisament al centre d’aquell punt incert. I si alguna vegada alguna espurna d’imaginació hagués tingut una aparició volàtil d’un moment semblant, molt possiblement l’hauria descartat de manera immediata de la seva ment. Ella era una persona clara, gens infantil, de la dels peus a terra, una persona actual i realista, una persona que no es deixava emportar per imbecil·litats, molt expressiva i sensible al mateix temps, una persona que realment mai et deixava de sorprendre. Però en certa manera, ella sempre havia tingut clar que era el contrari  del que ara mateix estava essent.

Vaig descobrir que mai acabem de tenir clar del tot absolutament res.

L’Eduard era del mateix motlle de la Gisela, els dos tenien molt de caràcter, eren molt actius i moguts, orgullosos i somiadors, grans persones sens dubte, però d’una manera d’esser de difícil convivència entre ells. Realment era una situació admirable, ells ho havien aconseguit. Qui ho havia d’anar a dir...

Havien arribat massa d’hora a l’aeroport i ara haurien de carregar amb una espera un tant complicada.

Es trobaven allà enmig, en el gran punt incert de la terminal, de peu, sense dir-se res (no calia), sense deixar-se de mirar, sense deixar-se de tocar, sense deixar-se de sentir.

L’aeroport estava acostumat a aquell tipus de situacions, les persones mai s’hi acostumaven. Tot i així feia molt de temps que no s’havia vist aquesta classe d’històries, normalment els acomiadaments de l’aeroport tenien un cert punt de falsedat, un cert punt de melancolia i molt poc cert punt d’amor. Aquell era un d’aquets estranys últims cassos, de fet, aquell era l’únic cas en tots els anys que feia que l’aeroport estava obert. I ells n’eren els protagonistes, uns protagonistes que ni tan sols sabien el títol de l’obra.

Ell no tenia ni la més mínima idea del que fer, ella ja feia temps que pensava que no hi fotia res a aquell lloc però no podia evitar de quedar-hi, ell tenia la capacitat de pensament anul·lada, martiritzada i absent, ella tenia la capacitat de pensament el triple de desenvolupada que qualsevol altre dia, però això li causava sobresaturació d’idees irracionals i sense sentit, per dir-ho clar, era com si tampoc funcionés.

El cor dels dos bategava a un ritme accelerat, un ritme que accelerava més a cada segon que passava i el temps aquell dia s’havia encapritxat a tornar-se molt lent.

Finalment ella (ella que mai a la vida ho hagués fet) es va girar d’una voltada ràpida i imprevisible i es va llençar als seus braços, el va abraçar tan fort que per un moment semblava que eren un sol cos. Els dos cors anaven adquirint ritmes preocupants per qualsevol servei mèdic. Per els serveis dels que estem parlant era un ritme perfecte per a la vida.

Ell va acceptar l’abraçada i va acariciar-li els cabells d’una manera dòcil i tendre, desprès va transportar la seva mà per la cara d’ella, va aixecar-li el rostre i li va fer un petó als llavis. Un petó intens, sincer, expressiu i molt llarg.

Ella va passar la mà per el clotell d’ell i va fer-li un altre petó. Fins que va arribar un punt que ja no es podia distingir qui feia el petó a qui. Sens dubte, des de fora era una gran imatge, una de les poques imatges d’amor que molt de tan en tan es deixaven veure a la societat actual.

A partir d’aquell moment tot va esser més fàcil i menys tens, més abraçades, més somriures, més fluïdesa de paraules i d’actes, més ignorància del context i més atenció a la situació. Una situació que els dos sabien que no tornarien a viure. Aquesta era la part difícil que van decidir des de el començament deixar de banda. Evidentment, no se’n van en sortir.

El megàfon de l’aeroport va enunciar fredament el vol que ella havia d’agafar. En sentir-lo l’angoixa es va apoderar del seu cos i de la seva ment i va tornar-lo abraçar amb un “no” molt expressiu formant-se a la comissura de la seva boca. Ell l’agafava molt fort, com si deixar-la anar impliqués arrencar la seva pell.

Llàgrimes. Moltes llàgrimes. Els dos sabien que era inevitable la seva aparició.

El megàfon va anunciar l’últim avís i ella amb un gest impulsiu es va apartar. No podia pensar, no volia pensar, va agafar la mà de l’Eduard i li va posar a sobre una espècie d’objecte embolicat amb paper de diari, va girar-se ràpidament i va començar a córrer cap a les portes d’embarcament com si el diable la vigilés des de algun punt per disparar-la a traïció.

Va embarcar sense veure res per les llàgrimes, va embarcar el seu cos i va deixar el seu cor fora de l’avió, en algun punt entre l’abraçada i el petó, va embarcar sabent que aquell era un final de veritat i no un fins aviat. Aquesta fou la pitjor part de l’embarcament.

L’Eduard no s’havia imaginat aquell final, i la falta de funcionament neuronal impedia a la seva ment un pensament coherent i al seu cos un moviment mínim.

Sentia el pes de l’objecte a la seva mà però no sentia l’objecte, sentia les mans de la Gisela acariciant-li el clotell però no sentia la Gisela, sentia el seu somriure, però no sentia la felicitat d’aquest, sentia els batecs dels seus dos cors però no sentia els cors, sentia el cos d’ella però era incapaç de sentir-se el propi cos, finalment, sentia el seu amor però no sentia la seva freqüència.

L’Eduard va mirar-se la mà i va aconseguir veure l’objecte, va desfer el paper de diari i va treure’l. Les llàgrimes van tornar aparèixer.

Era una espècie de maqueta feta a mà. Era una maqueta inexperta però elegant, feta amb cartó i fang, temperes, arena i cola. Era la maqueta del país de Portugal. L’Eduard quasi podia veure el moment d’aquella història de Portugal.

Era un dia enmig de l’estiu i la Gisela li va dir sense cap tipus de mirament:

“Podem enrotllar-nos però sempre tinent clar que és un passatemps, per passar-ho bé vaja. Sobretot, queda totalment prohibit enamorar-se, que desprès venen els acomiadaments dels aeroports obligatoris i ni tu ni jo volem deixar de tocar amb els peus a terra. Oi que no Eduard?”

A lo que l’Eduard va contestar sense pensar-ho, perquè ell ja tenia clar que els dos s’havien enamorat i que ja ho pensaria més endavant a com afrontar-ho (actualment encara no havia estat capaç de pensar-ho):

“Ostres Gisela, no tens ni idea de l’amor. Nena, no ens enamorarem, som persones sensates, però en cas de que ens descuidem, sempre podem agafar el primer vol que vagi cap a Portugal i desaparèixer del mapa.”

L’Eduard va arrencar a córrer cap a la porta d’embarcament però la porta ja estava tancada.

L’Eduard es va desesperar, va córrer cap el gran cristall transparent de l’aeroport. D’allà es podia visualitzar la sortida de la majoria d’avions, va aferrar les mans i el front al vidre per intentar veure-ho millor. Va analitzar els avions un a un però no aconseguia veure la Gisela, realment era una idea ben poc racional però ell no es volia donar per vençut.

Va córrer molt de presa fins una tenda interior de la terminal, va comprar pintura de paret (per què collons venien pintura a l’aeroport? Per casos d’emergència com aquell?) i es va tornar a dirigir ràpidament al cristall transparent. Va escriure amb lletres gegants i a l’inversa perquè es pogués llegir clarament des de fora, “Portugal està temporalment transportat aquí.”

El guàrdia de seguretat en veure aquell desastre va afanyar-se a detenir-lo,. Però l’Eduard no li feia gens de cas, ell mirava en direcció als avions forcejant al guàrdia perquè li deixés uns minuts més. L’Eduard cridava com un boig, es defensava com un pacient psiquiàtric de les contencions, els ulls estaven plens de llàgrimes i la impotència es començava a apoderar de la seva ànima.

De sobte la va veure, l’hauria diferenciada a qualsevol banda.

Ella estava dins un avió no massa lluny per poder llegir el missatge però si massa lluny per poder-lo dur a terme. L’avió començava a moure’s i l’Eduard va veure com la Gisela es va posar histèrica, feia uns moviments amb els braços que semblaven colpejar els vidres de l’avió amb senyal de voler baixar. Va veure com plorava i també aferrava el seu cos al vidre, va veure com els agents de seguretat de l’avió l’agafaven i la fermaven amb una espècie de cordes, va veure com ella obria la boca en senyal de cridar a ple pulmó, va veure que se l’hi acostava una mena de metge amb una injecció a la mà, va veure quan li clavava la injecció al deltoides, va veure com ella deixava de obrir la boca per cridar, va veure quan ella es girava cap on ell estava, va veure com s’esforçava per no tancar els ulls amb tota mena de moviments inútils, i va veure com, finalment, els ulls se li van tancar.

L’avió es va enlairar.

De tots els crits de ràbia el de l’Eduard fou el més esgarrifós. Fou un crit llarg, fort, dur i dolorós.

L’agent el va arrestar pel terra bruscament. Feia anys que feia feina a aquell aeroport i mai havia presenciat una cosa com aquella. Els ordinadors embogien el jovent. El seu fill més li valia no comprar cap nova tecnologia,  va pensar el guàrdia.

Desprès d’allò la terminal no va tornar a esser mai la d’abans, era una terminal trista i ombria. Els passatgers ho van començar a notar i van deixar-hi d’anar. La terminal començava a sofrir greus problemes de finançament econòmic i si seguia així hauria d’acabar tancant.

L’Eduard va seguir-hi anant cada dia. Es quedava de peus al costat del cristall transparent. Encara es podien veure les marques de la pintura si t’hi fitxaves bé.

Jo vaig establir una espècie d’amistat amb l’Eduard perquè per aquell temps estava treballant a l’aeroport venent pintura a una tenda de dintre.

Havia presenciat tota l’escena i ara presenciava totes les anades i vingudes d’aquest paio.

Així que un dia m’hi vaig acostar i varem començar a parlar, jo li vaig aconsellar que si de veritat desitjava que la Gisela el trobés i tornés (resulta que cap dels dos tenien el telèfon de l’altre, ni la direcció ni res de res. Em va explicar que formava part del tracte. Però que enamorar-se no hi formava part i havia passat.) podia escriure un llibre sobre la seva història. Un llibre que expliques com s’havien enamorat d’aquella manera en un sol estiu, que expliques el que va passar, el que van fer i el que van sentit. Un autèntic llibre d’amor.

Sorprenentment, els ulls del noi es van il·luminar. Em va dir que ella sempre llegia molts de llibres, i que si li posava un títol relacionat amb la geografia segur  que ho trobaria aviat perquè era la seva debilitat lectora.

Des de llavors l’Eduard ve cada dia amb fulles en blanc i bolígrafs. No m’ha volgut ensenyar res del que ja té escrit perquè diu que això espatllaria la seva capacitat d’escriptura. Però m’ha promès que jo seré el primer en tenir un exemplar i llegir-ho.

De totes maneres, he de confessar que un dia, sense que ell se’n adonés vaig poder llegir-ne el títol. I he d’admetre que no podia haver triat millor títol perquè ella ho llegís, perquè molts ho llegíssim: El transport temporal de Portugal per amor.

Margalida Garí Font,

¿Has amado alguna vez a alguien hasta llegar a sentir que ya no existes? ¿Hasta el punto en el que ya no te importa lo que pase? ¿Hasta el punto en el que estar con él ya es suficiente, cuando te mira y tu corazón se detiene por un instante?El diario de Noah. 

Distintos corazones.

Alicia sabía que no todos los corazones están fabricados de ese material perfecto del cual estaban fabricados los corazones según su madre. Durante sus inmaduros vente años había tenido el lujo de poder presenciar ese echo en múltiples personas; y al final se había atrevido a clasificarlos.

En primer lugar estaban los Corazones máscara, estos, como dice la propia palabra, tenían en común ocultar su verdadera identidad, ya fuese por miedo, seguridad o monotonía. Eran los típicos listos que te hacían creer que no latían con fuerza cuando en realidad era exactamente lo que hacían, o viceversa.

Alicia sentía una gran lastima por ellos. Vivir toda una vida bajo otra identidad debía ser realmente agotador y horrible a la vez.

Después estaban los Corazones de piedra. De piedra, no por ocultar sentimientos, como los anteriores, o por no sentir, sino que se llamaban así porqué eran los corazones más fuertes de todos, los que habían sentido tantas veces emociones tan extremas que ya se habían acostumbrado a ellas. Ciertamente, a veces eso no era bueno porque impedía expresar tus sentimientos con exactitud, pero otras veces era el resultado de un gran aprendizaje, que por lo general carecía de haber sido fácil.

A esta clase de corazones siempre había que acercársele desde el respecto, nunca sabías a primera vista, la etiología de tal dureza.

En tercer lugar estaban los Corazones Sensibles y por alguna extraña razón Alicia se había clasificado a ella misma en esa categoría, los motivos siempre fueron un misterio para los demás.

Estos corazones son fáciles de definir y muy difíciles de localizar, ya que uno siempre duda entre el límite de lo cuotidiano o normal y la línea que cruza este hecho. Curiosamente, Alicia acertaba siempre a la primera en clasificar corazones.

Los Corazones Sensibles eran los que les afectaba cualquier tipo de estimulo exterior o interior de una forma un tanto exagerada. No me gusta utilizar esta palabra para definirlo, porque en verdad para ellos no tenía nada de exageración, y quizás ese modo de reaccionar era en realidad, el autentico modo en que más de uno le convendría adquirir un cierto grado de aprendizaje. Pero sea como sea, Alicia también los definía con ese término. Una vez me confesó que para que la mayoría del mundo entienda e interiorice algunos conocimientos esenciales y básicos, una se había de acostumbrar a hablar el lenguaje de esa mayoría, o de lo contrario fracasaría de un modo frenético.

Alicia siempre tenia la palabra perfecta en el momento perfecto, y eso causaba a los que la escuchaban, esa especie de necesidad de escucha que muy pocos tienen. A veces eso asustaba a las personas.

Por último estaban los Corazones Moldeables. Estos eran un enigma digno de estudio. Grandes corazones sin duda alguna, pero de una incertidumbre aterradora. Eran los corazones que tenían la capacidad de moldearse al tipo de corazón que quisieran o que el contexto les hacía querer ser. Esa capacidad era el núcleo de muchas envidias y sin embargo era una capacidad tan monstruosamente variable que uno nunca sabía el límite. Desde mi punto de vista, eran una gran responsabilidad, y, evidentemente, no siempre se era responsable con ellos, de allí las grandes catástrofes de la humanidad. Y, curiosamente, de allí también provenían los grandes hallazgos.

Alicia decía que estos corazones necesitaban a los corazones sensibles a su lado para tener la gran bestia interior controlada. Alicia decía que no siempre era fácil pero que siempre se podía conseguir. Alicia me susurró una vez, en una de esas borracheras que te entran las ganas de llorar a pleno pulmón, que ese era su oficio.

Y desde entonces no puedo evitar preguntarme cual es el mío, aunque sospecho que tiene una estrecha relación con escribiros estas palabras.

Margalida Garí Font,

Todos tenemos distintos corazones, y aunque algunos compartan características similares, cada uno es único e inclasificable, el motivo de tal clasificación es indudablemente, recordarnos lo que ya sabemos, que todos tenemos distintos corazones. 

Carta obligatòria a partir dels vint anys.

Les arrues de les seves mans delataven el que tots sabien i ella pareixia ignorar, s’havia fet vella. Els seus cabells ja no mostraven aquella gràcia caragol, ara eren blancs i ondulats, molt llargs. La profunditat dels seus ulls havia arribat a profunditats majors, ara n’era impossible divisar el final, de fet, m’atreviria a dir que no en tenien de final desprès de haver vist tantes coses. La comissura dels seus llavis s’havia mig endinsat i s’hi havien dibuixat unes petites arrues sàvies que li donaven aquell toc intel·ligent. El seu cos estava completament transformat, ara era el cos d’una persona de 90 anys, tot i així aparentava molt menys edat, això, de totes maneres, mai l’hi havia importat. “Els anys són vida”, em deia quan jo era petita i volia fer-me gran i em deia, també, quan m’anava fent gran i volia tornar a esser petita. Els anys són vida...i tant que ho són!

Així doncs, ara em trobava al seu enterrament, desprès de 92 anys d’existència (qui diu ràpid), seguint les instruccions que m’havia dit a la carta al peu de la lletra.

La carta. Convindria parlar-ne una mica abans de seguir amb aquest embolic. Doncs bé, ara deu fer dos anys em va venir tota decidida amb un tros de paper gastat a les mans i em va dir que no ho podia obrir fins que ella morís. Jo, com a bona neta que sóc (ha requerit un gran esforç seguir les ordres de l’àvia), és el que he fet.

I ara tinc la carta mig oberta, sense llegir i una fotografia de l’any dos mil i busques que m’ha caigut del sobre quan l’he oberta. Ara ja no existeix això de la fotografia en paper, una llàstima realment.

La meva àvia tenia aquesta mania maniàtica d’escriure. Se li donava més o menys bé, almenys se’n sortia, que ja és molt, però sempre et deixava amb aquell mal gust de boca per no saber-li contestar, oral o de manera escrita, amb el mateix nivell que ella.

A mi em deprimia veure un escrit seu, tenia clar que em faria reflexionar, submergir dins ell, enyorar-la i fins i tot, plorar, el que col·loquialment diem sentir, vaja.

La qüestió és que tenia la carta amb una mà, sense llegir, i la foto amb l’altre, sense deixar-la de mirar. La foto era seva als vint anys aproximadament, era una fotografia del seu primer pla, mirava a la càmera amb aquella mirada que, encara ara, m’anul·lava la capacitat de reflexió i pensament gràcies al seu abisme. Era molt maca de jove la meva àvia, físicament vull dir. A mi m’hauria agradat semblar-me a ella però la meva mare va haver-me de proporcionar aquesta merda d’orelles Dumbo i ja la va cagar. La mare sol cagar-la molt sovint, tot s’ha de dir.

Quan anava a acabar d’obrir la carta vaig adonar-me’n que rere la fotografia hi havia escrit unes lletres majúscules molt elegants. Posaven, les profunditats de cada un dels nostres cors són molt més profundes que cap altres, just pel fet de que ens és impossible veure que siguin profundes.

En fi, una frase de la meva àvia, que corrobora el ja dit. El seu significat ho deix per vosaltres.

Ara si, vaig obrir la carta. Estava nerviosa, ho confesso.

Petita, gran, Estrella.

Vull pensar que m’has fet cas i llegeixes aquestes paraules quan jo ja no estic al teu costat, almenys físicament. Si no és així et demano de tot cor que la tornis a tancar i esperis un temps per llegir-la.

El motiu del meu escrit no és altre que parlar-te de la vida. Ja ho sé que en saps moltes de coses de la vida, ja ho sé que ets gran i que una senyora de 90 anys no t’ha d’anar a explicar coverbos, però tot i que ho sé i tu ho saps, et demano uns minuts. Deixa’m tenir el gran plaer d’acomiadar-me a la meva manera antiquada, si us plau.

Estrella, encara que tu en saps moltes de coses de la vida, jo et duc una mica d’avantatge respecte a la quantitat de vida viscuda i per tant, d’experiència. És per això que vull que tinguis molt clar unes premisses bàsiques per moure’t per aquest planeta que no sempre ens escolta. A partir d’aquí tu, i només tu, decideixes com viure-la, és completament teva. I és per tu.

Actualment deus tenir l’edat que jo tinc a la fotografia, un any per sobre o per sota, tant se val. Molt més maca que jo, això si. El que vull dir és que ja et deus haver familiaritzat amb l’amor, amb les amistats, les decepcions, els reptes, les metes, els esforços, la recompensa i la caiguda. Per tant entendràs de que et parlo en tot moment.

Il·lusió, això és el que tindràs en conèixer algú o alguna cosa nova. Llavors els teus ulls es faran obscurs, com els meus (com tu sempre em dius), i analitzaran cada una de les teves sensacions, les dividiran per camins i totes acabaran a un apartat de les profunditats del cor diferent, però amb totes hauràs sentit i per això les has de respectar.

Experiència, es guanya amb els anys i amb les vivències petita, d’aquesta categoria no et preocupis més del compte perquè sols ho pots aprendre vivint molt temps. Aquesta la deixo resoldre pel teu compte.

Reptes, són les metes a les que vols arribar, tant professionalment com personalment. Moltes seran dures, d’altres utopies i la majoria no tindran fi, però l’important és el camí, la meta és sols l’excusa d’aquest. No oblidis unes sabates còmodes, hi ha camins amb moltes pedres de per enmig. I no t’exigeixis més del compte, descansar per agafar forces també forma part de la caminada. Està bé, molt de tan en tan podràs agafar el cotxe.

Coneixements crítics i globals, aquets tenen part de l’experiència, aquesta part l’ometrem perquè hem quedat que és tota teva. L’altre part és el món, les cultures, els viatges, les persones, i és molt més important que la primera part. Per tant dedica una mica de temps a cada una d’aquestes coses, la resta del que et vull ensenyar ho descobriràs sola també.

Amor, el gran enemic Estrella, però el més bonic i el que més val la pena de la vida. No tinguis presa, arribarà, o potser el trobes rere una pedra d’aquest camí que has de fer amb unes sabates còmodes. No l’hi tinguis por, hi ha amors que et faran mal, clar que si, d’altres et faran molt mal, també, però tots tindran el seu racó a les profunditats del teu cor, i de tots en trauràs el millor suc, et serviran per créixer i conèixer el que vols i el que no, el que estàs disposada a donar i el que és sagrat, el que pots perdre i el que pots guanyar, allò que t’anul·la com a persona i allò que et construeix. La por a l’amor no val la pena, a aquest món hi ha coses que haurien de fer molta més por. L’odi, per exemple. A més, també hi ha amors molt bons, de fet no n’hi ha cap de dolent, però el que vull dir és que hi ha amors que et potencien aquesta il·lusió que parlàvem al principi, i per aquets és més que necessari arriscar unes quantes llàgrimes.

Família, ho sé princesa, a vegades és difícil aquest apartat, i a vegades és racionalment suprimible, però sempre és molt important. Cuida la teva família, exposa la teva opinió, evidentment, però deixa que ells exposin la seva, adapta’t, i permet que ells també s’adaptin a tu, estima’ls, i deixa’t estimar. I en acabar, torna’ls a cuidar, perquè si has crescut és, en gran part, gràcies a ells. Ajuda’ls a envellir, és tan o més complexa que madurar.  

Estima’t, això és la darrera categoria de la vida, no per això la menys important, de fet, és la principal. Estima’t tal i com ets, estima el te físic, quan tinguis la meva edat veuràs que tenies un físic preciós de jove, estima’t per dins, només si t’estimes tu et podran estimar els altres. Estima els teus defectes, en el fons són les teves virtuts. Estima’t, estima’t i torna’t a estimar. Quan oblidis aquest apartat, t’hauràs oblidat de tu, per tant deixaràs d’existir. Estima’t molt, cada dia una mica més, cada mica més un molt més i cada molt més l’infinit.

Això és tot el que volia dir-te Estrella, no pretenc donar-te un sistema de viure, ni obligar-te a escoltar-me, però la noia de la fotografia que tens ara a les mans l’hi hauria agradat que algú l’hi ho hagués dit a aquell moment, per aquest motiu jo t’ho explico a tu sense cap tipus de compromís. Per facilitar-te una mica la caminada, jo et regalo les sabates còmodes i tu camines.

T’estimarà sempre,

La teva àvia Margalida.

PD: El teu pare et va posar Estrella perquè de petit vaig explicar-li que el seu significat era, astre o cos celeste que brilla amb llum pròpia al firmament. Un nom ideal per tu, no creus?

 Un cop més no ho vaig poder evitar, vaig plorar. Vaig plorar molt davant les cendres de la meva àvia (havia estat tossuda fins als 90 anys i, tot i les baralles amb la mare, es va negar per complet a enterrar-se. Al testament va deixar escrit que volia que la seva neta, és a dir, jo, espargís una mica de ella a cada un dels seus viatges, perquè volia seguir formant part de tot el món. D’aquesta manera elegant, la meva àvia s’assegurava desprès de la seva mort la seva missió de que jo viatges i de que la seva essència estàs present a tot el món. Només se l’hi podia ocorri a una boja com ella. Una boja amb molta cordura. )

Abans d’anar-me’n vaig tornar a llegir la frase de darrera la fotografia,  les profunditats de cada un dels nostres cors són molt més profundes que cap altres, just pel fet de que ens és impossible veure que siguin profundes.

Margalida,

A tots ens hauria agradat tenir una carta com aquesta als 20 anys, igual que tots l’hauríem ignorat fins arribar als 90. Perquè no és fins a edats avançades que comencem a veure-li el significat, el real vull dir.

L'horitzó de la platja.

L’aigua del mar va acariciar-me cada un dels dits dels peus d’una manera elegant. El vent no era gaire fort però ja em feia aquella funció de retirar-me els cabells de davant la cara. Vaig fer una gran inspiració per agafar tot l’aire del meu voltant i ficar-ho dins els meus pulmons. No ho vaig aconseguir.

Em vaig asseure a la vora del mar amb les cames dins l’aigua gelada. Volia gelar els pensaments i sentiments. Tampoc ho vaig aconseguir.  

Vaig tancar els ulls per desaparèixer, encara que fos un segon. Però el vent seguia retirant els cabells de la meva cara  i les cames seguien estant tan gelades com l’aigua. No vaig desaparèixer.

Em vaig sentir petita, em vaig sentir un punt minúscul gairebé imperceptible, em vaig sentir tan imperceptible que no em podia percebre ni jo mateixa. Però la platja em percebia perfectament i amb això ja en tenia prou a aquell moment. Per la platja jo era allà amb cos i pensament, era real. La platja per mi també era molt real, massa real.

Vaig obrir els ulls i vaig reposar la mirada a una línia invisible de l’horitzó. Em va donar la sensació que l’horitzó venia cap a mi, potser jo anava cap a ell. Sigui com sigui ens varem retrobar a un punt qualsevol entre les dues distàncies que ens separaven. Entre la seva i la meva (més endavant vaig descobrir que era la mateixa i, per tant,una sola distància. La imaginària).

El rencontre amb l’horitzó fou bonic, molt bonic. Ens varem abraçar i, curiosament, quan vaig inspirar em va venir tot l’aire del meu voltant i es va ficar dins els meus pulmons, el gel de les cames va ficar-se dins la meva pell i va circular per la meva sang fins arribar al cor. El va glaçar. I quan em vaig atrevir a tancar els ulls vaig sentir com m’anava fent gran, gegant, monstruosa. Vaig desaparèixer.

Aquell matí la platja estava tranquila, sensual, com sempre. El vent era dèbil però confortable, l’aigua encara era molt freda perquè estàvem en plens inicis de primavera, de fet, era glaçada. Va començar a sortir el sol tímidament. No hi havia dubte que seria un dia preciós.

Em vaig estranyar de que la platja estigués tan buida, no hi havia ningú. Ni tan sols hi havia aquella al·lota dels cabells arrissats que cada matí es banyava les cames dins l’aigua...

Margalida.

Una mente que respira.

Alguien me dijo una vez que puedes ser quien quieras y estar en dónde quieras con tan solo cerrar los ojos e imaginarlo.

Desde muy pequeña siempre me ha gustado imaginarme toda clase de cosas, aventuras imposibles, paisajes extraordinarios, vidas perfectas con besos perfectos, viajes por todos y cada uno de los rincones del planeta, rincones inimaginables. Mi imaginación llega a tales dimensiones que ya no es necesario ni cerrar los ojos. Estar aquí escribiendo es estar en miles de lugares al mismo tiempo. Una mente que respira, es como la llamo.

El motivo de esta necesidad, que aunque placentera, no siempre adecuada, siempre ha sido un gran misterio para mí. Sospecho, que de algún modo, mi corazón le manda señales constantemente a mi mente para que está descifra lo que él anhela realmente. Cómo una especie de lenguaje secreto entre órganos; un lenguaje que yo traduzco o, mejor dicho, solo soy capaz de entender, mediante imágenes. Imágenes que después guardo en alguna parte del celebro llamada Pensamientos sin sentido. Aunque siempre he sabido que sentido es, precisamente, lo que más tienen. Es solo que mi conciencia ha creado un filtro automático por algún motivo que no logro entender (no del todo), que hace que sea incapaz de encontrarles tal sentido.

Así que al final me he auto-diagnosticado mi propia “enfermedad”, si es que se le puede llamar de ese modo, pero de momento, voy  permitirme ese lujo. Diciéndolo de una manera clara y directa:

Me paso la mayor parte del tiempo imaginándome otra vida, otra forma de ser, pensar, sentir, otros paisajes, olores, amores, etc. para escapar, en cierta manera, de mi misma. O lo que es lo mismo, mi inconciente y mi conciente están en una continua lucha para poder salir a flote. Y como no se ponen de acuerdo porque son demasiado diferentes y orgullosos, pero tampoco se pueden separar porque en el fondo son una misma cosa, el resultado final es esa distorsión de una realidad completamente irreal pero de lo más real.

En conclusión, estamos bien jodidos (estoy, obviamente).

Entendedme, no es que no me guste mi forma de ser y todo lo que me rodea, si que me encantaría cambiar unas cuantas cosas pero eso nos pasa a todos. Es simplemente que mi forma de ser es incompatible dentro del contexto que, desgraciadamente, me encuentro. Bueno, supongo que tampoco es que sea incompatible sino que no tengo la más remota idea de cómo alcanzar esa compatibilidad, al menos durante un tiempo suficientemente largo como para sonreír. Quizás eso es porque tengo que encontrar el punto exacto en dónde compatible/incompatible deje de tener sentido. O eso es lo que me gusta pensar.

Está bien, os doy permiso para llamarme inocente, utópica, hasta mente enloquecida. Pero la verdad es que mi mente es un órgano que respira cada segundo y la única explicación a la que llegué para tal extraño (y frecuente ya que estoy completamente segura que no soy la única) fenómeno fue esa. Claro que estaré siempre abierta a toda clase de diagnósticos porque el mío, aún siendo tranquilizador, no cura o pálida absolutamente nada de la “enfermedad”.

Empiezo a pensar que hay un gran porcentaje de probabilidades de que la respuesta a eso sea el hecho de que es una enfermedad incurable; con estadios de estabilidad o falsos intentos de remisión, por supuesto,  pero sin ninguna mejora.

Médicamente hablando, lo mío es una enfermedad crónica que está irremediablemente condenada a convertirse en terminal.

Un puto cáncer al que le siento un incomprensible amor, posiblemente porque cáncer no tiene el significado que todos pensamos al escuchar tal palabra. Siempre es mucho más, mucho más complejo y mucho menos temerario de lo que creemos.

Al cáncer no hay que tenerle miedo, hay que perdérselo, de eso no tengo ninguna duda.

Pero aun así, el amor que siento por mi cáncer terminal no deja de aterrarme cada día un poco más.

Irónico.

Margalida,

“Silencio, son tiempos para conocer nuestros corazones. Escuchadles.”

Deberíais conocerla.

Sus pasos iban avanzando lentamente, primero uno y después el otro, dándole la oportunidad a los dedos de sus pies a acariciar la arena de esa playa isleña.

El aire que le rozaba en las mejillas era un aire placido, tenue y confortable. Gracias a ese aire ella se sentía viva y volátil. Se sentía afortunada por poder respirarlo, se sentía libre.

Esa mañana se había despertado de un profundo sueño, uno de esos sueños que de vez en cuando una sueña sin querer soñarlo, y no de esos que no quieres soñar pero al final te gusta haberlo echo, era uno de la otra clase de sueños.

Así que al despertarse de ese sueño, ella hizo lo único que le daba paz. Se había puesto esa camisa blanca que parecía exportada de los años 80, medio transparente, medio hippy, medio vestido y medio jersey, y había decidido ir a caminar a esa playa solitaria que ella tanto conocía. Ni siquiera se había parado a desayunar, ni se había calzado, tampoco llevaba el pelo peinado, pero en su caso, eso la embellecía. Un pelo rizado por la mañana sin peinar en una chica es una imagen realmente atractiva. Muy atractiva.

Sus pasos seguían avanzando como si fueran automáticos, en un modo perfecto; preciso y firme. Ella no pensaba en nada, la mente en blanco siempre había sido la mejor forma de encontrarse en paz con una misma, la mejor forma de reencontrarse con una misma, aun habiéndose perdido durante mucho tiempo en algún lugar sin identificar.

El amanecer había dado paso a la mañana y la presencia de un sol tímido, pero voluminoso lo afirmaba. El mismo sol que le iluminaba un rostro fuerte (había tenido que serlo), frágil y muy exótico. La exotiquez que representaba esa luz solar en su rostro era la misma exotiquez que, muy a menudo, se desvanecía sin esa luz.

El aire se introducía por la nariz y escapaba (algunos dicen que escapaba al ver el interior de ella) por la boca. Ella estaba concentrada en esa respiración monótona para no permitirse desviar de la mente en blanco. Funcionaba.

No había silencio en la playa. Se podía escuchar el ir y venir de las olas, el ir y venir del tiempo, el ir y venir de la esencia que es la vida y, alguna que otra vez, el cantar de las aves curiosas de libertad. Una libertad que ella siempre había envidiado, porque aun siendo la más libre de las mujeres siempre estaría encadenada a su corazón. Que, como decía ella, es una libertad consensuada entre una sonrisa y una lágrima, pero, terminaba diciendo, al fin y al cabo, ¿Qué mejor libertad hay para ser libre?

Esta vez el sueño soñado había sido más duro de lo que su intelecto y físico eran capaces de reconocer, e aquí el porqué de ese desvanecimiento a andadas de unos pasos lentos por una playa isleña y una mente despensante. De ese modo escapaba de su sueño, le ignoraba por completo. Al menos por un tiempo.

La camisa le quedaba ceñida al cuerpo a consecuencia de ese aire primaveral. Se podían entrever unas líneas esbeltas a través de ella. Realmente su cuerpo decía mucho de su historia, pero a la vez, las personas que lo miraban, jamás se paraban a leer esa historia. Eso la desesperaba. Hacía que, al final, ella no tuviera una historia para el mundo. Pero hay que reconocer que, a pesar de todo, nunca se cansó de seguir escribiendo su historia en su piel, aún interactuando con un público que lucia sus mejores galas adornadas con una completa ceguera. Ella decía que esperaba el espectador, que aun siendo ciego, supiera leer el braille de un cuerpo de mujer. Si, eso decía.

La paz interior seguía estando presente hasta que decidió sentarse con las piernas estiradas dentro del agua de la orilla. El agua aun era muy fría en primavera, pero eso la hacía sentir mejor. La seguía haciendo sentir viva.  

El horizonte quedaba frente a sus ojos, y sus ojos quedaban en el horizonte. Era una especie de pacto privado entre ellos dos. La verdad es que todo el mundo que se cruzaba, en algún momento de su vida, con ella me confesaban después a mi, que esa mujer les transmitía respecto, a algunos hasta algo parecido al miedo. Yo siempre supe que era el horizonte de sus ojos lo que causaba tal efecto, igual que siempre supe que eso era porque ella desnudaba sus interiores con sus ojos. Y, evidentemente, eso les aterraba, les aterraba lo que ella descubriera de las profundidades de adentro.

Sin ningún motivo aparente, se levantó y reprendió el camino hacía su casa. Ahora ya no podía mantener la mente en blanco y lo primero que pensó fue que no quería que la noche volviera a llegar, no quería dormirse de nuevo y sobretodo, no quería volver a soñar.

Como era de esperar, la noche volvió, después de muchísimos esfuerzos para mantener los ojos abiertos, estos se cerraron, y su celebro empezó a viajar por el mundo de los sueños. Inevitablemente iba a soñarlo de nuevo. Ahora solo podía esperar a que sus pies tuvieran la fuerza suficiente por la mañana para seguir dando pasos lentamente.

Lo último que ella me dijo fue que:

“A veces,  tienes que aprender a caminar de nuevo tantas veces como sean necesarias para que avances de un modo gigantesco hacía los caminos más enriquecedores, que no necesariamente son los más cortos. Y muy a menudo en esas veces tienes que sentirte fuerte (no serlo) para cerrar tus ojos y esperar que el sueño al amanecer halla desaparecido, o por lo menos sentirte con la suficiente fuerza como para poder abrirlos.”

Yo solo pude ver mi rostro dentro del horizonte de sus ojos, ni siquiera se lo que ella vio dentro de mi, pero no fui capaz de quedarme a su lado para ver si los abría de nuevo.

Etiquétenme de cobarde, pero por un corto periodo de tiempo yo os he contado la historia de su piel, del braille de su vida. Y nunca más tendréis que traducirla, eso si, deberíais acercaros a ella, aunque solo sea para ver si tiene los ojos abiertos.

Deberíais conocerla.

Margalida.

El dolor de la pell.

I em torno trobar aquí, prest, molt prest, tant prest com una nit sense dormir.

I em torno eixugar unes altres llàgrimes que ja estan cansades de caure galta avall.

I em torno a mirar a un mirall per veure-hi un rostre que mai aconsegueix esser el meu...

És curiós això del temps i la distància, és molt curiós i molt real. Una realitat molt pareguda a la meva innocència cada vegada més present amb les persones que més m’estimo. Una innocència que ara em torna a recordar, per mil·lèsima vegada, que la curiositat per viure és una espelma molt tènue, una d’aquelles llums que qualsevol ràfega de vent se’n du per davant sense preguntar-te si volies quedar-te a obscures.

Però jo em torno a quedar a obscures, evidentment.

Aquest cop ho sabia, de veritat que ho tenia molt clar,però així i tot m’ha sorprès d’una manera massa contradictòria, com tot el que em passava amb ell, sense adonar-me’n.

Un dia et vas a dormir pensant que aquest cop si que has aconseguit felicitat, que has aconseguit que, a la fi, t’acceptessin, que has aconseguit amor, però al dia següent et desperts sense res al teu costat, sense unes mans que abans sentien ànsia per poder acariciar-te els cabells, sense un miol de gat que tingui el més mínim sentit, sense una nit eterna, sense algú, sense ell.

Per què? Et demanes un i altre cop.

Tots diuen el mateix: “Ets preciosa, hi ha un paio per tu a cada cantonada, tens una personalitat espectacular, etc.” Paraules i més paraules que no tenen el més mínim ressò a les seves accions. Contradiccions.

Per què? Et demanes cada dia, per què sempre hi ha alguna cosa molt millor que jo? Per què som tan difícil de comprendre? Per què puc salvar els altres i sóc incapaç de salvar-me a mi? Per què els faig tanta por? Per què tinc a fer l’amor amb la Soletat al final de totes les nits? Per què només serveixo per un temps? Per què. per què, per què?

Un ordinador cobert de aigua amb sal de les meves llàgrimes em respon: 

Perquè digui el que digui la gent, la Soletat és l’únic amant que et pot domesticar o el que és el mateix, perquè no ets digne de tenir res més.

I ja et poden dir mils de paraules sense sentit per sentir-se amb l’obligació de fer-te sentir bé (l’únic que fan aquestes paraules es fer-te sentir pitjor), que al final, aquesta persona que les pronuncia també se n’ha anat, deixant-te dins aquest caus de món, sola, sola amb soledat. Més que soledat, més que sola...

Ha arribat l’hora de contar el meu gran secret. El secret de les línies gravades a la meva pell de l’esquena.

Per mi és molt dur explicar-ho, però explicant-ho és la manera que tinc de que em deixin de penetrar tan intensament esqueixant-me la pell.

No em vaig fer unes flors perquè siguin boniques, ni perquè es semblin a les de l’ametller, ni per seguir una moda, ni res d’això. Em vaig fer unes flors perquè representaven d’una manera subtil, elegant i molt dolorosa, la meva vida.

A cada una d’aquestes línies hi ha cada una de les meves llàgrimes, dels meus dolors del cor, de les meves profunditats del cor! No és un tatuatge bonic per mi, és un tatuatge que diu al món bonicament i d’una manera desoladora el dolor que he viscut. Cada petita línea és una part de cada petita història i cada nova historia penetra dins la meva pell cada petita línia, el que es tradueix com una esquinçada profunda i una tortura, en el meu cas, constant de la pell. Una forma visual de mostrar el meu cor. Allò bonic d’aquest està al seu interior, allò dolorós es queda gravat en forma de tribal enorme a la meva esquena per sempre més. I al meu rostre queda cobert de un somriure fals, molt fals.

Trist veritat? Trist és poc.

Això és el que cada dia veig més clar que sóc, un cos deambulant, un caminar sense sentit, una vida desestructurada, uns ulls incapaços d’adormir-se, un tira i afluixa, un t’estimo i un ara ja no, un engany penetrador, una soledat d’allò més obscura, una pèrdua d’il·lusió, una por al tot, una escapada de mi mateixa, un Adéu sense Fins Aviat, un desamor d’un amor, una pèrdua de l’infinit, una altre llàgrima a l’inversa, una esquena que ja no és capaç de recuperar-se, una mort sense morir.

Margalida,

És veritat que cada dia surt el sol, però el que també ho és, és que cada dia torna la nit. 

Cançó: A Woman Left Lonely- Janis Joplin

http://www.youtube.com/watch?v=BwBRfzwIs_c 

Autobiografía.

Después de que me hubieran servido mi copa de ron con limón de siempre, me fui a sentar en la mesa del fondo, la de siempre también. Y una vez sentada y haber saboreado unos segundos el licor empecé a pensar en el por qué de todo.

La verdad es que no podía evitarlo, lo de quedarme sola quiero decir, si hubiera un diagnostico para mi ese seria Adicción a la soledad. No había diagnostico más preciso que ese.

Yo siempre fui una chica difícil. Difícil de entender, difícil de seguir y difícil de querer. Eso siempre lo había tenido claro, igual que siempre tuve claro el hecho de que, de la misma forma, era una chica fácilmente aborrecible, echo directamente proporcional a mi difícil forma de ser.

Ahora solo me preguntaba el por qué de esa personalidad, ¿por qué no podía ser otra chica más? Una de esas que se enamoran de un tío y punto, de las que no les dan mil vueltas a las cosas, de las que no buscan algo que ni siquiera saben que es, de las que no se acobardan ante situaciones, aparentemente complicadas, de las que ven el blanco blanco y el negro negro, de las que lloran cuando algo va mal i ríen cuando ese algo funciona. Resumiendo, cualquier otra chica que no sea yo.

La respuesta a esa pregunta era simple, silencio.

Si, había conocido hombres que realmente se habían comportado como unos verdaderos imbéciles, pero también había conocido a hombres que me lo habían dado todo y más, y sin embargo, yo no podía aferrarme a nada, en algún punto común en todos ellos había entrado esa inseguridad que me hacia cometer estupideces o, que por el contrario, hacía que dejara que me las cometiesen a mi. ¿Qué coño buscaba? La respuesta a esa pregunta también era silencio. Lo único que sé es que fuera lo que fuera aún no lo había encontrado, y mi miedo era no encontrarlo jamás, porque claro, ¿cómo se puedo encontrar a algo que no sabes que es? Buscando, dirán algunos, ¿buscando qué? Responderé yo.

Si tengo que serles sincera, eso me mantenía inestable la mayor parte del tiempo, llorando por gente que jamás lloraría por mi, llorando por gente que quería quererme y yo no quería, o no podía, dejarme querer, miedo a todo, miedo a que se cansarán de mi y encontrarán a alguien mejor, y claro eso hacia que se cansarán de mi y encontraran algo mejor, lógicamente. Miedo a que me dejasen sola, y eso hacia que acabara sola, miedo a enamorarme y sufrir por ello y eso hacía que me enamorase y sufriese por ello, miedo a todo y a nada, pero miedo al fin y al cabo.

Como podéis imaginar, todo ese miedo hacía que mi vida fuera una balanza de risas y lágrimas, de inseguridades y fortalezas, de atracciones y repulsiones, una balanza de inestabilidades.

La gente que me conoce, en realidad, no me conoce del todo. Eso lo sé porque ni yo misma me conozco, ¿cómo puede conocerme alguien si no me conozco ni yo? Es estúpido, tan estúpido como mi maldita forma de ser.

Les confieso que me odio a mi misma constantemente, me odio por no ser como los demás, por enamorarse de todo el mundo y sufrir porque evidentemente no puedes esperar enamorarte del mismo mundo y que esa relación de amor tenga el más mínimo éxito, me odio por hacer que parte de ese mundo se enamore de mi y yo no poder devolverles ese amor (contradictorio lo sé), por no saber que quiero, por ser una balanza lejos de mantenerse estable, me odio porque aun así me paso noches sin dormir por alguien que ya no tengo en mi vida, no de la misma forma, me odio por quererlo todo y no querer nada, me odio por no poder llegar a ser feliz nunca, me odio por lesionarme constantemente (física y emocionalmente), y, sobretodo, me odio por odiarme.

Con este historial, ¿quién coño querría, tan siquiera, acercarse a mi? Nadie, evidentemente, pero se dan cuenta de ello cuando ya se han acercado.

Por mi parte os garantizo que seguiré siendo lo que soy porque no se cómo cambiarlo y porque no hay nadie que me soporte tanto tiempo como para hacerlo. Y eso es lo que más duele, saber que siempre será así, así de dramático, así de solitario.

Mi vida, el más grande de los teatros, un puto teatro en dónde el espectáculo siempre debe continuar.

Todo eso era lo que pensaba sentada con mi ron, pensaba que la única explicación de que mi vida fuera un teatro era porque me gustaban los aplausos del público, siempre incesante al entretenimiento de todo tipo. Así que me levante, bebí el último sorbo, dejé la copa en la mesa con una caricia de cariño y me dirigí lentamente a salir de esa cueva de actores secundarios. Abrí la puerta y visualicé, una vez más, mi gran escenario. Tras de mi la puerta del bar quedaba cerrada y frente mía una inmensa masa empezaba a aplaudir con fuerza una obra que no les iba a defraudar en absoluto.

Eso si, como en cada inicio de función yo estaba espectacular. Todos los focos me iluminaron, así que como toda buena actriz, yo sonreí y empecé a avanzar para empezar la actuación.

La masa aplaudió con más fuerza.

Fin.

                                                                                                                                     Margalida.

“La vida es como una obra de teatro: no es la duración sino los actores lo que importa.”

Séneca.

I'm comfessing that I love you.

Recordo que era tard, molt tard. Recordo que primer, abans d’obrir els ulls, vaig percebre aquella estranya, però agradable, olor de primavera, de fet, fou gracies a la curiositat d’aquella olor que vaig obrir-los. Recordo veure llums, llums de colors ataronjats i vermells per totes les parets. Recordo quedar-me mirant les llums minuts sencers. Recordo els seus braços envoltant el meu cos, la protecció que sentia. Recordo la seva respiració. Suau, adormida. Recordo la seva pell, forta i fràgil al mateix temps. Recordo aquella musica perfecte de fons “I’m confessing that I love you” de Louis Armstrong. Recordo la sensació de seguritat i confort. Recordo les dues copes de Chanpagne francès mig buides sobre la taula de nit, la resta de copes havien quedat a nivell del terra. Recordo la seva mirada i recordo cada una de les seves paraules. Recordo amor, molt d’amor.

Fou ideal, per definir-ho d’alguna manera, tot i que no ho definiria exactament així. La veritat és que no en tinc ni la més mínima idea de com ho definiria. Sols sé que fou improvisat i preciós. I que ara ho recordo a la perfecció perquè era un dels pocs pics que vivia una cosa ideal i preciosa amb un personatge de sexe masculí. D’acord era l’únic pic.

Avui al matí l’aire és més fred del de costum, suposo que és deu a que encara és massa prest. Normalment dormo una mica més i quan surto a la terrassa ja hi ha els raigs de sol que il·luminen el meu rostre adormit. Però avui no podia seguir dins el llit. A vegades els llits es fan grans per una persona sola i, de fet, et fan sentir més sola encara.

Així que m’he llevat molt prest i he sortit a la terrassa com tots els matins. M’he asseguda a una pedra que en principi estava pensada per tenir-hi unes branques d’ametller dissecades de decoració, desprès em va saber greu per l’ametller i em vaig autoconvencer que com a cadira del matí era més útil. Un cop asseguda he encès un cigarro (sols l’encenc quan necessito treure’m, a través de l’aire nicotínic el que l’aire ambient no aconsegueix treure’m) i m’he quedat mirant el cel estrellat.

No pensava res i pensava molt al mateix temps. Nostàlgia.

La qüestió és que ho he recordat aquesta nit, un altre cop. He recordat l’amor que un dia vaig tenir i no he pogut evitar-ho. No he pogut evitar tornar-lo enyorar.

La culpa és del canvi d’estació n’estic segura. Ara l’estiu se’n va i torna el fred. Aquesta nit he tingut fred i el llit s’ha tornat a engrossir. Realment avui m’he sentit d’allò més sola. D’allò més desprotegida.

Quan m’estava acabant el cigarro m’ha vingut el cap aquella frase que em va dir un d’aquells vespres que mai oblides. “Ets una petitona tu?” “Ets una petitona que t’han fet molt de mal, oi que si?”. Mai oblidaré aquelles paraules i el que significaven. Van ser les paraules màgiques que em van fer plorar als seus braços molt de temps. Les paraules que em van alliberar. Ell em va alliberar, em va alliberar de mi.  

Amb la darrera espiració nicotínica les paraules han quedat dibuixades en forma d’estrelles al cel i l’he enyorat encara més. Tal volta ell també mira les estrelles des de un dels molts cels que sempre cavalca, tal volta em veu a mi dins les estrelles. Tal volta no veu ningú, ni les estrelles.

M’he tapat una mica més amb l’abric de pijama perquè l’aire era fred de debò. M’he estirat d’esquena i he imaginat el meu cos flotant, flotant per el cel. Pareixia que el cel baixava a cercar-me per flotar, ho dic de veritat. I en algun moment del vol entre estrella i estrella m’he quedat adormida.

M’he despertat desorientada amb els primers raigs de sol matutins, el cel era digne de esser mirat. Un cel vermell ataronjat que m’ha recordat als llums de color vermell ataronjat d’aquell vespre. L’aire no era com el del dia anterior. Havia arribat la tardor i no quedava més remei que acceptar-ho.

M’he aixecat a poc a poc perquè els ossos em feien mal d’haver dormit a un lloc tan dur, he agafat el màxim d’aire que els meus pulmons m’han permès i he mirat un últim cop el cel antes d’entrar a dins. Finalment, he entrat.

L’habitació estava feta un desastre així que havia de fer dissabte si no volia inundar-me entre la pols. He agafat un pedaç amb líquid de neteja i he encès la radio per tenir companyia. El primer que la meva ràdio de l’any de la picor ha estat capaç de sintonitzar ha estat una vella emissora de jazz presentada per un vell locutor sense pràcticament to de veu, un to de veu que ha anunciat la pròxima cançó amb una mena de frase nostàlgica que ha impedit iniciar el meu dissabte i recordar molt més intensament el que unes hores abans havia recordat.

“Aquesta cançó, com cada dia, és la darrera que em toca anunciar dins el meu torn, la dedico a una princesa que avui fa exactament quaranta-cinc anys vaig tenir entre els meus braços.

Per tu petitona, perquè algun dia ens tornarem a creuar, perquè ens varem enamorar i ens varem perdre dins un jazz i una botella de Chanpagne, però sobretot, perquè ets una petitona que li varen fer molt de mal i amb un jazz aquest mal va començar a sanar. Sempre teu, Vilalí.”

Les paraules han donat pas a la música, “I’m confessing that I love you...”

Margalida Garí Font,

Hi ha cavalls difísils de domesticar, igual que hi ha domadors domesticables.